Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.

Quins són els principals objectius d’aquest projecte formatiu sobre la conducta suïcida en l’entorn educatiu?

Glòria: «Nosaltres ja teníem testades les càpsules formatives que estàvem fent, que són de 5 hores i són una primera aproximació al que és la realitat de la conducta suïcida i com prevenir-la en el context educatiu. També havíem fet formacions més intenses, de 15 hores. L’objectiu del curs passat era fer un projecte pilot per seguir amb el desenvolupament del projecte a mitjà termini, començant amb els professionals dels equips d’assessorament i orientació pedagògica (EAP) i els orientadors educatius dels centres d’educació secundària fins a poder arribar als professionals del cicle superior de l’educació primària, ja que aquestes conductes es presenten a edats capa com més primerenques i hem d’arribar abans als nois i noies integrant l’educació emocional a totes les àrees de l’aprenentatge.

L’acollida i l’alta demanda que hem tingut ens demostra la gran necessitat de fer aquestes formacions i, atès que moltes persones es van quedar fora, aquest curs comencem on vam deixar-ho per procurar assegurar-nos que almenys un professional de cada centre educatiu ha rebut aquesta formació. La novetat és que a més formarem de manera específica i més profunda un grup de professionals que puguin exercir de referents de zona per a la resta de professionals del sector educatiu.

L’objectiu és apropar aquesta realitat d’una manera ràpida, amb unes càpsules formatives de 5 hores en les quals treballarem dos grans temes: la conducta suïcida, que inclou les dades de referència, els mites, els factors de risc, detectar senyals d’alerta i com treballar tant la prevenció com una situació de crisi al centre; i, en segon lloc, l’acompanyament en el dol, perquè entenem que quan estem en fase de dol també fem prevenció en actiu».

Tenint en compte la magnitud de la temàtica, com s’ha d’enfocar aquesta formació?

Joan: «Per construir és important primer desconstruir el poc o res que ens han ensenyat sobre el suïcidi. Per a mi, aquest és un tema fonamental i és allò que abordem a la primera part de la formació. Sense adonar-nos-en estem replicant a les aules els mites i prejudicis que tenim instaurats sobre el suïcidi. No hi ha mala intenció, però quan no tens cap formació i en tractar-se d’un tema tan complex, l’evites o el tractes de manera inadequada. Aquest és el primer pas que hem de fer: trencar la barrera de poder-ho parlar, de passar de l’àmbit privat al públic i d’empoderar els orientadors per poder tractar el tema amb naturalitat dins les aules. Aquesta és una realitat que ens interpel·la a tots i que s’està incrementant».

Glòria: «Precisament, tota la primera part de la formació està orientada a trencar aquesta barrera a través de coneixement i eines que permeten als i a les orientadores treballar la prevenció de manera específica a l’entorn educatiu. Cal entendre que alguns dels mites generals que envolten el suïcidi estan sobretot arrelats als centres educatius com el que parlar sobre idees suïcides pot incitar a dur-les a terme. Això no és cert. Moltes vegades és una realitat que no s’aborda pensant que podria provocar més conducta suïcida. Existeix la por del professional que es pregunta si sabrà enfocar una activitat o una prevenció sobre aquest tema. El curs ajuda a perdre aquestes pors naturals heretades al llarg de la nostra pròpia història i societat.

Després abordem la conducta suïcida en si i utilitzem la simbologia de la “casa en flames”, que ja la fem servir a la guia Encarem el suïcidi juvenil, que vàrem fer amb el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

La simbologia de la “casa en flames” mostra totes aquestes petites flames que van creixent a l’interior de la persona, que es fan grans a través d’aquest factor precipitant, que és el combustible. És quan nosaltres entrem, com a bombers, per atendre els senyals d’alerta i ajudar a empoderar els alumnes perquè tinguin eines per apagar aquestes petites flames que s’encenen.

Parlem, doncs, de factors de risc, factors protectors, senyals d’alerta i després abordem la prevenció des del vessant de la prevenció selectiva, amb projectes ja validats que funcionen i que treballen justament amb aquests factors de risc. És a dir, si ja tenim projectes i activitats que tractin sobre la gestió de les emocions, l’autoestima o la prevenció de l’assetjament escolar els podem aprofitar reenfocant la mirada i que funcionin com a elements de prevenció de la conducta suïcida. Existeixen molts materials que es poden aprofitar per parlar, de manera respectuosa, sobre el tema. Es tracta de donar espai i temps, d’oferir recursos d’ajuda.

Si una aula és capaç de parlar de vida, de mort, de malestar emocional i psicològic, es converteix en una aula en la qual es trenca el tabú comunicatiu, que és base per poder fer després la prevenció indicada en cas de detectar senyals d’alerta. Aplana el camí per poder fer aquestes primeres entrevistes amb l’alumne en risc per poder derivar els professionals indicats».

La necessitat que la prevenció del suïcidi passi a l’esfera pública

Un dels mites que persisteixen és que un suïcidi no es pot prevenir, que és una decisió individual sobre la qual no tenim control ni previ avís, però existeixen senyals d’alerta als quals cal estar atents…

Joan: «Quan parlem de mites arrelats a l’entorn escolar, també trobem el que qui es vol suïcidar no ho diu. El que intentem fer entendre és que la persona que està en risc molts cops presenta una ambivalència: vol acabar amb el patiment, però a la vegada està demanant ajuda. Cal fer valdre aquesta part perquè sí que ho pot verbalitzar o donar senyals d’avís i si estem preparats per saber-les interpretar, podem prevenir.

El missatge principal és que, igual que es poden prevenir els accidents de trànsit, podem prevenir els suïcidis. Es poden prevenir tots? No, però sí una gran part perquè la majoria sí que donen senyals i si estem entrenats per detectar aquests senyals, serem capaços de poder frenar aquesta escalada del procés. La conducta suïcida no és una cosa que passa i ja està, sinó que hi ha un procés que passa per la ideació, la planificació i un gest. Si durant aquest camí sabem detectar que alguna cosa no va bé, podrem prevenir. El que passa és que aquesta prevenció no està treballada perquè és un tema que encara queda en l’esfera privada i no ha passat a una esfera pública, com sí que ho ha fet la violència masclista, per exemple.

Ara es comença a parlar una mica del tema, però no hi ha una estratègia nacional ni plans específics per a col·lectius, com per exemple a les forces i cossos de seguretat on la incidència és destacable. Com que no hi ha una estratègia, això dona una falsa imatge que no es pot fer res, però sí que es pot. De la mateixa manera que hi ha un pla nacional per a la prevenció dels accidents de trànsit i funciona perquè durant anys han aconseguit rebaixar les taxes de morts, cal fer el mateix amb la prevenció del suïcidi».

Glòria: «Una cosa curiosa que hem verificat en relació amb els senyals d’alerta és que les persones que han fet formació, les orientadores i membres dels EAP, d’alguna manera ja intueixen quins són els senyals d’alerta. Fèiem un exercici de preparar un núvol de paraules sobre quins factors pensaven que podien crear malestar a l’alumnat i sortien tots els factors de risc que tenim tipificats.

Hi ha diferents senyals que un alumne o alumna ens pot estar enviant. Tenim senyals directes,  com afirmacions i frases que es diuen: “per què he d’anar a l’escola si no em servirà de res”, “no serveixo per a res”, “mai arribaré enlloc”, “ningú m’estima”, “si no hi soc, ningú se n’adonarà”. Quan es produeixen, cal estirar el fil per saber si és fruit d’un moment de debilitat puntual o si és quelcom més seriós.

Un altre gran aliat al centre educatiu és que fem molts treballs escrits i el que ens manifesten els professors que ens consulten a l’associació són casos de coses que es troben escrites en un treball o a la cantonada d’un examen, per exemple. Aquesta part de senyals escrits són importantíssims perquè és el moment en què es dona un senyal d’auxili cap a un referent adult, que el pugui acompanyar. En nens més petits trobem aquests senyals escrits en forma de dibuixos de la mateixa mort o on hi ha molta sang o violència. Els senyals d’alarma sempre poden ser, no significa que per força ho siguin, però que cal indagar què hi ha més enllà.

Llavors hi ha els senyals indirectes.  Els i les professores coneixen l’alumnat, d’alguna manera saben quan hi ha alguna cosa que no va bé: s’aïllen, deixen de fer activitats que abans feien, deixen de ser comunicatius… Al final, la conducta suïcida s’ha de tractar com un sentiment més. Si veiem que un alumne està patint per algun motiu, ens hi hem d’apropar perquè, com a adults, tenim eines per proporcionar-li ajuda. En aquest capítol de senyals indirectes hi incloem també fenòmens molt presents a la vida dels adolescents, com l’addicció a les xarxes socials i els moviments que es produeixen de reptes absurds i moviments pro lesions».

Per què se suïciden els joves?

Pot ser que un professor o professora tingui dubtes sobre com gestionar la situació quan detecta un d’aquests senyals. Què recomanen?

Glòria: «Precisament, una de les demandes més freqüents és què fer amb aquesta informació i com acompanyar l’alumne.  El primer que han de fer és compartir i analitzar amb l’orientador o orientadora del centre, no intentar gestionar-ho de manera individual. Ni es pot fer ni s’ha de fer. La comunitat educativa té molts recursos que es poden utilitzar, s’han de conèixer i analitzar quina és la millor actuació. També és important entendre que no tots tenim les mateixes capacitats per a totes les situacions i per això cal treballar de manera col·laborativa dins del centre. Un professor pot tenir una competència molt alta per alguns temes més tècnics, però potser no té tanta facilitat per abordar certes situacions de caràcter més emocional, per això s’han de recolzar en companys o companyes que potser hi tenen més facilitat.

En primer, en qualsevol cas, és parlar amb l’alumne o alumna i informar la família, buscant una cita conjunta en què l’alumne es pugui expressar. És important un bon acompanyament a la família, que moltes vegades no saben com reaccionar, per això és interessant conèixer els recursos que hi ha a la nostra zona, per poder donar certa orientació inicial per derivar-lo als professionals de la salut i/o de l’àmbit social.

Els professors i professores tenen molts dubtes sobre com s’ha de parlar-ne amb les famílies, si allò que perceben han de comunicar-ho i com, si cal explicar-ho a tot l’equip docent… Tots aquests temes els abordem a la formació».

Quina característica de l’adolescència hem de tenir en compte en matèria de prevenció?

Joan: «És molt important entendre l’adolescent. Entendre en quina etapa evolutiva es troba, quines característiques fan diferent aquesta etapa d’altres i entendre com té lloc el suïcidi en una població que es considera de risc, per les dades que tenim i per les seves pròpies característiques.

Cal entendre que l’adolescent no té l’autocontrol que pot tenir una persona adulta, per aquest motiu cal acompanyar-lo per treballar aquesta regulació emocional per limitar la impulsivitat.

També és important veure com entén l’adolescent el seu entorn. La conducta suïcida és un fenomen multifactorial, però l’entorn i com l’adolescent s’hi relaciona tenen un pes important. En aquesta etapa de la vida, els referents són els iguals,  els companys i companyes de classe i les amistats. La família té un pes, però els iguals poden incidir de manera molt important. S’ha d’entendre que el temps que passen a les aules també influeix en la relació amb els companys, per això és important observar si són relacions sanes, si i hi ha un vincle de comunicació amb els companys i amb el mateix tutor.

Estem en una etapa, a més, que tot es viu de manera molt intensa, per a ells és un moment únic en un moment en què la personalitat encara s’està forjant i moltes vegades els fa ser molt vulnerables, molt influenciables per les xarxes socials».

Quan guardar un secret posa en risc la persona

I el paper que poden tenir els amics i amigues en detectar un risc. Com es gestiona?

Joan: «En la prevenció del suïcidi tothom és important, no només els professionals de la salut mental. En una etapa com l’adolescència, en la qual les persones més importants és el grup d’amics, qui millor i abans pot detectar un senyal i aturar aquest procés poden ser els amics de confiança.

Un concepte clau és acabar amb la idea de “guardar el secret”. Quan és un tema que posa en risc la vida de l’altra persona, hi ha un salt qualitatiu important. En aquest moment, malgrat que la persona es pugui enfadar, cal posar a la balança el benefici que s’obté, que és molt alt perquè es pot salvar una vida. L’enuig passa, però que pugui posar fi a la seva vida és quelcom definitiu. Aquest balanç és important fer-lo.

Aquesta és una reflexió que sovint fan els nois i noies després de treballar una activitat o després d’algun treball d’educació emocional a classe… és quan ve un amic o amiga a explicar-nos que sap alguna cosa. És per això que és imprescindible que tot l’alumnat tingui el radar activat per detectar senyals i, sobretot, eliminar la figura del “xerraire”.  L’amic que comunica és l’amic que ajuda».

Gloria: «Exacte, és la idea del secret mal entès. Una manera de treballar-lo a l’aula és com un exercici de bons secrets i mals secrets  i entendre la diferència. Un bon secret és una festa sorpresa, un regal, una sorpresa d’alguna cosa que a l’altra persona la farà feliç. Aporta una sensació agradable a tots els implicats. Però quan un secret implica que alguna persona pateix, llavors és un mal secret i no hauríem de seguir pensant que estem protegint la intimitat de l’altra persona. No s’ha de tenir por a perdre una amistat o provocar un enuig, si aquest secret no es comparteix amb una persona adulta, s’està posant en risc l’amic o amiga. Treballar aquests conceptes és clau també quan tractem temes d’abusos sexuals i és una demanda cada cop més creixent als centres educatius».

I quan ha tingut lloc el cas d’una temptativa de suïcidi, com es gestiona des del centre educatiu?

Glòria: «Quan hi ha una situació d’un alumne que està en procés de recuperació, l’ideal és que la persona que ha establert aquesta comunicació amb l’alumne segueixi sent l’adult de referència per a aquest alumne, perquè se sàpiga que l’acompanyarà a ell i la seva família. Cada cas és diferent. Hi haurà alumnes que es reincorporen amb un horari lectiu normal i altres que necessiten una reorganització horària i d’aprenentatge. Sempre diem que al sector educatiu podem actuar en els factors que concerneixen el nostre context. Per posar exemples, si dins dels multifactors que han provocat el patiment hi ha una situació d’assetjament escolar, hem de veure quines eines activem per posar fi a aquesta situació. Aquest ha de ser el nostre enfocament objectiu diana. Si hi ha, per exemple, com a factor de risc el no arribar a assolir uns objectius d’aprenentatge, analitzarem avui i ara què podem fer per ajustar aquests aprenentatges a les necessitats de l’alumne. Si entrar a la mateixa hora que la resta d’alumnes li produeix malestar, caldrà adaptar-li aquests horaris. En definitiva, es tracta de detectar i actuar sobre els factors de risc que han pogut influir en aquesta persona per poder fer un pla d’acompanyament.

Òbviament, sempre es tracta d’oferir i proposar, mai imposar. Es tracta de trobar marcs i espais segurs per aquesta persona.

També ens pregunten molt si tothom ha de saber què ha passat. Han de saber-ho els professionals que actuen amb aquesta persona, els que fan classes, però no necessiten saber-ho tots els professors i professores del centre».

Joan: «Aquesta intervenció posterior, en un moment i amb una persona de risc, també és prevenció perquè sabem que hi ha possibilitats que pugui haver-hi una altra temptativa. L’entorn també pot prevenir, per això donem pautes que poden semblar molt genèriques, però que són molt concretes:

  • Crear un marc segur.
  • No invalidar allò que sent.
  • Observar si la situació millora.
  • No banalitzar allò que ha succeït.
  • Tenir en compte qualsevol conducta estranya.
  • Escoltar activament».

Amb l’arribada de la pandèmia hi ha hagut un increment preocupant de temptatives de suïcidi i autolesions en la població infantil i adolescent. A quins factors ho atribueixen?

Joan:«Per a mi aquestes dades que tenim de l’augment de casos de temptatives de suïcidi, autolesions i trastorns de la conducta alimentària són com la punta de  l’iceberg, és una expressió d’un malestar profund i multidimensional. El que estem vivint és un senyal. Hi ha un patiment, un malestar, molta desesperança, molta visió negativa d’un mateix, dels altres i del futur, que res anirà bé. Com diu la meva companya Alba Alfageme, quan parles amb els joves no és que no tinguin futur, és que de vegades no tenen ni present.

És la realitat d’una generació amb poques perspectives de futur, que té dificultats per emancipar-se i lluita contra una taxa d’atur elevada. A més, han viscut ja més d’una crisi econòmica que haurà tingut més o menys impacte a les seves llars.

Quan arriba la pandèmia, es van trobar amb un confinament ideat amb una mirada adultocèntrica, que no ha tingut en compte la seva veu i opinió. I que quan han pogut sortir, se’ls ha criminalitzat. S’ha d’entendre que durant l’adolescència els teus referents són els teus iguals, als quals no has tingut la possibilitat de veure físicament durant un llarg temps i que són conscients que els tocava viure amb 14, 15, 16 anys no ha passat i que no podran recuperar aquests moments, o no del tot. Totes les coses que viuen en aquesta etapa són necessàries perquè conformen la personalitat, són necessàries per viure, aprendre i desenvolupar estratègies d’enfrontament i gestió emocional. Així que ha estat la tempesta perfecta».

Glòria:«

Hem viscut durant molts anys pensant en el dia de demà, en el futur. Caiem en aquesta idea recurrent que hem d’estudiar per poder aprovar aquest examen, per passar el curs, per passar la selectivitat, per anar a la universitat, per treballar i tenir diners…

És necessari un canvi de paradigma de manera urgent. Per a mi, la clau és el present. Hem d’aprendre ja des de petits a viure el present, que això no impedeix que tinguis uns objectius vitals, però cal aprendre a diferenciar entre els objectius d’avui, de demà i d’aquí a un any perquè si no caiem en la frustració. Aprendre a viure amb les petites coses del dia a dia, a integrar la pèrdua i la frustració a la nostra vida i que és tan vàlid com la felicitat i estar contents. Totes les emocions són bàsiques i la clau està en com s’hi fa front, en com canalitzo els estímuls que m’arriben.

En aquest malestar que comentem i aquesta frustració, crec que influeixen molt les pressions de les xarxes socials, que han tingut també un pes important en la mateixa identitat dels joves i en la seva autoimatge. Per a mi és un factor determinant en el desenvolupament dels joves que cal tenir en compte».

Col·lectius
Ciutadania
Professional de l'àmbit docent
Temes
Assetjament escolar
Autocura
Autoestima
Autoexigència
Autoimatge
Autolesions
Baixa autoestima
Benestar emocional
Comunicació
Confinament
COVID-19
Estigma
Mites
Fracàs escolar
Impulsivitat
Prevenció del suïcidi
Xarxes socials
Apps

En la prevenció del suïcidi juvenil, treballar des de l’entorn escolar és fonamental. Però per poder ser efectius és necessari desterrar els mites i pors sovint establerts en l’imaginari dels professionals que treballen als centres escolars i dotar-los d’eines i coneixements per tal que puguin acompanyar els alumnes i detectar situacions de risc. A falta d’una estratègia nacional de prevenció del suïcidi, són poques les iniciatives existents que abordin aquest repte.

Fa quatre anys, l’Associació per a la Prevenció del Suïcidi i Atenció al Supervivent (APSAS) va començar a oferir formació específica sobre conducta suïcida als centres educatius. El curs passat, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya va encarregar a aquesta associació el desenvolupament d’un projecte a mitjà termini per poder arribar amb aquesta formació als centres educatius de secundària i als professionals de segon cicle de primària. Amb més de 700 persones formades, la majoria dels quals orientadors educatius i equips d’assessorament i orientació pedagògica (EAP), l’APSAS reprèn aquest curs les formacions atesa l’alta demanda i amb l’objectiu de poder cobrir tot el territori català a través dels deu serveis territorials d’educació de l’administració catalana.

Conversem amb les persones que estan liderant aquest projecte: Glòria Iniesta,  mestra d’educació primària i coordinadora d’APSAS i Joan Roa, psicòleg, professor associat i investigador de Psicologia Social a la Universitat de Girona, docent d’orientació educativa al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i formador tècnic sobre la conducta suïcida d’APSAS.

Destaquem

Portada prevención del suicidio juvenil

Atrapats en un «món feliç»

Prevencion suicidio en la escuela
Blog

Consells per a la prevenció del suïcidi a les aules

Com identificar estudiants amb un possible risc de suïcidi?
Prevencion suicidio
Blog

Prevenir el suïcidi juvenil: ens concerneix a tots

El impacto del abuso de las pantallas
La tecnologia com a aliada

Efectes de l’abús de les pantalles

Señales de alerta y pautas de actuación suicidio juvenil
Blog

Pautes per a pares i amics davant el risc de suïcidi d’adolescents i joves

Quins senyals cal observar i què podem fer
adolescencia
Article

Per què se suïciden els joves?

La pandèmia ha agreujat un pessimisme existencial latent
comunicacion familiar
Blog

Influeix la comunicació familiar en el desenvolupament de l'adolescent?

La qualitat de la comunicació pares-adolescents és clau per mantenir una relació positiva
Jaume Funes Artiaga
Entrevista

«Ocupar-se dels adolescents és educar mirades»

jocanviotot
Col·lectius vulnerables

#JoHoCanvioTot: joves contra l’estigma

TEAF
Col·lectius vulnerables

La vida amb un trastorn de l’espectre alcohòlic fetal (TEAF)