Quin és el paper dels pares quan els fills i filles amb autisme són grans?

Aquesta és una pregunta molt interessant... Habitualment s'ha associat l'autisme a la infantesa i a l'adolescència, com si en complir els 18 tot se solucionés. I no és així. Nosaltres creixem i envellim, és clar, però també ho fan els nostres pares i les persones de suport.

De totes maneres, hem de recordar que hi ha persones amb autisme, jo mateixa, que hem aconseguit formar una família. Vull dir que podem tenir els nostres problemes, però si els nostres pares ja no són el nostre suport principal, ho poden ser les nostres parelles.

Tot i així, en casos més greus o dependents que el meu, entenc que per als cuidadors pot ser molt difícil cuidar una persona amb necessitats especials a mesura que envelleixen. I ho dic tant en l’àmbit emocional com econòmic, per exemple. Això sí, poden donar suport als fills d’algunes maneres, com ara ampliant les xarxes de suport amb amics, familiars, grups de suport i altres. També és important que els pares planifiquin el futur del seu fill adult amb autisme en cas que no puguin tenir-ne cura en el futur. Això pot portar a buscar un tutor legal per al seu fill.

De totes maneres, aspectes com l'establiment de rutines i límits clars pot ser una cosa que no només ens ajudi en la infantesa, sinó també a l'edat adulta. Sense oblidar, és clar, d’ensenyar el seu fill a valdre's per si mateix: cuinar, netejar... Finalment, cal recordar que és molt important que els cuidadors també es cuidin a si mateixos.