«Ens cal conèixer les experiències en primera persona per millorar la nostra pràctica professional»

Sovint trobem pocs espais per escoltar els altres, per escoltar a aquelles persones que són objecte de la nostra cura. He tingut l’oportunitat de cursar un màster sobre les cures en salut mental, impartit pel Campus Docent i Parc Sanitari Sant Joan de Déu, que m’ha permès a mi i a altres professionals posar-nos en la pell del dia a dia de persones amb problemes de salut mental. Ha estat un exercici d’aprenentatge mutu, de mirar-nos en igualtat de condicions i reflexionar sobre la humanització de l’atenció i les cures basades en el respecte de drets, i així eliminant practiques poc ètiques i poc respectuoses que sovint es perpetuen en els serveis d’atenció de la salut mental.

Com passa en altres esferes de la salut, la participació de les persones amb problemes de salut mental en el disseny, la coordinació i la formació en programes formatius orientats a professionals em sembla necessària i imprescindible. Crec que haurien d’estar integrats, de fet, en tots els programes formatius de les diferents escoles d’infermeria del país.

La veu de les persones amb experiència en primera persona s’ha de fer visible, especialment quan els futurs professionals de la salut estan en període formatiu.

Veient les coses amb la perspectiva dels anys, soc capaç de fer valdre aquest fet per tot allò que poden aportar en la comprensió de la salut mental en l’àmbit més emocional i de decisions compartides. En infermeria, és igual d’important ser competent en les tècniques que fem com ser-ho en la nostra atenció més humana, més propera a la persona, transmetent valors com respecte, empatia, llibertat en la presa de decisions o la igualtat. Es tracta de conceptes que, precisament, s’aborden en el mòdul sobre recuperació d’aquest màster.  

Personalment, esperava l’arribada d’aquest mòdul amb moltes ganes, és una font d’experiències narrades en primera persona que necessitem conèixer per poder exercir la nostra professió amb el màxim respecte i professionalitat.

Aquestes vivències, en alguns casos poden sonar incòmodes o, fins i tot, ens poden semblar inversemblants, però malauradament són la crua realitat. Particularment, escoltar aquests relats de persones que han patit injustament el tracte discriminatori per part del col·lectiu sanitari em genera una barreja de ràbia,  impotència i vergonya al mateix temps. Per sort hem avançat molt com a societat i com a sistema sanitari, però encara queda un llarg camí de millora, i, en aquest sentit, cal conèixer aquestes experiències per tal que no es repeteixin i puguem aprendre dels errors comesos.

Per poder-ho fer ens cal parlar-ne, conèixer les eines per evitar caure en males pràctiques o costums que cal canviar. Es tracta d’hàbits que sovint portem de forma intrínseca, que ens dictamina la societat o que, en alguns casos, són heretats de les mateixes unitats o serveis i acabem normalitzant. Un exemple flagrant és el tracte que es dona a persones diagnosticades amb un trastorn mental quan són atesos en serveis ambulatoris o d’urgències quan, pel sol fet de tenir una etiqueta diagnòstica, se’ls vulnera drets fonamentals com la llibertat, la intimitat o el dret a la informació. Aquestes pràctiques també són molt visibles en els mateixos serveis especialitzats de salut mental.

Durant el transcurs del mòdul de recuperació es van generar debats que podien resultar incòmodes. Entre l’alumnat es podia respirar una barreja d’indignació o incredulitat davant l’argumentació d’algun ponent. Però aquests debats són necessaris per remoure consciències entre  el nostre col·lectiu. Es tracta de fer-nos pensar i no perdre mai de vista que el fet de tenir cura ha de tenir la persona i la seva família al centre de la nostra activitat.