Pregunta a l'expert

Els trastorns de la conducta alimentària en l’edat adulta

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) no afecten únicament els adolescents. Poden aparèixer en qualsevol moment de la vida i és important detectar-los i rebre l’atenció professional adequada. A més, no és cert que amb l’edat desapareguin els símptomes o el malestar associat a aquests trastorns, per això cal que tant les persones afectades com les famílies estiguin atents a símptomes de recaiguda o de sospita de l’aparició d’un TCA, sigui quina sigui l’edat de la persona. En aquesta sessió volem posar atenció als trastorns de la conducta alimentària en l’edat adulta i resoldre tots els dubtes que tinguis.
José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno
Infermer especialista en salut mental. Supervisor de la Unitat de trastorns de la conducta alimentària de Sant Joan de Déu Numància
Parc Sanitari Sant Joan de Déu
Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño
Persona amb experiència en TCA. Fundadora i presidenta
Cómete tus miedos
Experts
José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno
Infermer especialista en salut mental. Supervisor de la Unitat de trastorns de la conducta alimentària de Sant Joan de Déu Numància
Parc Sanitari Sant Joan de Déu
Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño
Persona amb experiència en TCA. Fundadora i presidenta
Cómete tus miedos

Consulta les respostes!

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

No. Un trastorn de la conducta alimentària en edat adulta pot aparèixer sense que s'hagi patit abans de jove. Aquests tipus de trastorns poden aparèixer a qualsevol edat. El que sí que és habitual és que l'edat d'inici se situï a l'adolescència, ja que és l'etapa de més risc de presentar aquests trastorns.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

No és habitual, però sí, es poden donar alguns casos. En molts dels casos que s'inicien a partir dels 30 anys hi trobem un patró de personalitat similar quant a perfeccionisme, autoexigència, baixa autoestima o impulsivitat. Si bé no van arribar mai a requerir la sol·licitud d'ajuda professional, durant el pas de l'adolescència a l'adultesa, quan observem el context, hi trobem patrons alterats d'alimentació, relació i exercici físic que s'apunten com a factor de risc de poder debutar en algun moment com un TCA.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Les causes de l'aparició d'un TCA en adults són les mateixes que en els joves: manca d'autoestima, manca d'habilitats socials, un entorn social molt centrat en el físic.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

No hi ha diferència en les causes, tant si s'és adolescent com adult. Els trastorns de la conducta alimentària no es deuen a una única causa, hi ha factors individuals, socials i familiars que poden provocar-los. Hi ha persones amb més vulnerabilitat cap a determinats factors de risc que poden acabar desenvolupant el trastorn, però aquest sempre és multicausal, i s'hi poden sumar diverses causes com la predisposició genètica, la resposta desadaptativa a una situació de gran estrès, pèrdues de familiars, situacions de bullying, assetjament o abús físic, psicològic o sexual, etc.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Els factors de risc són els mateixos que en la joventut. Fins i tot podríem dir que no els hem de trivialitzar i, si bé en el recorregut de l'adolescència no ens han suposat cap problema, no els hem de deixar de tenir presents i pensar que ja no ens afectaran. Aquests riscos són, per exemple: fer dietes sense supervisió professional, exposar el cos de forma continuada buscant la perfecció, utilitzar les xarxes socials en apologia als TCA, no parlar dels problemes emocionals o relacionals, donar per normals conductes impulsives o mantenir uns hàbits poc saludables de descans, alimentació i exercici físic.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

La recuperació és possible amb un bon tractament, una bona predisposició i amb molta lluita contra un mateix. Es pot dir que quan ets adult és més difícil perquè en general sols portar més anys amb el TCA i els hàbits estan més marcats. Per això costa més treure'ls i seguir-ne uns de saludables, encara que això no treu que aquests hàbits es puguin canviar.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Sí. La probabilitat d'èxit de curació està relacionada amb la detecció precoç del trastorn, que no el deixa perdurar en el temps, i amb el fet de posar-se en tractament psicoterapèutic i psicofarmacològic especialitzat el més aviat possible. Pot aparèixer en l'edat adulta, però si el temps d'evolució del trastorn ha estat curt des que s'inicia el tractament, aquests casos tenen una probabilitat de recuperació igual que el d'una persona jove, situada al voltant del 70-80%.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Sí, el percentatge de casos és el mateix que es produeix en edats més joves. Un 90% de persones afectades són dones i un 10% són homes.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

El TCA pot arribar com a forma de trampejar aquests problemes de manera silenciosa. Com que no saps com actuar, la ment et pot portar a tenir un trastorn de conducta alimentària.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

No hi ha estudis que relacionin directament el TCA amb una situació de violència masclista, però sí que podem observar en alguns casos de TCA, dins de la multicausalitat, la presència d'abusos i maltractaments, ja siguin físics, psicològics o sexuals, que la persona no ha sabut o pogut gestionar de manera adaptativa i per als quals no ha sol·licitat ajuda i, per tant, ha quedat atrapada en una resposta patològica a aquests problemes, en aquest cas, mitjançant un trastorn de la conducta alimentària.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

El primer pas és acudir al teu centre datenció primària. En aquests centres, el teu metge i infermera de referència podran valorar el teu cas i derivar-te als centres especialitzats en trastorns de la conducta alimentària per confirmar un possible diagnòstic, si fos el cas. A més, et podran oferir a tu i a la teva família tota la informació important que heu de conèixer sobre els trastorns alimentaris i les recomanacions quant a senyals d'alarma i control dels símptomes fins a rebre tractament especialitzat.

El que és important és buscar ajuda especialitzada i compartir el problema amb l'entorn de confiança que et pugui donar suport. Acceptar que tenim un problema i deixar-se guiar pels professionals especialitzats és el primer pas cap a la recuperació.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

El tractament depèn de la fase en què es trobi la persona afectada de TCA. Si porta molts anys, molts tractaments i ja li han diagnosticat una cronicitat, llavors el tractament s'enfocarà en la qualitat de vida. No obstant això, si és una cosa nova, cal tractar-la per evitar que es cronifiqui.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Cal diferenciar un TCA adult d'un TCA crònic. Alguns autors apunten que es considera que el TCA és crònic quan hi ha 7 anys seguits de trastorn amb múltiples recaigudes i sense remissió total de símptomes; no obstant això, l'aparició cada cop més primerenca del trastorn i la gravetat dels casos fan necessaris tractaments de més llarga durada que superen fins i tot els 10 anys, combinant períodes d'hospitalització, amb control ambulatori, fins a aconseguir la recuperació total i evitar la cronicitat. Però és cert que, en l'edat adulta, si l'evolució del cas supera els 7 anys, podem apuntar cap a tractaments que apuntalin la màxima qualitat de vida tot i que el problema persisteixi.

Aquí vull assenyalar dos aspectes que em sembla important separar de la cronicitat. El primer és que no per ésser crònic hem de perdre l'esperança de curació. De vegades el terme ens lliga a la idea que mai ens recuperarem i, encara que en certa manera sigui així, convé no pensar-ho així ja que això ens porta al segon aspecte que us volia comentar, que és pensar en cronicitat com a impossibilitat de tenir una vida plena.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

El tractament del TCA depèn més de l'evolució i del temps que fa que hi ha el trastorn que de l'edat de la persona. També dependrà dels recursos de suport, tant els de l'entorn com els propis de la persona, que facilitin o compliquin els tractaments suggerits i individualitzats a aplicar.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Els tractaments dels TCA en adults són individualitzats i d'intervenció multidisciplinària. Encara que hi ha guies clíniques amb pautes comunes en funció del tipus de trastorn alimentari, cada tractament ha de ser individualitzat ja que el mateix tractament pot ser eficaç en una persona, però no vàlid en una altra amb el mateix trastorn. Per elaborar els tractaments es tenen en compte els recursos de l'entorn i de la pròpia persona amb una mirada holística en què hi intervenen diversos professionals que estableixen un pla terapèutic individualitzat.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

La negativa a l'ingrés d'una persona adulta amb un trastorn de la conducta alimentària acostuma a respondre a dos supòsits:

El primer, la manca de consciència de la malaltia i de la seva gravetat. En aquest sentit, és molt important fer una valoració dels riscos de la malaltia i les possibilitats de fer tractament ambulatori si no hi ha risc vital per a la persona. Aquí podran continuar ajudant-lo fins a aconseguir vincle, acceptació del problema i estratègies de tractament per recuperar-se. Si hi ha risc vital, es valora l'ingrés involuntari pels especialistes que l'atenen, ja sigui via urgències o des dels mateixos serveis de consulta externa especialitzada, el qual serà ratificat pel forense i el jutge, que faran el seguiment del cas en coordinació amb els terapeutes del centre on ingressi.

El segon supòsit és quan hi ha una ideació suïcida perquè la persona ha perdut tota esperança de recuperació. Aquests casos acostumen a anar acompanyats de la comorbiditat amb un trastorn depressiu, el qual ha de ser tractat en paral·lel al trastorn de l'alimentació per recuperar-se. En qualsevol cas, actuarem com en el primer supòsit i es cursarà l'ingrés involuntari per salvar-li la vida.

És molt important, en tots dos casos, tenir una escolta comprensiva i empàtica, no jutjar ni culpabilitzar la persona amb discursos moralitzadors del que està bé i malament.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Les garanties d'èxit no depenen de l'edat, sinó d'altres factors com els recursos de l'entorn de la persona (especialment el suport familiar), el temps d'evolució del trastorn (com més curt millor), els recursos personals per acceptar el problema i el compliment dels tractaments suggerits pels experts (psicoteràpia i psicofarmacològics).

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

El temps d'evolució del trastorn pot afectar la complexitat per tractar-lo i fa que les teràpies s'allarguin en el temps, però no són l'únic factor per fer que un cas evolucioni més o menys ràpid cap a la curació. Hi ha altres factors que poden comportar una mala evolució com, per exemple, la manca de suport familiar, l'exposició continuada a factors estressants, o factors intrínsecs propis de la persona com la comorbiditat amb altres problemes de salut mental.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Un trastorn que perdura molt de temps comporta riscos tant físics com psicològics. En l'àmbit físic, parlem de problemes cardiovasculars, com la bradicàrdia, que majoritàriament podrien portar a la parada cardíaca, osteoporosi, problemes bucodentals, irritació crònica de la gola, infertilitat, hipertensió, colesterolèmia, inflamació de les paròtides. En l'àmbit psicològic, parlem de sentiment de tristesa continuada, que pot portar a una depressió, ansietat continuada, irritabilitat permanent, inseguretat, baixa autoestima, distorsió del pensament o alteracions conductuals, entre d'altres de menys prevalents.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Sí, és un tema important. Com més temps convisquis amb el trastorn, més gran és el risc que es cronifiqui. Tenint en compte que el temps mitjà de recuperació són sis anys, no ens hem d'angoixar si ens costa; és un tractament a llarg termini que es consolida a poc a poc en la persona afectada. Com he indicat abans, consisteix a crear hàbits nous i intentar canviar els que no són sans i ens fan estar amb el TCA. Per això és tan important sortir de la zona de confort, fer coses que ens resultin incòmodes i que al principi no ens agradaran i evitarem. Són aquestes coses les que determinaran el nostre benestar en el futur. Qualsevol canvi comença amb un moment d'insatisfacció, d'estar incòmodes i amb reptes que de mica en mica anem superant.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Les recaigudes solen estar presents poc o molt en tots els processos de recuperació del trastorn. L'equip multidisciplinari ensenyarà a la persona estratègies per saber detectar els senyals d'inici d'una possible recaiguda. S'aprèn, a poc a poc, a prendre'n consciència i saber com actuar quan apareixen sense que arribi a suposar una angoixa permanent i por constant de recaure. Arriba el dia en què no es pensa en les recaigudes, sinó que t'hi anticipes i les evites rebent l'ajuda en el moment just. Aprens que cada recaiguda és un avançament i un aprenentatge que ens fan més forts en el camí de la recuperació.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Els antipsicòtics poden ser fàrmacs d'elecció principalment per tractar l'ansietat i les alteracions conductuals subjacents al trastorn. No cal presentar psicosi perquè el teu terapeuta te'ls recepti, aquests fàrmacs també són eficaços davant d'altres símptomes com l'ansietat, les alteracions conductuals o la distorsió del pensament, i fins i tot són els fàrmacs d'elecció en funció de cada cas. També cal tenir presents la comorbiditat d'altres possibles trastorns de salut mental amb el TCA que poden fer necessària l'ajuda de la psicofarmacologia per resoldre'ls.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

No. La cronificació d'un TCA depèn més de la resposta als tractaments suggerits que no pas de l'edat. Fins i tot en una persona adulta poden existir recursos personals i de suport de l'entorn que afavoreixin una resposta favorable ràpida al tractament.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Sempre hem de tenir una mirada d'esperança i de fortalesa cap al trastorn, encara que sense perdre de vista la gravetat del cas, ja que sabem que fins a un 5% de les persones amb anorèxia nerviosa poden morir a causa dels efectes de la malaltia. Sabem que entre un 70-80% es recuperen plenament i encara que un 20-30% dels casos es puguin cronificar, s'aconsegueix portar un dia a dia amb una qualitat de vida acceptable.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Un trastorn d'alimentació desapareix quan pots fer vida normal: trobades socials sense cancel·lacions, àpats sense horaris ni pensar massa, sense medicació (encara que pot ser que això es tregui una mica més endavant, ja que és possible tenir símptomes depressius després d'un TCA com a seqüela).

Sabem que no hi és quan hem recuperat l'energia que teníem, quan un àpat no ens condiciona un pla, quan no mirem un menú d'un restaurant abans d'anar-hi per veure què podem menjar, etc.

Tot i això, cal tenir en compte que, a la vida, tinguis o no un problema de salut mental, sempre hi ha moments de fluixera, i tenir un d'aquests moments no vol dir que no t'hagis recuperat.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Diversos autors afirmen que la recuperació total ocórre quan passen cinc anys amb una remissió total de tots els símptomes físics i psicològics, quan la persona recupera la seva funcionalitat vital i social. Sempre serà en consens de tot l'equip terapèutic, la persona i la família.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Cal focalitzar la ment en un altre assumpte: distreure't i fer coses que omplin el teu dia. A més, quan arriben aquests pensaments, és important preguntar-se: necessito energia per fer això? És veritat això que penso? El menjar és un mitjà per poder portar una vida saludable i tenir forces per assolir els nostres objectius. Si ho veiem molt negre, una altra opció és comentar-ho amb algú proper que no tingui un TCA i escoltar el seu punt de vista.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

A través de la psicoteràpia et donen estratègies per fer front a aquestes situacions, per exemple, portant la ment minuts abans a llocs que siguin plaents per tu i que et donen fortalesa i t'alliberen de la pressió d'aquell moment. De vegades l'ansietat pot ser tan forta que necessitis psicofàrmacs que t'ajudin a regular la teva ment i donar-li un altre pensament no recurrent en l'alimentació o el moviment compensatori; en altres paraules, relaxant el cos relaxes la ment. Els psicofàrmacs són com la crossa per a algú que es recupera d'una fractura: els tindrem durant un temps curt indispensable i després es retiraran.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Tenint en compte que estem en recuperació, l'ideal és portar una vida tan normal com sigui possible, i això també fa que tinguem més ganes de recuperar-nos. Per això, depenent de la fase en què estiguem i a mesura que avancem en la recuperació va augmentant la vida normal. Per exemple, si el TCA no ens permet fer un curs sencer d'universitat, no passa res per deixar-se unes assignatures, i a mesura que el tractament vagi donant fruits ens sentirem més forts per agafar-les totes i això també ens ha d'animar.

És important tenir en compte les nostres limitacions i no forçar si sabem que hi ha certes coses o certes situacions a què no arribem. En resum, cal escoltar-nos.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Sí, entenent que hi ha exposicions que cal evitar, exposicions a determinades converses (especialment sobre alimentació, imatge corporal i exercici físic). Hem de centrar-nos en fortaleses que ens facin sentir bé. De vegades podem pensar que ja no podem fer això o allò altre, perquè cognitivament estem tristos, desganats i hem perdut la il·lusió, però cal repetir-se que no és així, que podem recuperar allò en què érem bons i ens feia feliços i bé, i esforçar-nos i focalitzar-nos en això i de mica en mica recuperar el control d'una vida saludable.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Una de les coses que més ajuda és explicar allò que sents, així fas que els altres empatitzin amb tu i estàs més a gust en l'àmbit social. A més, explicar les coses que et preocupen sempre va bé per desfogar-te i relativitzar.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Jo diria que és l'ABC de la psicoteràpia. Només comentant-ho amb les persones de confiança comença el camí cap a l'acceptació i la recuperació. Quan comparteixes els problemes, surten de tu, es fan més lleugers i deixen de ser una càrrega insuportable que és com si portessis una motxilla plena de pedres que a poc a poc t'apaga i no et deixa avançar. Explicar els problemes també t'apodera i en prens les regnes per començar a resoldre'ls.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Hi ha diverses estratègies psicoterapèutiques que et poden ajudar a canviar aquests pensaments, i un dia et miris al mirall i diguis «n'hi ha prou», i a partir d'aquí descobreixis com estimar-te amb cos que tens. La teva autopercepció ve imposada per diferents factors, la teva pròpia personalitat, potser molt exigent, potser baixa autoestima, una influència social de cànons determinats de cossos perfectes i altres factors que cal estudiar per donar la millor resposta. El psicoterapeuta sabrà guiar-te en els exercicis que més concordin amb aquests factors perquè el puguis superar.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Sí, és normal pensar que sense el TCA ja no ets res. La qüestió és que aquest sentiment no és real. En part, caus en un TCA perquè no saps qui ets ni què vols i l'excés d'estímuls externs et fan confondre't. La recuperació és buscar aquesta identitat fora del TCA i fer-te fort i seguir en aquest camí: EL TEU CAMÍ.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Sí, però això també t'ha de moure per seguir endavant, recuperar-te i tornar a ser tu!

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Sí, que el teu cos canviï és la llei natural de la vida que has d'acceptar i has de saber adaptar-te als canvis. Pots continuar gaudint de la vida, i fins i tot diria que més, en adquirir experiència; la clau és saber adaptar-se i estimar-se.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Les eines per canviar els pensaments nocius formen part de la psicoteràpia multidisciplinària que s'aplica de forma individualitzada. Cal estudiar cada cas de manera individual mitjançant una exploració de mirada holística i detallada. Es registren fortaleses i debilitats de la persona, recursos i suports sobre els quals es dissenyen plans específics i exercicis personalitzats. Per exemple, si trobem, per sobre d'altres causes, un problema de baixa autoestima i de gestió emocional es proposaran exercicis enfocats a aquests dos problemes fonamentals. En altres casos, la proposta pot ser separar-se d'un entorn nociu i construir nous hàbits i patrons de relació saludables. Les eines depenen de l'estudi individualitzat de cada persona.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Exercici i alimentació acostumen a anar lligats, és a dir, quan et trobis en un moment en què la relació amb el menjar sigui tan bona que no requereix supervisió per tercers, pot ser un bon moment per començar a fer exercici físic, sempre seguint unes pautes concretes de moderació i centrant-te en passar-ho bé i no en els resultats. S'aconsella començar progressivament i amb acompanyament inicial d'una persona de confiança que sàpiga frenar les conductes inadequades si es donen. Sense pors, però amb prudència.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

En la meva experiència personal, vaig intentar diverses vegades tornar a fer esport durant la recuperació. Tot i això, totes van acabar en obsessió i, per tant, ho vaig deixar estar perquè sabia que no era sa. És fàcil identificar-ho: si sents que fas esport per compensar, si et sents malament si no en fas o si comences a veure-ho com una obligació, hi ha alguna cosa que no funciona bé.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Els afartaments solen ser, en la majoria dels casos, conseqüència d'una restricció prèvia. Per això, és bo tenir pautats els 5 àpats del dia, no saltar-se'n cap i menjar suficient per així evitar l'afartament que vindria si no ens alimentem bé del tot.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

Les ganes de dolç venen quan hem deixat el cos sense aliment o sense l'aliment suficient per a un dia a dia normal. Això fa que necessitem més glucosa i el cos ens la demana en forma de dolç, hidrats, etc. Amb un bon tractament i una bona alimentació aquestes ganes de dolç continu acaben marxant.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Els riscos es produeixen per la desnutrició, que en aquest cas es veuen agreujats, ja que els nutrients, que ja són escassos, s'han de dividir per al fetus i per a la mare. Els problemes per al fetus poden anar des de part prematur, malformacions o fins i tot l'avortament, i per a la mare els riscos propis de l'anorèxia es veuran augmentats i, fins i tot, a causa del sobreesforç del cos d'intentar dur a terme l'embaràs, es poden produir compromisos generalitzats de tot el cos que posin en perill la vida de la persona. Els nutricionistes, metges i infermers saben plantejar les millors dietes a seguir, però hem de garantir-ne les ingestes completes. També se suggereixen controls analítics per conèixer de forma objectiva l'estat de la mare i del fetus i fins i tot hospitalitzacions en cas necessari.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

No l'hem de pressionar. La persona se n'acabarà adonant, ja sigui pels canvis en el seu estat d'ànim, per la falta de ganes de quedar amb amics o perquè no tindrà energia per fer res.

Sí que podem ajudar-la en l'àmbit emocional, comunicant-nos-hi i mirant què li passa, sempre recordant que els problemes amb el menjar són la punta de l'iceberg.

José Miquel Ortiz Moreno
José Miguel Ortiz Moreno

Aquesta pregunta és clau ja que només amb el reconeixement del problema i l'acceptació d'ajuda s'inicia el camí de la recuperació. Ens agradaria tenir una vareta màgica per saber què dir a cada moment perquè la persona obri els ulls i vegi els problemes i la seva gravetat, però moltes vegades, diguem el que diguem, no aconseguim que la persona canviï la seva actitud. I és en aquest punt quan et desesperes, et sents impotent o fins i tot sents ràbia, que et pot portar a culpar-te o a culpar la pròpia persona o altres persones properes del que passa. Aquestes actituds són les que cal evitar; és molt important tenir una escolta comprensiva i empàtica, no jutjar ni culpabilitzar la persona amb discursos moralitzadors del que està bé i malament, amb frases com les següents: «No t'adones del mal que t'estàs fent i ens estàs fent els altres?», «Estàs a la flor de la vida. Ets prou intel·ligent, no veus que acabaràs fatal així? Sola, sense amics… És el que vols?», «Necessites tocar fons per adonar-te'n, quan ja sigui massa tard!», «No t'adones que prim/a o gras/ssa que estàs».

Apropa't amb molta paciència, empatia i, des de la preocupació sincera, mostra-li que ets present i insisteix, però amb to suau i pausat. Mostra-li que vols ajudar, perquè la coneixes i no acabes de veure-la bé, per canvis d'humor, sensació que pugui estar patint… (sense fer referència al cos). Tingues paciència, només escolta i espera els moments en què la persona s'obri a tu, ja que això no passa d'un dia per l'altre.

El que és important és buscar ajuda especialitzada i compartir el problema amb l'entorn de confiança que et pugui donar suport.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

És important tenir molta comunicació, comprensió, amabilitat. Intentar no pressionar, escoltar. En resum, no centrar-se en el problema amb el menjar, ja que això crearà ansietat, angoixa i esgotarà la persona afectada.

Marta Tena Briceño
Marta Tena Briceño

En funció de com es trobi i de l'edat que tingui, és important que visqui amb algú. Si viu sola i no li queda cap altra opció, és important que el seu terapeuta la supervisi i que aquesta persona es faci càrrec del tractament: això la farà més forta i tindrà una recuperació més sòlida, però per això ha de tenir consciència de malaltia i ganes de recuperar-se.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 3 de març de 2022
Darrera modificació 16 de maig de 2022