www.som360.org/ca

L’Elena, la María Dolores, la Juana i l’Amor s’han conegut al Grup de suport «Acompanyant la soledat»que fa més de deu anys va impulsar Jordi Ramon, infermer especialista en salut mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. Les quatre coincideixen bastant a l’hora de descriure com se sentien abans de trobar aquest grup, amb frases com: «Em trobava en un pou molt profund»; «Quan estava a casa, només tenia ganes de plorar»; «No tenia ganes de fer res»; o «És molt dur no poder compartir el que sents i el que et passa». I si preguntem a la resta de persones que integren el grup, la paraula tristesa és la que més es repeteix quan recorden què ha estat per a elles la soledat.

La soledat no desitjada afecta la salut mental de les persones que tenen aquest sentiment que les fa patir tant i que els pot provocar depressió, ansietat i insomni i que, fins i tot, pot ser una causa de risc de suïcidi. Tot i que la soledat no desitjada pot afectar a qualsevol edat i que cada vegada hi ha més persones joves que diuen que se senten soles, sí que és cert que durant la vellesa es pot veure incrementat aquest sentiment per la pèrdua de les amistats o de la parella.

De que hablamos soledad

Soledat no desitjada, de què estem parlant?

Aquest és el cas de l’Amor, per a qui la mort del seu marit i la malaltia de la seva filla va suposar un cop molt dur que li va costar superar: «Em vaig enfonsar en un pou molt profund que no li desitjo a ningú i del qual no podia sortir. I te’n vas al llit i no pots dormir, i només pots plorar”. I també el de la Juana, que és vídua i viu sola a casa seva, sense entendre «que visqui tanta gent en aquests edificis tan alts i que ningú vagi a casa el veí a xerrar una estona». Les seves paraules ens remeten al record que ella té de la idea de comunitat, en què les persones tenen cura les unes de les altres, i es lamenta que «ara tot és diferent, tothom va a la seva». Totes dues són unes veteranes del Grup de suport a la soledat, i totes dues afirmen que per a elles hi ha un abans i un després d’estar en aquest grup, que també els ha aportat vincular-se a la comunitat per fer activitats, tenir converses per telèfon i quedar fora de les hores de la sessió grupal per sortir a gaudir de la ciutat en companyia.  

No és el mateix marxar una estona a la muntanya o a la platja perquè vols estar sol, que sentir-te sol, una sensació terrorífica que no li desitjo a ningú.

«Pots estar acompanyat, tenir família i sentir-te molt sola», ens recorda per la seva banda la Maria Dolores, per a qui la vida ha estat massa complicada. Coneix aquest sentiment de molt a prop i l’explica amb claredat: «La soledat no desitjada, en un moment determinat, et pot dur a una depressió, perquè no és el mateix dir «avui em ve de gust estar sola», i marxes a la muntanya, però quan tornes, saps que deixaràs d’estar sola, que sentir-te sola cada dia». Per això, per a ella és important poder compartir aquestes estones amb el grup: «És un lloc ideal, on pots xerrar de qualsevol tema amb gent que és com tu, perquè a nosaltres també ens agrada compartir les coses». Ja ha deixat enrere el temps en què «estava tancada a casa, tenia la tele encesa per tenir companyia i sempre m’estava lamentant de com n’era de desgraciada». Tan és així, que considera que el grup li ha canviat la vida un 99%.       

Combatre la soledat sortint a la comunitat

El Jordi Ramon ens explica què el va fer decidir a crear aquest grup: «Venia molta gent a les visites amb diagnòstics d’ansietat, de depressió i, quan exploraves una mica, veies que el que tenien en realitat era un problema de soledat». I una de les dificultats que es trobava és que «quan aquestes persones porten molt de temps amb aquest sentiment de soledat, és molt difícil fer-los entendre en una visita la necessitat de sortir a la comunitat, de relacionar-se». Per a ell, aquesta és la manera de cuidar les persones, escoltant-les, atenent les seves mancances emocionals, integrant-les a la comunitat, facilitant-los aquestes relacions. I amb els ulls plens d’orgull i d’emoció ens assegura que moltes d’aquestes persones, «no només deixen de prendre molta de la medicació que prenien i se senten més bé, sinó que ara són elles les que detecten altres veïns i veïnes que se senten sols i els porten al grup».  

Moltes persones que abans se sentien soles i ni ho sabien ara són les que detecten veïns i veïnes que poden estar en aquesta situació i les porten al grup.

Una de les persones a qui el Jordi va animar a participar en aquest grup és l'Elena. Fa només dos dies que s’hi ha afegit, però està contenta d'haver pres aquesta decisió: «Aquí em sento bé, la gent m’entén i no em jutgen. A més, tinc el cap distret i, mentre soc aquí, no penso en res més». L’Elena ens explica que, «tot i tenir a ma mare i a ma germana, jo em sentia molt sola, perquè em sentia molt incompresa». I un dia va «petar», amb una ansietat greu a la qual es va sumar una depressió. «No volia sortir de casa, no em dutxava, m’era igual si anava pentinada o no, o si em moria….». I així es va anar aïllant a poc a poc i va anar perdent pel camí els amics que tenia, amb «una por immensa de perdre també la meva germana, perquè llavors sí que em quedaré sola del tot i no sé si em veuré amb cor de fer ni una gestió». I demana: «Tant de bo pugui continuar venint».

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 3 de abril de 2024
Darrera modificació 17 de maig de 2024

Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48 image/svg+xml 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4

Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.