Tècniques de relaxació com a abordatge terapèutic per a l’ansietat

Els trastorns d’ansietat, juntament amb la depressió, suposen la patologia mental més freqüent a la nostra societat, arribant a afectar més d’un 15% de les persones al llarg de la seva vida.

L’estudi The European Study of the Epidemiology of Mental Disorders (ESEMeD) sobre la prevalença dels trastorns mentals a Europa dut a terme en 6 països europeus va concloure que al voltant d’un 25% de la població mundial patirà algun trastorn mental al llarg de la vida i que un 10% l’ha patit el darrer any; essent els més freqüents els trastorns de l’estat d’ànim amb un 14% de prevalença i els trastorns d’ansietat amb un 13’6% (Alonso et al., 2002).

Diverses investigacions coincideixen en el fet que, avui en dia, pràcticament el 30% de les consultes al primer nivell d’atenció sanitària estan relacionades amb simptomatologia ansiosa (García et al., 2013).

L’ansietat és un estat de l’organisme en què aquest se situa en alerta respecte a una amenaça a la seva integritat (física o psicològica) amb l’objectiu de possibilitar una despesa suplementària d’energia.

L’ansietat és capaç de preparar-nos davant una situació que ens planteja alguna dificultat o algun repte. Aquesta ansietat que anomenaríem normal, serà la que ens facilitarà una millor resposta davant de qualsevol estímul potencialment amenaçant.

Quan l’ansietat present no és adaptativa, o el perill o estímul present no és real, o quan el seu nivell d’activació i durada és desproporcionat respecte a la situació objectiva, passa a ser patològica.

La clínica ansiosa pot portar a la persona a veure reduïda la seva autonomia i funcionalitat, arribant en alguns casos a alts nivells d’incapacitació per mantenir i gestionar les seves activitats de la vida diària (AVD), la qual cosa genera un augment de vulnerabilitat.

Intervencions psicoterapèutiques com a complement a la prescripció de fàrmacs

Avui dia, l’abordatge terapèutic que més s’utilitza per al control o gestió de l’ansietat és la prescripció de fàrmacs ansiolítics, hipnòtics i antidepressius, passant a un segon pla el tractament psicoterapèutic o psicoeducatiu.

El treball multidisciplinari ha permès en molts serveis la implementació d’una major diversitat d’abordatges tant psicoterapèutics com psicoeducatius, en la majoria dels casos complementaris al farmacològic.

La gran majoria d’aquestes intervencions no farmacològiques estan sent realitzades tant per professionals de la psicologia clínica com per infermeres especialistes en salut mental.

Una de les intervencions psicoterapèutiques o psicoeducatives més utilitzades, sobretot a escala comunitària, tant a nivell individual com grupal, són les tècniques de relaxació.

Entenem com a tècniques de relaxació els diferents procediments l’objectiu dels quals és proporcionar a una persona mecanismes propis per controlar el seu nivell d’activació. És l’estratègia més usada per reduir els nivells d’activació psicofisiològica i així pal·liar els símptomes físics provocats per l’ansietat (Nalgo, 2016).

La relaxació és un estat, aconseguit de manera conscient i controlada, que es caracteritza per un descens del nivel d’activació fisiológica i psicológica. Aquest estat de relaxació proporciona a la persona un increment del benestar i una major tranquil·litat i adaptació al medi.

La relaxació es pot fer servir com a única intervenció o juntament amb altres (Cerdá et al., 2017) per així potenciar la seva eficacia, sent efectives en diferents estats o patologies de salut mental tals com l’insomni (Irwin,2006), quadres d’ansietat (Manzoni, 2008), la cefalea en adolescents (Larsson, 2006), quadres depressius (Jorm, 2008), situacions d’estrès (Esch, 2003).

Al «Catàleg d’actuacions no farmacològiques en Salut Mental a l’Atenció Primària» de l’Institut Català de la Salut, per exemple, cal destacar les tècniques de respiració, relaxació/meditació, activitat física i musicoteràpia com a tècniques amb un elevat nivell d’evidència científica en l’abordatge de l’ansietat.

Pel que fa a tècniques de relaxació especifiques, hi ha evidència científica que l’ús de tècniques de relaxació com l’entrenament autogen i la relaxació progressiva de Jacobson, redueixen significativament l’ansietat en els usuaris (Lopera, M.J., 2013)

Què tenen en comú les teràpies de relaxació?

A grans trets, diríem que els diferents mètodes o exercicis de relaxació contenen trets comuns definits per Lichstein (1988), en els quals sempre hi ha algun d’aquests elements:

• Reestructuració cognitiva: modificació dels models de pensament conscient a fi de fomentar comportaments que donin millors resultats.
• Relaxació per reduir l’estimulació fisiològica.
• Habilitats socials  i entrenament de l’autoafirmació per intensificar l’activitat interpersonal.
• Autocontrol. Consisteix a reconèixer els elements que produeixen estrès, anotant la seva aparició i observant el nivell d’estrès que generen. L’autocontrol encoratja l’individu a assumir una visió més objectiva d’ell mateix, així com a elaborar un esquema del seu progrés.

Des de la meva experiència a la xarxa de salut mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, la majoria d’abordatges realitzats en l’àmbit comunitari en el qual es fan servir tècniques de relaxació per part de les infermeres especialitzades en salut mental, tan individuals com en grup, donen com a resultat una millora clínica objectivable en la persona atesa.

En un elevat nombre de casos es pot observar una disminució mitjana en l’escala de Hamilton per a l’ansietat d’uns 8-10 punts un cop finalitzat l’abordatge terapèutic, a la vegada que una reducció en la presa de medicació tant ansiolítica com hipnòtica.