www.som360.org/ca
Article

Entendre el sensellarisme

Causes, conseqüències i abordatges d’un fenomen multifactorial
Eduard Rafel Franquesa

Eduard Rafel Franquesa

Treballador social. Responsable dels programes d'habitatge individual (Housing First)
Sant Joan de Déu Serveis Socials - Barcelona
sinhogarismo

Recordo que fa uns anys estava fent unes xerrades sobre sensellarisme a les escoles (encara en fem). Preguntàvem a l’alumnat si podien identificar, en un parell de fotos, qui era una persona sense llar. En una foto apareixia un home assegut a terra, amb la roba molt bruta, sostenint un carro ple de bosses i, a l’altra, una dona amb aspecte jove i cuidat. Pràcticament tothom assenyalava l’home. La realitat era, però, que totes dues persones eren sensellar. Aquest és el punt de partida, continua vigent, i és un dels reptes que cal superar. Trencar els prejudicis sobre el sensellarisme donant a conèixer realitats que tenim més a prop que no pas creiem.

El sensellarisme és sens dubte la representació més extrema de l’exclusió social. Què vol dir, això? Segons la meva experiència, qui està o ha estat en situació de sense llar no ha perdut només la llar on vivia, ha perdut molt més: l’oportunitat de formar-se, la feina, el suport de familiars i amics… Quan les persones es troben al carrer, el més probable és que tota la xarxa de protecció possible hagi fallat i que l’accés a alguns drets es vegi vulnerat.  Més enllà d’això, també cal tenir en compte que no totes les persones en situació de sense llar han tingut una llar. Per exemple, persones que han estat durant anys institucionalitzades a la presó, a centres de menors, etc. A les ciutats d’Europa, el nombre de persones que pateixen el sensellarisme augmenta, segons la informació que ofereix l’Ajuntament de Barcelona al seu pla de lluita contra el sensellarisme 2016-2020.

El sensellarisme és una circumstància amb conseqüències greus

En algunes tertúlies, hem sentit afirmacions del tipus: «És un sensesostre». Cal remarcar que no són persones sense sostre o sense llar.  Estar en situació de sense sostre o sense llar és una cosa que pot passar (i es pot revertir), perquè és una circumstància, no un determinant. Una altra afirmació que se sent és: «Els sensesostre ho són perquè s’ho han buscat». Potser hi ha factors personals, com ara el nivell d’estudis, la manca de feina, tenir una addicció o altres problemes de salut mental de diferent caire, o la manca d’ingressos… però és cert que també hi intervenen, alhora, factors relacionals, com ara la violència masclista, una ruptura traumàtica o la mort no esperada d’un familiar. També hi ha el factor institucional, com ara la insuficiència de pressupost públic destinat a la lluita contra el sensellarisme i la seva prevenció. I el factor estructural, l’economia , les polítiques en matèria d’habitatge i ocupació i la situació dels drets de la ciutadania.

Desigualdades sociales

El pes dels determinants socials en el dret a la salut

La suma d’aquests factors catalitza l’exposició creixent d’algunes persones a situacions de sensellarisme i no només per causes personals. Són situacions en què qualsevol persona es pot trobar.

Experimentar la situació de sensellarisme té conseqüències greus en la vida de les persones que la pateixen. Quan les persones es veuen obligades a pernoctar a l’espai públic, se les exposa, en primer lloc, a les inclemències del temps. Alhora, no disposen d’un espai íntim i segur per descansar, cuinar i cobrir les seves necessitats fisiològiques. Quan una persona no disposa d’un espai propi, es veu exposada a incomplir ordenances que impedeixen determinades activitats o accions a la via pública (per exemple, cobrir les seves necessitats fisiològiques). A més, hi ha més risc de patir violència verbal, física, sexual o robatoris. Aquesta situació s’agreuja especialment si s’és dona. No disposar d’una llar estable dificulta en gran mesura poder iniciar o dur a terme un projecte vital, en què tingui cabuda la recuperació personal, la feina, la família i la xarxa social. Pel que fa a la salut mental, segons dades de l’INE (2022), un 59 % de les persones en situació de sense llar presenta algun símptoma de depressió, i n'hi ha per a això i per a molt més.

Elisa

Elisa

Persona atesa a Sant Joan de Déu Serveis Socials-Barcelona

Tot això contribueix a fer que l’esperança de vida de les persones en situació de sense llar disminueixi en uns 15-30 anys respecte de la població general.  

Com hem vist, el fenomen del sensellarisme pot donar-se per diversos factors i té conseqüències greus per a les persones. Tot i així, no totes les formes de sensellarisme són visibles a simple vista. La FEANTSA (Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que treballen amb Persones sense Llar) ha elaborat una tipologia europea en què es donen a conèixer les diferents manifestacions del sensellarisme: les categories ETHOS (European Typology of Homelessness and Housing Exclusion), que es divideixen en:

  • Persones sense sostre
  • Persones sense llar
  • Persones que viuen en un habitatge insegur
  • Persones que viuen en un habitatge inadequat

Aquesta categorització contribueix a determinar de manera més adequada la dimensió del sensellarisme.

Dimensió del sensellarisme a Espanya

A Espanya, per saber de quantes persones parlem, tant l’INE com els municipis de tot l’Estat i les entitats fan recomptes. Com a última dada, d’octubre de 2022, l’INE estableix en 28.552 les persones ateses en centres d’atenció a persones sense llar. Algunes dades de perfil, segons aquest estudi, indiquen que la majoria de persones sense llar són homes (76,7 %) i el 51,1 % de les persones tenen menys de 45 anys. No obstant això, cal destacar que des del 2012, la proporció de dones que estan en aquesta situació ha augmentat en un 3,5 % i arriba al 23,3 % l’any 2022.

Un 40 % de les persones fa més de 3 anys que estan en situació de sense llar, fet que indica certa cronicitat o institucionalització de la situació en un gran grup de persones.

Tot i que es disposa de múltiples recomptes nocturns fets a diversos municipis, no s’ha establert cap consens en la recollida d’aquesta informació.  Les xifres oficials de persones en situació de sense llar més recents a Espanya, ateses en centres i fora dels centres, quantifiquen aquestes persones en 33.275 (dades extretes de l’Estratègia Nacional Integral per a Persones Sense Llar 2015-2020), i potser es tracta de la dada més aproximada. Tanmateix, aquestes xifres només tenen en compte les categories ETHOS 1 i 2. Per això caldria poder establir, en un curt-mitjà termini, una metodologia comuna de recollida de dades com les propostes a nivell nacional i, al seu torn, ampliar-la per visibilitzar el que és invisible, per tal d’afavorir un millor diagnòstic de la situació sobre l’habitatge insegur o l’habitatge inadequat.  Com més eficaç sigui la recollida d’aquesta informació i l’anàlisi, millor serà l’abordatge.

Com abordem el sensellarisme?

L’abordatge del sensellarisme és un tema que es tracta tant a escala europea com a escala nacional, autonòmica, local i des del tercer sector. S’hi duu a terme una feina important en xarxa que uneix esforços en la lluita contra el sensellarisme.

A escala europea, es va aprovar la Declaració de Lisboa sobre la Plataforma europea per combatre el sensellarisme, signada pels principals actors i països europeus l’octubre de 2021.

Els cinc principis bàsics de la Declaració de Lisboa són:

  • Que no quedi ningú desprotegit per manca d’allotjament d’emergència accessible, segur i adequat.
  • Que no hi hagi ningú que visqui en un allotjament d’emergència o de transició més temps del que cal per poder passar a una solució d’habitatge permanent.
  • Que no es doni d’alta ningú de cap institució (per exemple, la presó, l’hospital, un centre assistencial) sense una oferta d’habitatge adequat.
  • Que s’evitin els desnonaments sempre que sigui possible i que no es desallotgi ningú sense assistència per a una solució d’habitatge adequat, quan sigui necessari.
  • Que no es discrimini ningú pel seu estat de sensellarisme.

A Espanya es desplega la primera Estratègia Nacional d’Abordatge del Sensellarisme 2015-2020.

En comunitats com Galícia, Madrid, el País Basc, la Comunitat Valenciana, la Regió de Múrcia o Catalunya, entre d’altres, es despleguen diferents estratègies per a l’abordatge del sensellarisme.

Algunes entitats i xarxes es presenten en aliança per generar incidència, millorar els serveis, sensibilitzar o bé per demanar un augment de la inversió en l’atenció a les persones en situació de sense llar, atès que és un sector infrafinançat. També per impulsar lleis que puguin garantir els drets de les persones sense llar. Un exemple seria la proposta de mesures urgents i transitòries per fer front al sensellarisme a Catalunya.

A escala local, molts municipis duen a terme una feina important d’atenció directa, encara que pocs disposen de plans d’actuació. Tots, de forma ineludible, requereixen una feina molt important en xarxa amb les entitats del tercer sector per poder oferir la millor atenció possible a les persones que passen per una situació de sensellarisme.

Resposta assistencial al sensellarisme

Per poder donar una resposta assistencial a les persones que passen per una situació de sensellarisme, s’ofereix atenció a través de diferents equipaments, dispositius i habitatges de transició, entre d’altres. Per exemple, centres de primera acollida, centres residencials d’inclusió, pisos d’inclusió, menjadors, centres diürns, centres de baixa exigència, etc. En la majoria dels casos, la resposta residencial que es dona es tracta com a eina per poder establir un pla d’acció que permeti sortir de la situació de sensellarisme i que ofereixi al seu torn suport per part de professionals socials, en el mínim temps possible, a fi de minimitzar la institucionalització.  

Cadascun té les seves característiques i funcionament propis i s’ha organitzat en gran mesura a través del model d’escala de transició. Aquest model es basa en el suport a les persones que es troben en situació de sense sostre: des d’equipaments, com els centres de primera acollida, fins a la incorporació posterior en pisos amb suport i, finalment, la transició cap a l’habitatge independent. 

En els darrers anys s’han anat incorporant metodologies amb eficàcia provada en la retenció d’habitatge de persones en situació de sense llar. La més destacada ha estat Housing First, que consisteix a oferir un habitatge amb caràcter estable i acompanyament per part d’un equip de professionals de l’àmbit social i de la salut.

Housing first

Programes de Housing First

Webinar

El model Housing First es caracteritza per tenir un enfocament centrat en la persona, basat en els seus drets i enfocat a la seva recuperació. Aquesta metodologia ha permès un canvi en la mirada i la pràctica professional d’aquells i aquelles professionals que han format part d’aquests projectes, així com de les persones o entitats i administracions que, d’una manera o altra, hi han estat vinculats.

Aquesta vinculació ha facilitat que Housing First complementi models preexistents, donant cobertura a persones que, en altres metodologies (model d’escala o continum of care) havien fracassat (Busch-Geertsema, 2012). També ha permès, en molts casos, prenent com a referència els seus principis rectors, una revisió profunda de l’atenció prestada, en diferents serveis. Alguns aspectes metodològics s’han incorporat en programes d’habitatge compartit, centres residencials, dispositius i serveis d’atenció a persones sense llar i han provocat una millora en la qualitat assistencial. Els principis inspiradors poden ser una bona eina per millorar l’atenció a les persones en situació de sense llar.

No podem eludir l’exemple de Finlàndia, que ha liderat l’erradicació del sensellarisme, impulsant un parc d’habitatge de lloguer social, juntament amb una reconversió i actualització d’instal·lacions cap a espais més humanitzats, molts convertits en habitatge (Y-Foundation, 2021). Aquesta experiència, inspiradora i referent, també es va estenent progressivament cap a altres ciutats europees, entre les quals destaquen Barcelona, Madrid, Bilbao, etc. Avui dia, aquestes reconversions es veuen reflectides en espais menys massificats, on les persones poden disposar de més intimitat i autonomia. També s’estan creant espais d’habitatge individual/compartit i comunal per a dones, famílies, joves, gent gran… sens dubte, això actuarà com a palanca per a la recuperació de les persones, perquè puguin tenir oportunitats de desenvolupament personal i social, i dur a terme els seus projectes vitals.