www.som360.org/ca
Article

El sensellarisme, una mirada a partir de la filosofia

De la necessitat de promoure les condicions necessàries per sustentar la vida
Teresa Bermúdez

Teresa Bermúdez Sánchez

Responsable Programa Habitatge Compartit
Sant Joan de Déu Serveis Socials - Barcelona
sinhogarismo filosofia

«No pot haver-hi vida corporal sense suport social i institucional, (...) sense xarxes d’interdependència i suport mutu», Judith Butler.

En la sociologia de la pobresa i en l’antropologia de la pobresa, la pobresa s’ha definit al·ludint tant a les causes personals com a les estructurals; Nels Anderson defineix els pobres dignes i els pobres indignes, fet que dona lloc a la polarització de qui mereix atenció i qui no (Vilagrasa, 2000). Altres teories com les del trauma o del vincle també ens situen en una mirada personal i relacional del fenomen.

Concepcions com la de la governamentalitat de la pobresa, del filòsof francès Michel Focault, ens porten a analitzar com hi ha governs que accepten una certa quota de pobresa entre la població (pobresa en el sentit de problema que cal gestionar) i que entenen per governar dirigir la vida dels altres. Per tant, s’accepta que una part de la població visqui en l’exclusió i la pobresa com a resultat d’una societat liberal en què la realitat política i econòmica manté exclosa una població sempre que estigui «controlada» i es pugui administrar, sense que això faci qüestionar les causes estructurals que ho han provocat. La gestió de la pobresa, en el fons, s’orienta a incloure els pobres en la societat a partir de l’àmbit social o de polítiques de l’àmbit social, sense que se’n qüestionin les causes estructurals i, per tant, gestionant la pobresa a partir dels qui l’Estat consideri pobres i dels qui consideri que mereixen ajuda.

Trobem teories que deriven del pensament de Foucault, com la de la desafiliació i l’exclusió social de Robert Castel (Arteaga, 2008), que entenen l’exclusió en termes processuals i de multicausalitat i apel·len a la relació amb el sistema de protecció vinculada a la concepció de ciutadania.

Els invisibles

Les persones que viuen al carrer sovint són invisibilitzades per la societat; no les veiem, encara que passem pel seu costat. No les coneixem, però ens en construïm una idea i opinem sobre qui i com són; no hi ha món real fora del llenguatge, com afirma l’activista i filòsofa Judith Butler (2004).

colectivos vulnerables

Els invisibles: persones en risc d’exclusió social

Webinar

Les persones que viuen al carrer es perceben com desviades, desadaptades, anormatives, agressores, perilloses… també se les despersonalitza i se les desposseeix de la seva condició humana: «els sensesostre». Butler (1996), en el concepte d’abjecció que empra al llibre Cossos que importen. El límit discursiu del sexe, exposa que el llenguatge produeix una materialització; hi ha una corporalitat normativa que es construeix a través de l’exclusió dels cossos que no es corresponen amb la corporalitat normativa (els cossos abjectes). Butler entén el cos com una entitat en relació; no existeixen els cossos autosuficients; per viure necessitem altres persones i, a més, tenir garantides les condicions de subsistència.

Des del concepte de performativitat, Butler analitza com produeixen la realitat determinats actes. L’autora entén el gènere com una invenció reproduïda i preservada (1990:235 et seq.). Les normes socials tenen com a objectiu la normalització des d’una construcció i creen una determinada classificació per mantenir l’ordre social i, quan alguns cossos no encaixen amb aquest ordre social establert és quan es considera que són vides prescindibles.

Les categories home o dona, o persona exclosa o inclosa, formen part d’aquesta construcció social a través del llenguatge; són categories que formen part del discurs polític predominant. Allò que ens diuen que ens constitueix. Per a l’autora hi ha una corporalitat normativa que es constitueix a través de l’exclusió dels cossos que no encaixen amb la corporalitat normativa (els cossos abjectes). Hi ha una violència fundadora que construeix el nostre marc social; la societat es construeix a través del que exclou.

Butler parteix del fet que hi ha cossos que pateixen diferencialment violència o abandonament i que la política i les institucions tracten certes vides amb negligència. A preguntes com; per què hi ha vides perdudes que no susciten duel ni lament?, l’autora mostra preocupació per l’existència de vides que no formen part del que es considera humanament valuós.

Reformular la mirada cap a les persones sense llar

Els conceptes centrals d’aquesta anàlisi sobre les persones sense llar, en vista de Judith Butler, són la vulnerabilitat i la precarietat, que ella entén com a condicions humanes, així com el concepte de responsabilitat, que pren del filòsof E. Lévinas, i el d’hospitalitat, del filòsof J. Derrida. Les reflexions generades pretenen oferir una altra mirada per formular una proposta diferent de com podria ser una nova visió de les institucions per protegir aquestes persones.

Butler entén la interdependència com ser en la mesura que som sustentats. Per ser i viure necessitem els altres i una xarxa de suports, una «xarxa de mans», en paraules de l’autora. Moltes de les persones sense llar no tenen lligams de suport i el model social actual ens porta a un individualisme i autosuficiència que fan més difícil reconstruir aquests lligams socials que faciliten la vida. Aquest model social neoliberal defineix qui és normal i qui no ho és, construeix una idea de qui és apte i culpa la persona sense llar de ser responsable del seu propi fracàs, la identifica com a «cos abjecte» i la condemna a creure’s que no és digna; al mateix temps, la societat es desresponsabiliza i exclou qui considera que no encaixa en el paràmetre cultural d’èxit, sense tenir en compte les causes estructurals de l’exclusió i admetent únicament les individuals.

Les polítiques socials no queden al marge d’aquest model social i adopten aquest model de normalitat per crear la normativa i les suposades pràctiques inclusives, sense adonar-se que, quan allò que es defineix com a «normal» es converteix en normatiu, es produeix l’exclusió. La normativa i les pròpies lleis defineixen el que és «normal» i s’hi basen en actuar creient que combaten l’exclusió, però, en el fons, la perpetuen des de la inclusió.

L’autora entén la despossessió com el sosteniment, l’afecte o la cura que no depenen de la persona exclusivament. Estem desposseïts en l’altre. La posició dels cossos en les xarxes de les quals depenem i amb què ens relacionem, així com l’exposició davant els altres, és el que ens permet viure o ens impedeix continuar vivint.

Aquest fet ens porta a la reflexió que constitueix l’eix del text de Butler sobre la necessitat de portar una «vida bona», una vida digna, una «vida vivible», en paraules de l’autora.

Per a Butler la vida també depèn de la protecció i garantia de les estructures que garanteixen la vida: l’habitatge, l’aliment, l’ocupació… i per això interpel·la els poders públics, perquè promoguin les condicions necessàries per sustentar la vida; «no pot haver-hi vida corporal sense suport social i institucional» (2017:88).

Viure al carrer té un component de violència estructural que s’agreuja per la violència que pateixen les persones sense llar i, especialment, les dones. Les nostres societats democràtiques haurien de protegir aquestes persones i oferir-los les condicions per a una vida digna.

Butler admet que les condicions de la «vida vivible» o la «vida bona» estan repartides desigualment entre la ciutadania perquè, en el marc de les decisions polítiques, no es dona a totes les vides un mateix valor, ni se les protegeix igual davant de la violència.

En les persones que pernocten al carrer observem com determinades decisions polítiques i institucionals fan que certes persones o «cossos», segons Butler, pateixin un dany, perquè en el fons les seves vides es consideren prescindibles. Hi ha vides com les de les persones migrants que acaben vivint als carrers o mortes al Mediterrani que fan palès que se’ls denega un mínim de condicions per a la vida.

Webinar personas refugiadas

L’atenció integral a les persones refugiades

Webinar

Segons dades d’Arrels Fundació, entre l’octubre de 2020 i l’octubre de 2021 van morir 69 persones que vivien o havien viscut al carrer a Barcelona. La més jove tenia 28 anys i la més gran, 88. De totes elles, 17 van morir directament a la intempèrie. Per a Butler, en el text Vida precària (2006), serien xifres buides per a l’Administració, serien persones que, albergant una vida, són «cossos fantasmals»; les seves morts no compten, no se les pot plorar perquè no se les ha admès anteriorment com a vides valuoses. Aquestes 69 persones només compten en l’acte de record que celebra Arrels Fundació cada any. No és comprensible que acceptem la mort de persones al carrer sense que ningú n’assumeixi la responsabilitat, sense que hi hagi mobilitzacions i sense que coneguem aquesta tragèdia humana.

Garantir les condicions materials que sustentin la vida

Relacionats amb els conceptes anteriors, l’autora també al·ludeix al concepte de la vulnerabilitat i la precarietat. Aquests són, per a Butler, conceptes que expressen el caràcter relacional de la vida; depenem dels altres (interdependència) i d’això depèn que la nostra vida sigui vivible o invivible (despossessió). No és possible desfer-se de la condició de vulnerabilitat, ja que implicaria desfer-se de la condició humana (2006:327). Per manejar la vulnerabilitat, Butler proposa enfortir les xarxes interdependents que promoguin el benestar comú. La precarietat també és una condició humana i fa palesa la necessitat d’unes polítiques públiques que promoguin i generin garanties de condicions de vida digna.

Per a Butler, com es defineixi i qui la defineixi no és neutral; forma part de les estructures de poder que atorguen el significat a allò que és important. Les persones sense llar poden morir al carrer sense que hi hagi cap responsabilitat pública d’haver-les abandonat i desprotegit. No hi ha resposta; aquestes vides han quedat fora dels marcs de reconeixibilitat del que és humà. La mort d’una persona al carrer hauria de considerar-se un delicte comès per qui ho ha permès; no obstant això, la normativa i les polítiques públiques entenen aquesta mort com una cosa aliena, fruit d’un fracàs personal, i així ho hem adoptat tota la societat.

Si prenem el concepte d’exclusió inclusiva del filòsof Giorgio Agamben, observem que hi ha una violència fundadora que constitueix el nostre marc social, ja que la societat es construeix a través d’allò que exclou, com ara les persones sense llar, i permet que aquestes persones emmalalteixin i fins i tot morin al carrer. Malgrat que aquestes persones s’incloguin en el llenguatge i en el disseny de serveis de les institucions públiques, queden al marge de l’esfera de participació política; es dissenyen recursos i serveis especialitzats per a persones sense llar sense comptar amb aquestes persones i, per tant, no se les considera subjectes de drets en igualtat amb la resta de la ciutadania.

A partir de l’autora, suggereixo fer una relectura del discurs públic sobre el sensellarisme. L’acció política i institucional produeix un tipus de vulnerabilitat i precarietat que posa certes vides fora de la consideració humana (precarització).

Entenem, com Butler, que la vida ha de tenir garantides condicions materials que la sustentin i que la interdependència ha de ser present en les polítiques públiques com a garants de la vida vivible/digna. Les institucions han de respondre a la pregunta de l’autora «Què és una vida valuosa, la qual mereix ser reconeguda i protegida?» a partir del concepte de vulnerabilitat i precarietat. I la resposta seria que una vida valuosa és qualsevol vida.

Som vulnerables en la mesura que se’ns lliura a xarxes i a condicions socials que ens faciliten o dificulten la vida. La vulnerabilitat és compartida i, per tant, existeix una interdependència sense la qual no és possible arribar a un benestar comú. Si hi ha una persona en situació de pobresa o exclusió és pel fet que hi ha mecanismes estructurals que ho provoquen i, per això, hi ha una corresponsabilitat pública pel que fa a considerar totes les persones amb els mateixos drets per a una vida digna.

Si prenem aquesta idea des del sentit de la responsabilitat de Lévinas, veiem que el filòsof entén la responsabilitat en el sentit de respondre a la demanda de l’altre, una resposta que implica un compromís. L’altre fa una demanda al subjecte, que fa que aquest es qüestioni a si mateix. La responsabilitat és respondre a l’altre, el cara a cara, jo-tu; no és ser responsable en el sentit kantià. Si existim és perquè ocupem el lloc de l’altre i per això som responsables

Lévinas ens diu que la filosofia primera és l’ètica (no la metafísica, com afirmava Aristòtil) i per ètica s’ha d’entendre la inversió de la relació subjecte-objecte que s’ha produït en els temps moderns; és a dir, l’ètica no suposa agafar l’objecte i reduir-lo per a mi mateix, sinó que suposa la meva obertura per a la interpel·lació/interpretació de l’objecte (abans d’entendre alguna cosa ha d’haver-hi una demanda prèvia per part de l’altre, que m’interpel·li). L’ètica és, per tant, la resposta (responsabilitat) a la demanda de l’altre; per això l’altre està per sobre del subjecte, ja que aquest s’ha de preguntar si la seva posició de subjecte és la usurpació del lloc de l’altre. Abans que preguntar-se sobre el seu dret a perseverar en la seva existència, s’ha de preguntar si la seva posició de subjecte no passa sempre per usurpar el lloc de l’altre. El nostre privilegi com a subjecte se sosté sobre la precarietat que suposa la usurpació de l’altre. El rostre representa la precarietat extrema de l’altre.

No podem pensar-nos a nosaltres mateixes sense mirar l’altre, atès que jo no soc sense l’altre. No podem pensar les persones sense llar sense qüestionar-nos quina és la nostra posició respecte d’elles i quina és la meva contribució a mantenir aquesta situació de desigualtat. No es poden pensar les polítiques d’inclusió sense les persones afectades. La necessitat de l’aliança o unió entre els qui es veuen afectats per un sofriment comú i la inclusió de les persones afectades en el disseny de les polítiques públiques també són imprescindibles per a la veritable inclusió.

Cal rebel·lar-se davant aquests prejudicis, aquestes idees estigmatizants sobre les persones sense llar, i reivindicar-ne els drets en l’esfera pública, generar nous significats socials de les persones sense llar i fer del carrer també un espai de trobades, de lluita col·lectiva i reclamació de drets.

Si prenem el concepte d’hospitalitat de Derrida per continuar l’anàlisi, entenem que l’hospitalitat (en contraposició a la tolerància) comporta acceptar ser alterat per l’altre. L’hospitalitat no és deixar entrar l’altre perquè és com jo, sinó deixar-lo entrar com una estructura incondicional, fet que suposa baixar de la posició de sobirania i acceptar la diferència, l’alteritat. L’hospitalitat és acollir l’altre abans de ser jo mateix, com una disposició davant l’altre; l’hospitalitat és un qüestionament constant de mi mateix. Derrida entén l’hospitalitat des de la incondicionalitat, com un deure incondicionat que cal promoure a les institucions.

És fer possible el cara a cara des de la idea de precarietat i vulnerabilitat de la qual ens parla Butler i és entendre que les institucions, perquè garanteixin la convivència, han de transformar-se a partir de deixar entrar l’altre i a partir de concebre la vulnerabilitat com a condició humana. La condició de vulnerabilitat significa que tots hem de ser sustentats i que calen xarxes de suport que ens proporcionin afecte, cura i benestar. Les polítiques públiques no han de perseguir la invulnerabilitat, sinó que han d’oferir suports, facilitar xarxes de suport i garantir condicions de vida digna.

La filosofia ens permet una relació amb l’altre en els àmbits ètic i polític, i entendre l’experiència que s’obre a una trobada amb l’altre (alteritat) i superar la por de mirar la persona sense llar. Allò que és polític no és només el que és comú; també és pensar el que no és comú i conviure amb el que no és igual que jo.

En conclusió, el concepte de responsabilitat i hospitalitat podria ser un punt de partida dins de l’acció política i institucional, que valora de manera diferent algunes vides. Hem de reivindicar amb formes no violentes el dret a la «vida bona». El pas de la reivindicació dels cossos abjectes també comporta identificar-se amb el cos abjecte i fer-ne una reivindicació. Necessitem una nova política de cara a cara fonamentada en una idea de precarietat i de vulnerabilitat estructural.