Responen les estratègies actuals de millora de la salut mental a les necessitats de les persones i la comunitat?

Si volem que les polítiques estratègiques connectin amb les necessitats de les persones i la comunitat no n’hi ha prou definint-les.
Josep Ramos Montes
Josep Ramos Montes
Psiquiatra. Màster en Bioètica

En el món occidental, des de l’època clàssica, l’organització de la resposta social a la malaltia mental ha passat per tres grans períodes històrics:

  • l’època dels manicomis
  • el declivi dels manicomis (la desinstitucionalització)
  • la reforma dels serveis de salut mental amb una base comunitària, l’etapa en què ens trobem actualment.

A més del fort impacte que tenen els trastorns mentals i les addiccions, tant en el patiment de les persones afectades i les seves famílies com des del punt de vista econòmic i social, la seva associació amb el risc de discapacitat a llarg termini, amb la discriminació i l’estigma i amb l’amenaça als drets humans de les persones afectades justifica que l’atenció de la salut mental sigui avui una prioritat política per a molts governs europeus.  L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recull des de fa anys la necessitat de definir concretament aquesta prioritat a través de propostes estratègiques, algunes de les quals han estat o són obligacions dels seus països membres. Alguns exemples d’aquestes polítiques són The European Mental Health Action Plan 2013-2020 de l’oficina de l’OMS d’Europa, l’estratègia The Joint Action for Mental Health and Wellbeing (2013) de la Unió Europea o el European Framework for Action on Mental Health and Wellbeing (OMS/Europa, Brussel·les 2016).

De manera molt resumida, aquestes polítiques es basen en un enfocament de salut pública adreçat a la promoció, la prevenció i el tractament que faci èmfasi en la intervenció precoç abans de l’etapa adulta, la lluita contra l’estigma, la discriminació i l’exclusió social. També proposen incorporar una perspectiva multisectorial i desenvolupar un model de serveis basat en la comunitat i de qualitat, orientat a la recuperació i la inclusió social, l’empoderament de professionals, persones afectades i famílies, i la garantia que les accions es fonamentaran en bones pràctiques ètiques i científiques.

Sens dubte aquests principis i les seves estratègies concretes (WHO, 2015), que s’estan aplicant en països com el nostre, s’orienten clarament envers les necessitats de les persones, però la seva implantació també demana que les organitzacions que sustenten els serveis entenguin i comparteixin les polítiques generals i s’obliguin a seguir-les i a alinear-hi els seus recursos i la seva cultura organitzativa. Tanmateix, la resposta que veiem és molt desigual i no totes les organitzacions tenen la capacitat o la voluntat de respondre de manera coherent al canvi de paradigma que comporta el model d’atenció basat en la comunitat. La fragmentació dels diferents nivells, xarxes i sistemes d’atenció (sanitari i social, fonamentalment) tampoc no hi ajuda.

Per últim, però igualment important, el resultat final del procés d’atenció es juga en la trobada entre la persona afectada i els professionals.

En aquest cas continua sent necessari superar el paternalisme clàssic de la medicina en general i de l’atenció de salut mental en particular —potser encara més evident— i, tot acceptant el protagonisme central de la persona, adoptar un model de relació basat en les decisions compartides.

Les persones afectades i els seus familiars no poden ser simples espectadors-consumidors dels serveis ja establerts (López, Marín i De la Parte, 2004,) sinó que han de tenir oportunitats d’interactuar amb els professionals en la seva definició, en l’establiment de les prioritats i en la manera d’avaluar-los.  Millorar l’experiència de la persona atesa és un repte per als serveis: significa disposar de mecanismes que sàpiguen avaluar en conjunt les relacions amb el sistema d’atenció i no solament les percepcions subjectives que avaluen passivament la satisfacció.

En definitiva, si volem que les polítiques estratègiques en l’àmbit de la salut mental connectin de veritat amb les necessitats de les persones i la comunitat no n’hi ha prou definint-les. Cal que les organitzacions, els professionals i les persones afectades comparteixin els mateixos objectius i treballin conjuntament. Es tracta d’un equilibri molt fi que es pot trencar per molts factors, com ara els dèficits de finançament, la formació esbiaixada dels professionals, la manca de lideratges sòlids i la mala gestió de la cultura i els valors de les organitzacions.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 5 de octubre de 2020
Darrera modificació 5 de octubre de 2020

Si pateixes i et sents sol o sola, truca'ns al 681 10 10 80 image/svg+xml 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4

Sempre hi trobaràs una veu amiga

Temes
Detecció precoç
Estigma
Gestió sanitària
Tractaments
Col·lectius
Ciutadania
Persona atesa
Persona en risc d'exclusió social
Professionals de la salut
Josep Ramos Montes

Josep Ramos Montes

Psiquiatra. Màster en Bioètica

Comitè de Bioètica de Catalunya. Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya. Fou assessor de l'atenció a la salut mental a Catalunya (2005-2015)

Bibliografía
World Health Organization (WHO) (2015). The European Mental Health Action Plan 2013–2020. Copenhagen: WHO Regional Office for Europe.
López Fraguas (M.A.) , Marín González (A.I) & de la Parte Herreros (J.M.) (2004). La planificación centrada en la persona: una metodología coherente con el respeto al derecho de autodeterminación. Revista Siglo Cero , Vol.35 (1)

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recull des de fa anys la necessitat de prioritzar l’atenció de la salut mental a través de propostes estratègiques que incloguin un enfocament de salut pública adreçat a la promoció, la prevenció i el tractament i que facin èmfasi en la intervenció precoç, abans de l’etapa adulta, i en la lluita contra l’estigma, la discriminació i l’exclusió social. Aquestes estratègies estan oferint la resposta que la societat espera i necessita?

Destaquem

Joan Alvaros
Entrevista

«És fonamental que la salut mental s’introdueixi en espais no sanitaris»

especial salud mental

La salut mental, una exigència global

Las autolesiones no suicidas cumplen dos tipos de funciones : motivaciones intrapersonales (más individuales) y otros que son de tipo más interpersonales (o sociales).
Article

Introducció al comportament autolesiu en adolescents

El progressiu increment de la incidència de les autolesions no suïcides en joves i adolescents genera gran interès i alarma en la societat. Què els motiva a autolesionar-se?
incertidumbre
Article

Preguntes davant la incertesa

estrategias salud mental
Article

Exemples de plans i accions de prevenció en l’àmbit local

Les ciutats i els seus agents són protagonistes indispensables en qualsevol estratègia de prevenció del suïcidi
DDHH

Drets humans i salut mental

Centro de salud mental
Blog

Per què ens fa vergonya dir que anem a un centre de salut mental?

L’estigma i la discriminació ens afecten de manera negativa.
drets humans
Ètica i drets humans

Drets i salut mental: cap a la capacitat jurídica universal

Jaume Funes Artiaga
Entrevista

«Ocupar-se dels adolescents és educar mirades»

Dr. Bellon
Entrevista

«Les intervencions breus en atenció primària són efectives per prevenir la depressió»