Com podem acompanyar els nostres fills en l'etapa d'estudis superiors? Està preparat el sistema per facilitar-li la integració?

En arribar a l'edat adulta, les famílies també es troben amb els seus propis reptes, ja que han de poder trobar l'equilibri entre recolzar el seu fill o filla en la mesura que necessiti i no sobreprotegir. El primer pas seria intentar parlar en l’àmbit familiar sobre quines podrien ser les necessitats de suports i respectar les preferències de la persona adulta amb TEA relacionades amb els estudis. Es podria valorar si la persona necessita algun suport inicial, per poder practicar la situació i retirar-se en el moment adequat (suport amb els trajectes, les gestions…).

En el cas acadèmic pot ser que s'hagi de sol·licitar suport a un orientador que conegui les particularitats del TEA. L'orientador acadèmic hauria de poder explicar els passos necessaris i els reptes que haurà d'assumir perquè la persona amb TEA pugui decidir amb cert criteri (cal comentar que, de vegades, aquest mateix problema el podem trobar en població no autista per la manca d'informació a l'hora de triar uns estudis). Després, en l’àmbit d'educació, als centres d'estudis d'Espanya s’hauria de poder demanar suport a professionals que valorin conjuntament amb la persona si cal fer alguna adaptació metodològica o ajudar amb la seqüenciació o els temps de les assignatures. Conec diverses universitats que tenen aquest servei, però encara queda molt de camí per fer, ja que part del professorat encara no té ni la formació ni la sensibilització necessària.

Totes les famílies expliquen que la inclusió en l'educació infantil i en la primària és més senzilla. A secundària hi solen haver més problemes: potser els professors no estan acostumats a tractar alumnes amb discapacitat i s’hi suma la qüestió de l'adolescència.

A l'aula, les persones amb autisme podem tenir dificultats per entendre convencions socials relatives a jerarquies de poder en el context escolar. Per exemple, un alumne no s'adreça de la mateixa manera a un company que a un docent o a un directiu. També patim manca d'iniciativa per comunicar-nos i relacionar-nos amb les altres persones de la nostra edat, o formes inadequades o fallides d'intents d'establir vincles, i dificultats per adequar-se als temps de treball escolar, sobretot quan hi ha un perfeccionisme excessiu i rígid que ens porta a centrar-nos en detalls de la tasca i a portar a terme l'activitat de manera minuciosa i lenta. Així, per exemple, en aquest sentit pot ser interessant utilitzar la tècnica de l'encadenament cap enrere (ajudar-los, la primera vegada, a fer tota la tasca, una altra vegada deixar que facin el pas final, una altra vegada els dos passos finals, etc.). Així sabran què han de fer i com i acabaran fent-ho de forma autònoma.

Quant a les dificultats en l’adaptació, els ritmes i l’organització del treball escolar (agendes, deures, treballs en grup, exàmens, etc.), una bona idea és anticipar sempre el que passarà:  avisar, per exemple, que en 10 minuts es començarà X, tenir l'horari sempre a la vista i, segons com, treballar amb temporitzadors.

Com que també podem tenir dificultats per compartir amb altres companys moments de lleure o activitats escolars grupals (patis, excursions, treballs en grup, menjador, etc.), cal cercar, i no forçar, en aquest cas, vies de participació en aquestes activitats, per anar agafant confiança. Per exemple: si no se'ls donen bé els esports, poden ajudar portant el marcador. Això els farà entendre les regles i agafar seguretat i pot fer que algun dia vulguin participar activament en el joc.

Com que acostumem a ser vistos pels altres com a persones estranyes, que només s'interessen per les seves coses o per temes molt específics, som propensos a patir situacions d'abús.

Així, cal suport continu, i dic suport i no sobreprotecció, als centres escolars per part dels equips d'educadors, de terapeutes i de la resta de personal, que busquin reforçar l'autonomia ben entesa.

Aquests professionals, és clar, haurien de poder estar ben formats. A més, potser caldria innovar en la manera de transmetre el missatge educatiu i d’avaluar els coneixements adquirits, vull dir, de forma més oral, visual i individualitzada, i menys escrita i generalitzada. Sense que això s'interpreti com abaixar el llistó, ja que jugar a un joc «diferent» no és igual a posar-nos-ho més fàcil. Un exemple molt senzill d'entendre és, atesa la nostra dificultat de gestionar les situacions noves o la nostra preferència per les rutines, eliminar els exàmens sorpresa. El fet d’assabentar-nos així de cop que tindrem un examen ens posarà molt, molt nerviosos, i segurament el suspendrem, encara que en sapiguem les respostes.