«Quan me n’anava al llit, no podia dormir, només podia plorar»

L’Amor diu que s’ha sentit sola «pràcticament tota la vida», però que aquest sentiment es va incrementar encara més quan van coincidir la malaltia del seu marit i de la seva filla. «Vaig veure que ho havia de fer tot jo, que havia de treballar per tirar la casa endavant i que ningú no m’ajudava», recorda encara emocionada. Llavors va ser quan es va enfonsar i, sense temps per recuperar-se, va morir el seu marit.

La soledat no desitjada pot afectar persones de qualsevol edat, però aquest sentiment pot estar més present en les persones grans, i més encara entre les dones, relacionat sovint amb la pèrdua dels éssers estimats. L’Amor va experimentar una soledat que la va dur a una depressió, que ella descriu d’aquesta manera: «No aixecava el cap, estava com en un pou molt profund d’on no podia sortir. Estava asseguda al sofà i només veia el meu marit per tot arreu; me n’anava al llit i no podia dormir, només podia plorar; no sortia de casa, si no era per anar a comprar».

Aquesta dona forta i riallera, que volia sortir allunyar-se d'aquest malestar, va veure que l’estratègia era sortir de cada i fer activitats al seu barri: informàtica, tallers de mandales, treballs manuals… Però on realment va sentir que ressorgia va ser, segons explica, al grup d’ajuda «Acompanyant la soledat», impulsat pel Parc Sanitari Sant Joan de Déu. «En aquest grup, a poc a poc, vaig veure que estava més contenta. I quan ja estava bé, vaig començar a fer altres activitats, com ara ioga, sortides pel barri…», comenta orgullosa. Ara diu que se sent bé i que té clara una cosa: «Ja tinc una edat i vull estar tranquil·la fins que arribi la meva hora. Aquesta és la mentalitat que tinc ara».