Neurodivergència i trastorns de la conducta alimentària: una mirada integradora

És força comú trobar-nos casos de persones que presenten més d’un diagnòstic en salut mental (comorbilitat), i també algunes que presenten trets característics de diferents condicions neurodivergents, com l’autisme o el TDAH. Aquests darrers casos, malauradament, sovint no es detecten d’entrada, podent arribar a diagnosticar-se ja en l’edat adulta. En aquest sentit, en aquest article volem aprofundir a conèixer quins són els comportaments que poden predisposar una persona neurodivergent a ser més vulnerable a desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària (TCA), quines conseqüències pot tenir per a la persona, i quines estratègies d’autoregulació els poden ser útils. 

Aquesta relació entre les neurodivergències i els trastorns de la conducta alimentària és cada cop més estudiada i tinguda en compte en l’abordatge d’un TCA, ja que suposa una major complexitat en el seu tractament, en implicar aspectes del funcionament general i relacions humanes de la persona afectada. 

Ens ocuparem aquí de la coincidència entre TCA amb el trastorn de l’espectre autista (TEA) i el trastorn per dèficit d’atenció e hiperactivitat (TDAH).

Autisme i anorèxia nerviosa

Es calcula que un 1 % de la població general presenta un trastorn de l’espectre de l’autisme (Zeidan et al., 2022) i que, d’aquests, un 4 % reben un diagnòstic de trastorn de la conducta alimentària (TCA), principalment, anorèxia nerviosa.

Entre el 20 i el 30 % de persones amb anorèxia nerviosa reben un diagnòstic d'autisme. Cal ressaltar que els criteris actuals d´autisme són molt més amplis del que eren en origen, atenent aspectes que abans quedaven fora de focus.

L’autisme, doncs, es diagnostica especialment associat a casos d’anorèxia nerviosa (sobretot en dones), i d’ARFID (trastorn per evitació i restricció de la ingesta de base emocional) (Schöder et al., 2023). 

La connexió en la simptomatologia es troba en els següents aspectes :

• Problemes amb l’alimentació en la infància. Es presenten dificultats a l’hora d’introduir o ampliar la varietat d’aliments, hi ha preferències per certes textures, colors o olors, o per menjar amb certs utensilis. Es tracta d’un comportament que qualsevol infant pot presentar, i que sol diluir-se amb el temps. Però és més freqüent, més marcat i també més persistent en persones amb autisme.
• La tendència obsessiva, a vegades acompanyada de conductes ritualitzades, que expressen la necessitat de crear un entorn previsible i controlat.
• La tendència al pensament concret, poc flexible i extremista. Això crea dificultats per trobar opcions i per veure l’aspecte global d’una situació, essent bons en canvi en detectar-ne els detalls, en els que es poden quedar «enganxats».
• Els problemes de reconeixement, d’expressió i de gestió de les emocions, amb especial dificultat per transmetre-les en paraules, i comptant amb una sintonia emocional més restringida. Hi ha dificultat per captar aspectes subtils del llenguatge com dobles sentits, metàfores o expressions facials dels altres, i per tant costa entendre’ls i relacionar-se amb comoditat en societat. Aquestes dificultats per identificar emocions i, sobretot, per expressar-les, poden també crear malestar i patiment que a vegades es manifesti per conductes autolesives, on sentir el dolor físic és una manera de desfogar i gestionar aquest malestar, actuant-lo més que no pas verbalitzant-lo.
• La restricció alimentària. El símptoma alimentari més freqüent en persones autistes és la restricció, per això l’anorèxia nerviosa i l’ARFID són els trastorns alimentaris que es diagnostiquen més sovint en persones autistes. Però també hi ha casos d’afartaments i de vòmits.
  Hi ha persones autistes que no s’alimenten no perquè vulguin aprimar-se o els costin determinats aliments, sinó perquè no detecten els senyals de gana i sacietat, i obliden que toca menjar o quan és suficient. També hi ha casos de sobrepès, quan la dieta tolerada es limita a aliments d’alt contingut calòric i component saciant gratificant (rics en greixos o sucres).

El TDAH, la bulímia i el trastorn per afartament

El TDAH combinat coincideix més amb la bulímia o trastorn per afartaments que amb la restricció alimentària, ja que comparteixen la impulsivitat, i sovint ansietat, de fons. En el TDAH amb predomini de manca d’atenció, que es manifesta de manera menys aparatosa, pot posposar-se molt el diagnòstic, sobretot si es dóna en context de restricció i pèrdua de pes; i en estar afectades les capacitats cognitives, l’infant i després adolescent pot tenir dificultats acadèmiques o, fins i tot, ser titllat de mandrós si ningú s’adona que té un TDAH. 

Els símptomes d’impulsivitat amb el menjar (provocació del vòmit, afartaments) com en l’anorèxia purgativa, la bulímia nerviosa o el trastorn per afartament, encara que menys comuns, també poden aparèixer en persones autistes. Aquests casos solen estar a més associats amb el trastorn límit de la personalitat (caràcters marcats per la inestabilitat emocional, intensitat i impulsivitat en la manera de relacionar-se). La coincidència és més comú en el cas de les dones. 

La relació entre el TDAH i els trastorns alimentaris

Ir al artículo

La importància i la dificultat de connectar els punts comuns

La persona amb trets autistes que entra a l’adolescència o a l’edat adulta sense haver-se detectat la neurodivergència i rebut un diagnòstic, acostuma a arribar a la consulta professional per vies indirectes: bé per un altre problema de salut mental, com ansietat, depressió o un trastorn de la conducta alimentària, bé per una sensació persistent de desajust amb el seu entorn. Per exemple, dificultats per formar o mantenir amistats, per mantenir-se llarga estona en situacions d’interacció social o per completar tasques llargues, o per no compartir el sentit de l’humor d’altres, en no entendre certes bromes o dobles sentits. 

No és estrany que el diagnòstic d´autisme es plantegi un cop s’observa l’evolució d’un d’aquests diagnòstics colaterals, quan part de la simptomatologia no acaba de millorar. Cal explorar si és referida des d’etapes primerenques en la vida de la persona. És a dir, si ha estat sempre allà, si forma part de la seva manera de ser. Per exemple, quan en una persona amb anorèxia les conductes de restricció o hiperactivitat cedeixen, però persisteix un baix to emocional i sensació de desajust, amb dificultats per socialitzar i comunicar-se i per gestionar emocions negatives, cal plantejar-se que pugui tenir trets autistes.

Cal tenir en compte que els tests d’autisme es varen crear basant-se en els majoritaris i sovint més aparatosos casos en el sexe masculí. Com que l’autisme en nois sol tenir més manifestacions conductuals i, per tant, puntuar més alt, els mateixos tests en les dones poden quedar per sota del punt de tall. Caldria, en aquest sentit, que es desenvolupessin versions adaptades a aquesta realitat, més sensibles per detectar autisme en el sexe femení.

Per això, el diagnòstic clínic, i l’exploració per un professional amb experiència en el camp de la neurodivergència, és essencial. Concretament, cal aclarir bé si la simptomatologia (o part d’ella) està present des de la infància, o si s’ha anat desenvolupant o incorporant a mida que s’ha anat arribant a la pubertat i adolescència. I si encaixa més amb autisme, amb les dificultats emocionals pròpies dels TCA, o amb un altre problema de salut mental. Moltes vegades, per esbrinar-ho cal més temps d’evolució i de tractament.

Els tests neuropsicològics, sempre aconsellables, són un suport per completar i afinar el diagnòstic clínic, tot i no ser infal·libles. S’analitzen aspectes concrets d’atenció, memòria, intel·ligència, percepció espaial... Aquests proves les ha de realitzar un professional especialitzat, idealment un neuropsicòleg. El que fa recomanable que aquests casos complexes siguin atesos per un equip multidisciplinari.

Les persones adultes que no han estat diagnosticades d’autisme prèviament, i que, per tant, no han tingut el benefici de la comprensió i adaptacions de l’entorn, són més propenses a patir sentiments depressius, ansietat i estrès, i -especialment els nens i nois adolescents- problemes de comportament, que poden derivar cap el consum de substàncies. També poden buscar-se relacions sentimentals amb un estil de comunicació més clara i directa que no es dubti com interpretar; i a vegades això vol dir més brusquedat, menor sintonia emocional, i pot suposar un factor de risc per patir situacions d’abús psicològic i sexual.   

Quines estratègies poden ajudar?

Descans sensorial

Les estratègies d’autoregulació per una persona autista inclouran sovint buscar espais lliures d’estímuls per «recarregar piles». Sobretot després d’exposicions socials perllongades (per exemple, una excursió a l’escola, un àpat en comunitat, o reunions de feina). 

De la mateixa manera que a una persona amb TDAH tenir descansos durant una classe o fer petits encàrrecs que li permetin moure´s pot ajudar-la a sostenir l'atenció més temps, a una persona amb autisme el descans sensorial l’ajuda a estabilitzar-se. De fet, això és útil per a tothom, però en l’autisme encara és més necessari per no col·lapsar-se. Recordem que tots dos diagnòstics (autisme i TDAH) es combinen sovint, ja que la base és la mateixa: un desenvolupament diferent del sistema nerviós.

Les persones autistes, igual que les persones amb trastorns de la conducta alimentària, necessiten un acompanyament, i que se’ls ajudi a trobar quines estratègies els funcionen millor per a desenvolupar-se en la seva interacció social i les altres àrees que els costen.

Hi ha alguns aspectes que poden ser clau per a persones amb autisme que tenen un problema de conducta alimentària:

Autoconsciència

Ser capaç de reconèixer i comprendre els propis sentiments, comportaments, mancances i fortaleses. Reconèixer-se i valorar-se en la diferència dels estàndards socials.

Sovint, quan la persona sap que té un diagnòstic de neurodivergència, l’ajuda a comprendre molts aspectes de la seva vida als que abans no trobava explicació i que li causen patiment i malestar. Saber-ho, és un esglaó més cap a l’autoconeixement, l´acceptació d´un mateix i l’adaptació, a l’entorn i de l’entorn.

Aquest aspecte és rellevant perquè es tracta de cercar l’encaix en com s’és, en ves de en com es voldria ser o com es pensa que s’ha de ser.

Comunicació i habilitats socials

És important que cada persona trobi la manera d’expressar el que es vol, encara que no se sàpiga bé com fer-ho i faltin les paraules. El llenguatge no és la única manera. Existeixen diferents tècniques i mètodes (visuals, la música, etcètera), que cada persona o el seu entorn pot emprar i adaptar per facilitar la comunicació de forma no només verbal. 

Leire Martín Curto

Il·lustradora, afectada per un TCA.

«El llapis i el paper m'han ajudat a lluitar contra el TCA»

Ver testimonio

Buscar suport i fer xarxa

En l’evolució del tractament del TCA en persones amb autisme, és clau tenir professionals de referència que coneguin i entenguin els problemes diagnosticats. En l’àmbit comunitari, tant les associacions de persones amb autisme i els seus familiars, com les de TCA, realitzen una important tasca d’acompanyament, informació i sensibilització, i fins orientació laboral, que contribueixen amb el seu gran ajut a l’objectiu de desenvolupar una vida plena.