Quan sents que no encaixes

Hi ha persones autistes que, malgrat haver arribat al diagnòstic, continuen sentint que no encaixen. No només en entorns neurotípicos, sinó també —i això costa molt més d'explicar— dins del mateix col·lectiu autista.

Aquest sentiment és profund i silenciat. No acostuma a aparèixer en guies clíniques ni en discursos públics. Però existeix. I fa mal.

Partint d'una experiència compartida amb moltes altres persones autistes, especialment aquelles que han viscut gran part de la seva vida sense saber que ho eren, vull reflexionar i donar algunes claus de per què passa això, així com algunes recomanacions per alleujar aquest sentiment.

Quan no et reconeixes ni en els altres ni en tu mateixa

Moltes persones autistes expliquen que, una vegada diagnosticades, pensaven que per fi trobarien el seu lloc. Un espai on poder ser sense fingir, on descansar del camuflatge constant. Però, a vegades, això no passa i es troben amb:

• Grups amb els quals no se senten identificades.
• Discursos molt concrets de «el que és ser autista», que no inclouen la seva realitat.
• Judicis dins del mateix col·lectiu (per exemple: «no pots ser autista, si no necessites tants suports» o «si camufles, estàs traint la comunitat»).

Aquest sentiment de desconnexió pot generar molt de dolor: una mena de segona exclusió que costa posar en paraules.

Prevenir la conducta suïcida en persones amb autisme

Ir al artículo

Quines són les causes d'aquest sentiment?

Aquest malestar no és culpa de ningú. Però sí que podem parlar d'algunes causes que el poden originar:

• L'autisme és molt divers: No hi ha una única manera de ser autista. Hi ha personas que necessiten suports intensos, i d'altes que no. Hi ha qui porta una vida molt estructurada, i qui viue immersa en el caos. Tots són perfils vàlids, però no sempre igual de visibles.
• El camuflatge desconnecta: Les persones que han camuflat durant anys, especialment dones i persones diagnosticades en l'edat adulta, solen tenir una identitat difusa. Quan arriben a l'etiqueta «autista», no sempre saben com situar-se en ella.
• El mateix col·lectiu també pot reproduir dinàmiques excloents: Encara que no sigui amb mala intenció, dins de la mateixa comunitat autista també poden aparèixer expectatives, comparacions o discursos rígids. Això pot fer que algunes persones se sentin «massa» o «massa poc» autistes.

Aquest sentiment de no encaixar tampoc amb persones autistes com tu pot generar molt de dolor: una espècie de segona exclusió que costa posar en paraules.

Com es viu aquest segona exclusió?

No sentir-se part de cap grup pot tenir conseqüències importants:

• Emocionals: tristesa, ansietat, una soledat molt profunda.
• Identitàries: dubtes sobre la pròpia validesa («potser em vaig equivocar de diagnòstic», «potser exagero»).
• Socials: falta de xarxa, retraïment, abandonament d'activitats o vincles.

Això pot fer que la persona deixi de buscar comunitat, suport o ajuda, i torni a tancar-se en ella mateixa.

Raquel Montllor Linares

Activista en salut mental

«La societat necesita saber que existim i què ens passa per deixar de veure’ns com els estranys»

Ver testimonio

Què podem fer? 

Aquest malestar es pot acompanyar. No sempre es pot «resoldre», però sí alleujar. Deixo algunes recomanacions per a famílies i professionals, però també per a les persones autistes:

Famílies:

• Validar el malestar sense pressa i sense «animar» la persona perquè el superi.
• Evitar frases com «no hauries d'enfadar-te per no encaixar».
• Acompanyar buscant espais diversos i segurs, no només grups amb l'etiqueta «autista».

Professionals:

• Evitar idealitzar el diagnòstic com si ho solucionés tot.
• Reconèixer la diversitat dins de l'espectre.
• Crear espais on es pugui parlar del malestar sense por de ser jutjat.

Persones autistes:

• Practicar l'autocompassió: no ets rara per sentir-te així.
• Donar-te permís per no encaixar enlloc, almenys ara com ara.
• Buscar persones que escoltin sense presses ni exigències (a vegades no són grups, sinó persones individuals).

Sentir-se exclòs o exclosa dins del teu propi col·lectiu pot ser devastador. Però parlar-ho ja és una forma de resistència. Hi ha altres persones que també s'han sentit així. Hi ha camins possibles, comunitats petites però acollidores, espais de silenci compartit que poden sostenir. Encara que no encaixis, continues sent tu. I això ja és vàlid.