El model de recuperació, un canvi de paradigma en l’abordatge de la salut mental

Vivim un moment de canvi en l’abordatge de les problemàtiques de salut mental. Comencem a parlar de salut i benestar personal i emocional i no de malaltia.
Hernán Sampietro. Psicólogo. Coordinador de Proyectos ActivaMent Catalunya Associació
Hernán María Sampietro
Vocal de drets de la junta directiva
Activament Catalunya Associació
Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.

Actualment, a Catalunya, com en altres territoris, ens trobem en un moment de canvi de paradigma pel que fa a la comprensió i l’abordatge de la salut mental i el patiment psicosocial. D’ençà de la creació del Pla Integral de Salut Mental i Addiccions 2017-2019 i les Estratègies del Pla Director de Salut Mental i Addiccions 2017-2020, la planificació estratègica de la salut mental a Catalunya s’orienta (o mira d’orientar-se) des del model de recuperació. En la creació d’aquests plans es va comptar, per primera vegada, amb els moviments activistes en primera persona, formats per persones que som o hem estat usuàries dels serveis de salut mental. Potser és precisament gràcies a aquesta participació que els plans inclouen entre els seus eixos estratègics l’atenció basada en els drets humans.

El principal gir epistemològic que introdueix el canvi de paradigma (Pilgrim, 2008) és que l’abordatge dels problemes de salut mental ja no se centra en el control dels símptomes (model biomèdic) ni en l’adaptació funcional de la persona a la societat (model de rehabilitació psiquiàtrica), sinó en el desenvolupament d’una vida satisfactòria i d’un projecte de vida en consonància amb les preferències i els valors propis de les persones, amb independència que hi hagi simptomatologia o no. Això significa un canvi d’enfocament: del patològic al de la resiliència, les capacitats i els recursos propis i l’entorn que tenim les persones al nostre abast per dur una vida plena, malgrat les dificultats que pot comportar el fet de tenir o haver tingut un problema de salut mental o un patiment psicosocial. Ara cal posar el focus en la salut i el benestar personal i no en la malaltia.

«És fonamental que la salut mental s’introdueixi en espais no sanitaris»

Joan Alvarós Costa

De la mateixa manera, el nou paradigma posa de relleu la importància de construir una identitat lliure de malaltia. Assumir el rol de malalt (Parsons,1951), construir una identitat definida des dels diagnòstics psiquiàtrics cronifica les persones. La tasca professional ha de vetllar per no reforçar aquesta identitat. Relacionar-nos amb els altres en funció del diagnòstic, moure’ns en espais exclusius per a persones amb diagnòstic, dur a terme unes activitats que tinguin a veure amb el fet que ens hagin diagnosticat són barreres que frenen la recuperació

Els dispositius han de fomentar la participació en espais no sanitaris o de salut mental, les relacions simètriques o no marcades pel diagnòstic i les activitats que ens facin sentir la nostra vàlua com a persones.

Idealment, hauríem d’abandonar el sistema actual de diagnòstics categorials (que separen tipus d’éssers) i tornar a sistemes dimensionals (que expliquen què ens passa i amb quina intensitat). Ja tenim a la nostra disposició models com el que ens ofereix la British Psychological Society (Johnstone, & Boyle, 2018), però mentre continuem amb el sistema diagnòstic actual seria fonamental que se’ns expliqués que els diagnòstics psiquiàtrics només són heurístics, una guia d’actuació per a les intervencions. Atorgar-los un valor ontològic té importants efectes identitaris i és el fonament de l’estigma, fins i tot de l’autoestigma.

També cal tenir en compte que, malgrat que el model de recuperació va néixer dels moviments pels drets civils i, sobretot, dels moviments de supervivents de la psiquiatria que eren crítics amb la vulneració dels drets humans, en la pràctica aquesta dimensió no sempre s’ha tingut en compte. L’experiència dels països anglosaxons ens ensenya que, quan el model de recuperació es vol aplicar sense una perspectiva de drets humans, es generen distorsions que al final son barreres per als processos de recuperació de les persones i, tot sovint, agreugen el patiment i els problemes de salut mental.

Responen les estratègies actuals de millora de la salut mental a les necessitats de les persones i la comunitat?

Els professionals de la salut mental tendeixen a intervenir des d’una mirada biologista i psicologista, centrada en l’individu, i desatenen el context i les condicions de vida de les persones. Aquesta és una de les crítiques principals que rep el model en les seves aplicacions al món anglosaxó: la corresponsabilització del nostre procés de recuperació i la necessitat d’empoderar-nos no significa desatendre les condicions reals de vida que condicionen la nostra existència.

L’atenció professional ha de considerar que no hi ha recuperació si no hi ha inclusió social, cal tenir unes condiciones de vida dignes.

La indigència o l’exclusió fan impossible la recuperació. Tampoc no hi ha recuperació si no hi ha comunitat, cal reforçar o refer la xarxa de vincles familiars, d’amistat, de veïns i veïnes, etc. La solitud i l’aïllament fan impossible que ens recuperem. I no hi ha recuperació si no hi ha respecte per la diversitat, cal tenir presents els factors culturals, religiosos i socials existents en la vida de les persones. L'exclusió cultural, l’anomia (mancança, incongruència o degradació de les normes socials) i l’«assiliència» social (creure que no es pot aconseguir o satisfer la majoria de les necessitats o motivacions humanes quan, de fet, sí que es pot) fan impossible que ens recuperem. El fet que se’ns neguin els nostres valors, creences i identitat, o que ens forcin a renegar de tot això, genera un patiment difícil de gestionar. Totes aquestes són condicions de possibilitat d’un procés de recuperació. Abans de plantejar qualsevol altra intervenció, els professionals han de veure si podem cobrir les nostres necessitats bàsiques, si tenim una xarxa de vincles afectius significativa i si les intervencions respecten la nostra diversitat (cultural, sexual, religiosa, etc.). No es pot plantejar un procés de recuperació si no es tenen en compte les formes de violència i exclusió a les quals moltes persones estem sotmeses: masclisme, racisme, xenofòbia, capacitisme, classisme, etc.

Dins de les formes de violència que generen, perpetuen o agreugen el patiment psicològic i la discapacitat psicosocial, destaca la violència pròpia (històrica i actual) del mateix sistema psiquiàtric. Al nostre país, i en totes les societats occidentals en general, el sistema de salut mental s’ha fonamentat en la vulneració estructural i sistemàtica dels drets humans: els ingressos involuntaris, la medicació forçosa, les contencions mecàniques, les tuteles i curateles, les esterilitzacions i els avortaments forçats, etc., són pràctiques que els vulneren. En aquest sentit, la mateixa Organització Mundial de la Salut parla d’una «crisi global no resolta» (Drew et al., 2011) en la vulneració de drets humans de les persones del nostre col·lectiu. Bona part de les pràctiques que són el fonament històric del sistema de salut mental a Espanya i a Catalunya vulneren la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD) i han de ser erradicades, tant dels dispositius assistencials com del marc legislatiu del sistema de salut mental. Així ho ha deixat clar el mateix Comitè sobre els drets de les persones amb discapacitat en les seves Observacions Finals sobre els informes periòdics 2n i 3r combinats d’Espanya. (CRPD, 2019)

Aquesta necessitat d’erradicar les pràctiques coercitives i involuntàries no solament es basa en qüestions ètiques i morals, sinó també sanitàries. De manera sistemàtica, la investigació acadèmica conclou que recolzar les persones amb diagnòstic de trastorn mental per fomentar que puguin exercir els drets i les responsabilitats de ciutadania és una condició per fer possible la seva recuperació, un requisit previ i no una conseqüència: «Recolzar les persones amb trastorns mentals en l’exercici dels seus drets i responsabilitats de ciutadania pot ser una condició prèvia per a la seva recuperació i no una recompensa contingent o eventual si la persona supera primer la seva discapacitat» (Pelletier et al, 2015). En aquest sentit, cal destacar que, com a societat i com a persones (professionals i no professionals), tenim l’obligació de promoure l’exercici de la ciutadania de qui està passant o dels qui hem passat problemes de salut mental.

Precisament, som en un moment històric i social en què, per primera vegada, es comencen a introduir canvis en les institucions que van en aquesta línia de respectar i promoure els drets de ciutadania de les persones psiquiatritzades com a camí per a la seva recuperació.

Entre els canvis, a escala d’eines i recursos nous, podem esmentar:

  • La Planificació de Decisions Anticipades (Ramos et al., 2020), un recurs de suport a la presa de decisions adreçat a facilitar la nostra autonomia i la nostra capacitat jurídica, que afavoreix el respecte de la nostra voluntat i les nostres preferències, sobretot durant una crisi de salut mental.
  • El Manual per a la Recuperació i l’Autogestió del Benestar (Sampietro et al., 2018) amb informació, orientació i estratègies que podem utilitzar per elaborar un pla personalitzat per fer front al patiment psicològic i tirar endavant un procés de recuperació d’acord amb les pròpies preferències.

En l’àmbit legislatiu, destaquem que actualment hi ha en procés:

  • La reforma del Codi Civil de Catalunya, en matèria de suport a l’exercici de la capacitat jurídica, per adequar la llei a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, especialment l’article 12, «igual reconeixement com a persona davant la llei».
  • A Espanya, l’avantprojecte de llei per la qual es reforma la legislació civil i processal, per al suport de les persones amb discapacitat, en l’exercici de la seva capacitat jurídica. Canvi legislatiu que elimina les incapacitacions legals i les tuteles.
  • Proposició de Llei de drets en l’àmbit de la salut mental, de 8 de març de 2019, que recull les reclamacions històriques dels moviments activistes en primera persona i les recomanacions de la CDPD.

En definitiva, tot i que encara ens queda un bon trajecte per recórrer per tal que el model de recuperació i l’atenció basada en drets passin del paper (els plans estratègics) a la pràctica (l’atenció real en els serveis de salut mental), anem per bon camí i col·laborem per assolir els canvis necessaris amb l’Administració, els prestadors de serveis i els moviments associatius.

Perquè la recuperació demana autodeterminació, respecte per les preferències de cadascú, l'exercici dels drets de ciutadania i la inclusió en la comunitat.

Designed by pch.vector / Freepik

Hernán Sampietro. Psicólogo. Coordinador de Proyectos ActivaMent Catalunya Associació

Hernán María Sampietro

Vocal de drets de la junta directiva
Activament Catalunya Associació
Bibliografía
Departament de Salut. Generalitat de Catalunya. (2017). Pla Integral d’atenció a les persones amb Trastorns Mentals i Addiccions. Estratègia 2017 – 2019. .
Departament de Salut. Generalitat de Catalunya. (2017). Estratègies 2017-2020. Pla director de salut mental i addiccions..
Pilgrim, D. (2008). “Recovery” and current mental health policy.. Chronic Illness , 4 , 295–304.
Parsons, T. (1951). The social system. London: Routledge.
Johnstone, L. & Boyle, M. with Cromby, J., Dillon, J., Harper, D., Kinderman, P., Longden, E., Pilgrim, D. & Read, J. (2018). The Power Threat Meaning Framework: Overview. . Leicester: British Psychological Society
Drew, N.; Funk, M.; Tang, S; Lamichhane, J.; Chávez, E.; Katontoka, S. & Saraceno, B. (2011). Human rights violations of people with mental and psychosocial disabilities: An unresolved global crisis.. The Lancet , 378(9803) , 1664–1675.
Pelletier et al. (2015). Citizenship and recovery: two intertwined concepts for civic-recovery.. BMC Psychiatry, , 15(37).
Ramos, J.; Pérez-Pérez, B.; Carreras, B.; Vicens, E. ; Porta, E.; Andrés-Mora, H... Mondón, S. Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions (2020). La planificació de decisions anticipades en salut mental i addiccions: propostes per a la seva implantació. .
Sampietro, H. y Gavaldà-Castet, C. (2018). Generalitat de Catalunya i Federació Veus. (2018). Manual per a la Recuperació i Autogestió del Benestar. Projecte Activa’t per la Salut Mental, de Salut Mental Catalunya,.
BOE: 34/2019 (Fecha desconocida). . https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=CE-D-2019-34

L’activisme en primera persona, el món de l’associacionisme en salut mental i els seus representants reclamen un canvi que va més enllà de la manera d’entendre els tractaments i l’assistència.

Els models de recuperació comporten parlar de resiliència, de capacitats i de recursos propis i de l’entorn, d’inclusió social, de l’atenció basada en drets i de la presa de decisions anticipades.

Publicació
05 de octubre de 2020
Darrera modificació
05 de octubre de 2020