«Tantes persones vivint en un mateix bloc i tan soles que ens sentim»

La història de la Juana podria ser la història de moltes de les nostres àvies. Es va casar amb disset anys i es va traslladar, amb el marit, la sogra i dos fills, d'Andalusia a Catalunya, concretament a Cornellà (Barcelona), on viu ara. Després de més de seixanta anys al costat del seu company de vida, es va quedar vídua i amb tres fills ja grans, amb les seves pròpies famílies. Li pregunto: «T'has sentit sola en algun moment de la teva vida?» Com m'ha de contestar que no?

«Els fills ja porten la seva vida, el meu marit ja se n'ha anat i jo no vull marxar de casa meva, mentre hi pugui viure», m'aclareix, i afegeix una frase que segur ens torna a ressonar d'alguna manera: «On aniré? Penso que puc destorbar, i no vull». La Juana viu en un barri ple de blocs molt alts i amb molts pisos, així que, en un moment de la conversa, mira per la finestra i comenta: «Mira, tantes persones vivint en aquests blocs tan alts i tan soles que ens sentim; jo estic sola a casa meva, així que si algú vol venir a xerrar una estona...».

La Juana considera que abans es vivia més en comunitat, però que ara «estem tots molt distanciats i per això ens sentim sols». Però ha estat gràcies a aquesta comunitat, a aquest cuidar-se els uns als altres, que un dia una veïna li va dir que podria assistir al grup d'ajuda «Acompanyant la soledat» on ella participava. «Fora d'això, no faig res més. Quan em canso d'estar a casa, baixo, camino una estona i després torno a pujar», m'explica. Però el vincle amb el grup es va forjant i ara, quan surt a passejar o està asseguda a la plaça prenent el sol, de tant en tant passa algú que s'atura i li diu «Juana, ens veiem aquest dijous al grup, no?». A més, li han promès que un dia aniran a veure el mar, un desig que té des de fa temps.