- Un TCA en edat adulta sempre apareix en persones que ja ho han patit de joves?
- El TCA pot aparèixer a partir dels 30 anys sense haver tingut símptomes a l'adolescència?
- Quines són les causes que provoquen l'aparició d'un TCA en adults?
- Quins són els factors de risc de tenir un TCA quan som adults?
- Quan apareix en adults, es pot curar?
- El percentatge de casos de dones i homes és el mateix que en adolescents?
- Hi ha alguna relació entre els TCA a l'edat adulta i patir violència masclista? Pot ser que el TCA sigui una somatització d'aquest maltractament?
- On t'has d'adreçar si sospites que tens un TCA?
- El tractament és crònic en les persones adultes?
- És més difícil tractar un TCA en adults?
- Quin és el millor tractament per a adults?
- Si la persona adulta que té un TCA es nega a ingressar, com s'ha d'actuar?
- En cas que una persona adulta ingressi a un hospital de dia, hi ha alguna diferència d'èxit o fracàs respecte a una persona més jove?
- Com afecta el tractament el fet que la persona adulta afectada tingui un TCA de llarga o de curta durada?
- Quins són els riscos quan el trastorn s'allarga en el temps?
- Les recaigudes d'adults en TCA són habituals? Com es tracten?
- Per què s'utilitzen els antipsicòtics en els TCA?
- Hi ha més risc de cronificació si et diagnostiquen un TCA quan ets adult?
- És possible recuperar-se completament d'un TCA?
- Com se sap que el trastorn de la conducta alimentària ha desaparegut?
- Com es poden gestionar els pensaments negatius relacionats amb l'alimentació?
- Com es pot controlar l'ansietat abans i després dels àpats?
- Es pot fer vida «normal» si tens un TCA?
- Es recomana explicar a les amistats que tens un TCA?
- Què puc fer per modificar la meva autopercepció negativa?
- És normal perdre la teva identitat o no saber qui ets sense TCA?
- És normal sentir nostàlgia del teu jo anterior i del teu cos anterior?
- Podeu donar eines per acceptar el teu nou cos i deixar d'avergonir-te'n, fet que causa un diàleg intern molt perjudicial?
- Com es pot tornar a introduir l'exercici sense caure en l'obsessió?
- Com es pot deixar de fer afartaments?
- És possible corregir l'obsessió o l'addicció pel dolç en un trastorn per afartament compulsiu, sense necessitat de recórrer a psicofàrmacs?
- Si tens anorèxia i et quedes embarassada, quins riscos hi ha tant per a la mare com per al nadó?
- Com podem fer entendre a una persona que té un TCA si ella ho nega?
- Com poden ajudar la família i les amistats a una persona amb anorèxia?
- Si una persona té un TCA i viu tota sola, com se supervisen les ingestes i l'exercici compensatori?
Com podem fer entendre a una persona que té un TCA si ella ho nega?
No l'hem de pressionar. La persona se n'acabarà adonant, ja sigui pels canvis en el seu estat d'ànim, per la falta de ganes de quedar amb amics o perquè no tindrà energia per fer res.
Sí que podem ajudar-la en l'àmbit emocional, comunicant-nos-hi i mirant què li passa, sempre recordant que els problemes amb el menjar són la punta de l'iceberg.
Aquesta pregunta és clau ja que només amb el reconeixement del problema i l'acceptació d'ajuda s'inicia el camí de la recuperació. Ens agradaria tenir una vareta màgica per saber què dir a cada moment perquè la persona obri els ulls i vegi els problemes i la seva gravetat, però moltes vegades, diguem el que diguem, no aconseguim que la persona canviï la seva actitud. I és en aquest punt quan et desesperes, et sents impotent o fins i tot sents ràbia, que et pot portar a culpar-te o a culpar la pròpia persona o altres persones properes del que passa. Aquestes actituds són les que cal evitar; és molt important tenir una escolta comprensiva i empàtica, no jutjar ni culpabilitzar la persona amb discursos moralitzadors del que està bé i malament, amb frases com les següents: «No t'adones del mal que t'estàs fent i ens estàs fent els altres?», «Estàs a la flor de la vida. Ets prou intel·ligent, no veus que acabaràs fatal així? Sola, sense amics… És el que vols?», «Necessites tocar fons per adonar-te'n, quan ja sigui massa tard!», «No t'adones que prim/a o gras/ssa que estàs».
Apropa't amb molta paciència, empatia i, des de la preocupació sincera, mostra-li que ets present i insisteix, però amb to suau i pausat. Mostra-li que vols ajudar, perquè la coneixes i no acabes de veure-la bé, per canvis d'humor, sensació que pugui estar patint… (sense fer referència al cos). Tingues paciència, només escolta i espera els moments en què la persona s'obri a tu, ja que això no passa d'un dia per l'altre.
El que és important és buscar ajuda especialitzada i compartir el problema amb l'entorn de confiança que et pugui donar suport.
