Per què se suïciden els joves?

La pandèmia ha agreujat un pessimisme existencial latent
Carles Alastuey Sagarra
Carles Alastuey Sagarra
Vicepresident i coordinador dels grups de suport
Després del suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS)

Durant els últims mesos hem observat amb una preocupació creixent com un dels molts efectes indesitjables de la pandèmia ha estat l’augment exponencial de les problemàtiques relacionades amb la salut mental de la població. La nostra vida quotidiana ha patit una profunda alteració en tots els seus aspectes i, sens dubte, ha contribuït a empitjorar un gran nombre d’indicadors econòmics, laborals, emocionals… que ja fa temps que es trobaven desequilibrats per la crisi econòmica de les últimes dècades.  Un element de gran alarma ha estat l’augment evident de les consultes de salut mental de les i els adolescents, però potser un major eco mediàtic hagi suposat l’augment de temptatives suïcides i les manifestacions autolítiques de tota mena en una població cada cop més jove.

 

 

És possible que ens hàgim «d’alegrar» al final que la COVID-19 hagi tingut com a conseqüència inesperada posar de manifest la necessitat que les polítiques per a la prevenció del suïcidi són indispensables. No obstant això, en realitat aquesta problemàtica està augmentant des de fa dècades sense que se l’hagi tingut en compte com tocaria. Nombrosos estaments com l’Organització Mundial de la Salut, el Consell d’Europa, autoritats de diversos països o institucions de gran prestigi com l’Associació Americana de Psiquiatria, s’han pronunciat al llarg dels darrers vint anys, posant l’accent en la creixent taxa de suïcidis infantils i adolescents.

 

Tot i saber que quan parlem de suïcidi i de conductes autolítiques greus els factors són individuals i diversos, hem de preguntar-nos si la nostra societat fa prou per millorar la salut emocional de la seva ciutadania i, igualment, si els procesos socials que comporta aquesta era postindustrial, de canvi climàtic i revolució digital no suposen elements determinants per entendre aquestes conductes emergents.

El cert és que el culte a l’adolescència i la joventut suposa una característica fonamental de la societat actual. Comporta canvis  molt profunds en la construcció cultural d’aquesta edat, que actualment poden suposar un període extremadament llarg, prolongant-se aproximadament entre els 12 i els 35 anys. De fet, podem parlar sense cap mena de dubte d’una identitat adolescent com a tret distintiu de la societat actual.

El controvertit filòsof conservador Alain Frinkielkraut analitza encertadament aquesta societat adolescent en què vivim immersos quan reflexiona: «als nostres dies, la joventut constitueix l’imperatiu categòric de totes les generacions. Com una neurosi expulsa l’altra, els quarantins són uns teenagers prolongats; quant als ancians, no són honrats per la seva saviesa (com en les societats tradicionals), la seva serietat (com en les societats burgeses) o la seva fragilitat (com en les societats civilitzades), sinó únicament i exclusivament si han sabut mantenir-se joves d’esperit i de cos. En una paraula, ja no són els adolescents els que, per escapar-se del món, es refugien en la seva identitat col·lectiva; el món és el que corre esbojarradament darrere l’adolescència» (Finkielkraut,1990).

L’adolescència al centre de la cultura consumista i de masses

Si Piaget es referia a la tasca fonamental de l’adolescència com a la d’aconseguir la inserció al món dels adults, avui dia semblaria que aquesta ja no és un objectiu clar. L’adolescència no sembla una etapa de trànsit cap a l’edat adulta. El valor de l’adolescència està tant en alça que aquells que el representen s’han convertit en un col·lectiu de referència. Ja no ho és el de l’adult i, per tant, els adolescents ja no tenen clar que aquest sigui el seu destí (Piaget i Inhelder, 1985).

Però davant d’aquest fenomen evident, s’imposa en paral·lel la imatge estereotipada de l’adolescència com a «problema», com a «crisi». Tal com assenyala amb encert l’estudiosa de l’adolescència Nancy Lesko, la visió actual se sustenta en una construcció edificada sobre la imatge biologicista (Hall, 1904) del canvi hormonal i del «descontrol emocional» (Lesko, 2012). Fins i tot, com més endavant Stone i Church (1959), Bandura (1964) o Craig (1997), entre d’altres, han treballat amb un gran nombre d’adolescents i han apuntat que una bona part dels aspectes conflictius dels adolescents es troben més enllà en les mateixes expectatives dels adults d’allò que pensem, i que una bona part de la suposada conflictivitat es pugui deure més a les influències socials i mediambientals d’un context cultural específic, que a la mateixa etapa adolescent.

La imposició de la visió sobre l’adolescent es fonamenta en la necessitat d’incorporar a una població «díscola» a la societat industrial i capitalista en expansió de començaments del segle XX, que s’ajusti a una determinada visió de l’adult com l’arquetip de persona racional, autònoma, determinada. «L’adolescència s’ha tornat una manera de parlar sobre el futur de la nació i de desenvolupar ciutadans moderns que fossin racionals i autodisciplinats» (Talburt i Lesko, 2012),  avui dia, aquesta mateixa societat «bloqueja» aquesta inserció al món adult i allarga el període de l’adolescència cada cop més.

Unes llargues, gairebé interminables vacances on la joventut viu alliberada de les responsabilitats adultes, de treballar, crear una família, ser autònoms econòmicament, però poden accedir cada cop més precoçment a les «bondats» del sistema: l’oci, la llibertat sexual, el consum de tota mena de productes materials…

No obstant, aquest suposat «món feliç», és com en la novel·la homònima, una distopia que impedeix que la seva vida es desenvolupi amb normalitat. Estan atrapats en una etapa de relacions digitals, de consum i d’oci, però no poden visibilitzar com s’incorporaran al món adult.

La percepció de la dificultat de planificar el futur, que va popularitzar el fenomen punk als anys 70 del segle passat amb el seu icònic «No future», mai havia resultat més actual que avui en dia. Un pessimisme existencial que aflora amb major gravetat després de la pandèmia, quan milers d’adolescents perceben amb claredat que els seus estudis han quedat afectats, les seves relacions, l’economia familiar, la salut dels seus progenitors…

Llegir més

La suma de situacions estressants pel que fa a la dificultosa definició de la seva identitat, i l’exposició permanent a la qual es veuen sotmesos els adolescents en la seva vida paral·lela digital, són fenòmens emergents que encara no comprenem totalment, però poden ajudar-nos a intuir fins a quin punt estan afectant la seva salut emocional.

Adolescència prové del llatí adolescens  que significa créixer i no «que emmalalteix» o «que pateix» com alguns textos s’obstinen a destacar. Per a la psicoanalista Françoise Dolto aquesta etapa de creixement és gairebé un segon naixement on les persones es desprenen de mica en mica de la protecció familiar. Són com llagostes sense closca que s’enfronten al món amb tota la seva fragilitat. Aquesta personalitat en construcció, avui en dia s’ha de desenvolupar immersa en una societat que ha convertit l’adolescència en el centre de la cultura consumista i de masses, reduint el concepte de relació humana a l’intercanvi compulsiu d’imatges digitals que resumeixen la nostra personalitat. Una societat accelerada, amb una competitivitat patològica que estreny progressivament la possibilitat de progrés per a les classes menys afavorides.

Segons el filòsof Hartmut Rosa, autor de l’assaig «Acceleració: una crítica social del temps» (2005), la lògica d’una societat cada cop més «accelerada» podria explicar l’«increment clar de malalties com el burnout, però també de depressió, de tota mena de desordres depressius i d’ansietat. I també es veu com entre gent cada cop més jove, en instituts o universitats, entre els adolescents també dels llocs més pròspers, han crescut les taxes de depressió i fins i tot de pensaments suïcides, i també de fet, creixen els suïcidis…» 

I això sembla ser així perquè «la gent està frustrada. No obtenim de la vida allò que se’ns va prometre i crec que això no és quelcom que s’expliqui només per les privacions econòmiques».

La societat del consum ens ha convertit en addictes, però «el més interessant sobre com funciona el capitalisme és que, malgrat estar decebuts amb els objectes, no deixem de comprar, perquè si estiguéssim satisfets amb allò que comprem, no compraríem més. Així que ens deceben els objectes, però no el pla general, així que ens dirigim a aconseguir el següent objecte», reflexiona el filòsof.

Contràriament a l’estereotip imperant, ser adolescent, ser jove, no resulta gens fàcil avui dia. Sotmesos a les evidències del canvi climàtic, acumulant crisis econòmiques, estant més preparats que mai, la visió d’una vida futura millor resulta un somni aparentment inabastable per a molts dels nostres adolescents. L’alineació, la frustració són el brou de cultiu d’una bona part de les conductes que observem amb preocupació. És vital que siguem valents i sincers amb l’anàlisi d’aquests fenòmens per tal que les solucions que apliquem vagin en la direcció correcta.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 8 de setembre de 2021
Darrera modificació 8 de setembre de 2021
Col·lectius
Carles Alastuey Sagarra

Carles Alastuey Sagarra

Vicepresident i coordinador dels grups de suport
Després del suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS)
Bibliografía
Finkielkraut, A. (1990). La derrota del pensamiento. Barcelona: Anagrama.
Piaget, J. & Inhelder, B. (1985). De la lógica del niño a la lógica del adolescente. Barcelona: Ediciones Paidós.
Lesko, N. (2012). Act your age! A cultural construction of adolescence . New York: Routledge.
Stone, L. J. & Church, J. (1959). Niñez y Adolescencia. Psicología de la persona que crece. Buenos Aires: Hormé.
Bandura, A. (1964). The stormy decade: Fact or fiction? . Psychology in the Schools , 1(3) , 224–231. https://doi.org/10.1002/1520-6807(196407)1:3<224::AID-PITS2310010303>3.0.CO;2-I
Craig, G. (1997). Desarrollo psicológico. México: Prentice Hall .
Talburt, S. & Lesko, N. (2012). A History of the Present of Youth Studies. Keywords in Youth Studies. Tracing Affects, Movements, Knowledges. New York & London: Routledge.
Harmut, R. (2019). Remedio a la aceleración. Ensayos sobre la resonancia. Barcelona: Ned Ediciones.
Berger, K.S. & Thompson, R.A. (1997). Psicología del desarrollo Infancia y adolescencia. Madrid: Editorial Médica Panamericana.
Colé, M. & Colé, S. R. (1989). The development of children. New York: Scientific American Boolis.
Coleman, J. C. (1980). Psicología de la adolescencia. Madrid: Morata. 1985.
Dewey, J. (1991). The School and Society and the Child and the Curriculum. Chicago: University of Chicago Press.
Dolto, F. (1989). Palabras para adolescentes o el complejo de la langosta. Buenos Aires: Atlántida. 1992.
Firth, S. (1978). Sociología del rock. Madrid: Júcar.
Foucault, M. (2000). Los anormales. Curso en el Collège de France (1974-1975). Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.
Obiols, G. & Di Segni, S. (2000). Adolescencia, posmodernidad y escuela secundaria. Buenos Aires: Kapelusz.
Rousseau, J. (1973). Emilio o de la educación. Barcelona: Fontanella.