El model de recuperació des de la mirada dels seus protagonistes

El 1993, en William A.Anthony va publicar l’article «Recuperació dels trastorns mentals: la visió rectora del sistema de serveis de salut mental en la década dels 90» en el que llavors s’anomenava la Revista de Rehabilitació Psicosocial. En aquest artcile, n’Anthony definia el concepte de recuperació centrat en la possibilitat de viure una vida plena malgrat experimentar simptomatologia. L’ús del terme recuperació implicava una polisèmia intencionada descrita en el mateix treball. Es tracta al mateix temps d’un procés subjectiu i idiosincràtic, una proposta d’un nou objectiu de les intervencions en salut mental i una estrategia de transformació de serveis a gran escala.

En aquest primer manifest, l’Anthony planteja alguns principis fonamentals que marquen l’inici del moviment. En primer lloc, posa èmfasi en què la recuperació pot ocórrer sense la intervenció d’un professional. Per això és important entendre com tenen lloc els processos de recuperació més enllà dels serveis d’atenció. Per altra banda, un denominador comú dels processos de recuperació és el suport social i per això proposa una major implicació comunitària.

Malgrat aquest èmfasi en el fet social, la recuperació va més enllà del debat de l’origen biològic o psicosocial dels trastorns mentals. De fet, hi ha persones que es recuperen (és a dir, aconsegueixen dur una vida amb sentit), de problemes estrictament socials (per exemple l’exili) i de problemes biològics (per exemple la paraplegia).

La recuperació és possible fins i tot amb símptomes, de la mateixa manera que les persones dels exemple anteriors (exili i paraplegia) no poden retornar al seu lloc d’origen o tornar a caminar, però sí recuperar un projecte de vida dins d’aquestes limitacions.

La recuperació en salut mental, en contrast amb els conceptes de curació o remissió, de vegades implica fins i tot exacerbació dels símptomes, ja que per a persones que han estat privades d’una vida plena, tornar a enfrontar-se al dia a dia pot ser dur, però necessari. Per això, la recuperació no és quelcom lineal,  hi ha pujades i baixades que són part del procés. El més important és entendre que per a moltes persones el pitjor no són els vaivens de la simptomatologia sinó les conseqüències socials. El trastorn és real, però hem de deixar a cada persona una oportunitat per viure la vida fins i tot amb limitacions com fem amb altres discapacitats. De fet, una de les cites més cèlebres d’Anthony és «ningú seria considerat massa cec per aprendre Braille».

Els principis formulats per Anthony plantegen una profunda crítica al sistema d’atenció. Mentre que el rol de les professions de salut mental hauria de ser facilitar processos mitjançant els quals les persones superin les seves limitacions, la mateixa estructura del sistema i moltes de les intervencions que hi tenen lloc augmenten aquestes limitacions. Per això, la proposta és un nou sistema amb una relació més empàtica amb les persones usuàries, que tingui en compte les necessitats i anhels de les persones més enllà de la simptomatologia i els diagnòstics. No es discuteix la utilitat de la psicoteràpia o els fàrmacs, però es proposa posar aquestes eines al mateix nivell que el foment d’activitats i interessos escollits per la mateixa persona usuària. No es tracta només d’incorporar activitats lúdiques i socials, que això ja es feia fa 30 anys, sinó que siguin les mateixes persones que les gaudiran les que escullin l’activitat i estiguin implicades en la seva organització. Tampoc es tracta d’ignorar el patiment de les persones, sinó d’organitzar el sistema a través de necessitats individuals i col·lectives en lloc dels diagnòstics que reben les persones.

Una implementació amb desavinences

Gairebé 30 anys després de la publicació de l’article, el model de recuperació ha estat implementat parcialment en els sistemes de salut mental de dotzenes de països. Aquest procés no ha estat lliure de polèmica. Com en altres transformacions, la recuperació com a model i moviment no ha estat exempta de tensions entre la capacitat per implementar-lo a gran escala i l’ambició per arribar a l’emancipació total de les persones usuàries. Aquestes desavinences han inclòs la resistència de professionals que no entenien la necessitat del canvi de model o que consideraven que la seva pràctica ja incloïa la majoria dels seus elements. Però també a activistes que entenien que la implementació a gran escala havia «colonitzat» el terme sense realment entendre les seves intencions transformadores o, fins i tot, fent-la servir de manera enganyosa. No obstant això, ningú pot negar que la irrupció del model va suposar un abans i un després en l’atenció rebuda per milions de persones.

Un dels senyals d’identitat del model de recuperació ha estat la participació de les persones usuàries i els seus familiars  en el disseny de serveis i intervencions. Aquesta participació va permetre l’empoderament de moltes persones i, fins i tot, la incorporació com a personal sanitari de persones amb experiència de trastorn mental que s’han aconseguit recuperar, és a dir, viuen una vida plena independentment d’experimentar símptomes o no.

Recollint els aprenentatges de la llarga tradició de grups d’ajuda sútua en salut mental i addicions, aquestes persones, a més de comptar am una capacitat de comprensió i empatía privilegiada per haver estat en el mateix lloc de la gent a la qual acompanyen, suposen un model per a altres persones que transiten altres moments del camí cap a la recuperació.

En aquest monogràfic volem donar veu a l’experiència de persones usuàries, familiars i professionals de la salut mental que d’alguna manera han estat involucrades en la implementació d’aquest model. Donem la paraula a persones que ens parlaran de suport, autogestió, formació i altres elements de la construcció d’una nova realitat en l’àmbit de l’atenció en salut mental.