El suïcidi en les persones joves LGTBI+

Segons l'Associació Euforia, Familias Trans-Aliadas les xifres relatives a ideació de mort i gestos autolítics de joves LGBTI+ són clarament superiors als de la població general. Així, la probabilitat d'ideació i intents de suïcidi és fins a set vegades més alta entre joves LGBTI+ que entre les seves contraparts cisheterosexuals. (Euforia, 2021)

En la mateixa línia, segons un estudi realitzat el 2021 per The Trevor Project, ONG que opera als Estats Units y que és una de les principals xarxes de prevenció del suïcidi per a persones LGBTI+, el 45% de joves LGBTI+ va considerar seriosament el suïcidi en l'últim any, i un de cada cinc joves trans* i no binàries va intentar suïcidar-se. Aquests percentatges són encara més elevats en persones racialitzades, pertanyents a minories ètniques, per la qual cosa l'ONG alertava de la importància de la mirada interseccional en aquesta problemàtica.

Després de llegir aquestes dades, el primer que hauríem de preguntar-nos és: Parlem de col·lectius vulnerables o vulnerabilitzats? El malestar és per les seves característiques o per la resposta de la societat?

Sabem que la violència i els insults són unes armes poderoses de control social, i que sovint s'adrecen a tot allò que surti de que es considera «normal». Però… què és «normal» en aquest context? «Normal» es refereix al fet que s'ajusti a una certa norma, i en la nostra societat. el que és «normal» és el que anomenem cisheteronormativitat: que una persona sigui cisgènere (és a dir: que no sigui transgènere) i heterosexual.

La probabilitat d'ideació i intents de suïcidi és fins a set vegades més gran entre joves LGBTI+. Hem de preguntar-nos: Parlem de de col·lectius vulnerables o vulnerabilitzats?

També entraria aquí tot el que fa referència a l'expressió de gènere (tots aquells clixés, estereotips o característiques que atribuïm a un gènere en un context sociocultural determinat). Sortir-se d'aquests estereotips o mandats pot generar una resposta de violència (correcció), canviant i vinculada a un context històric, social i cultural. Però tot i així, s'han descrit societats en els cinc continents on s'assumeix sense problema que hi ha més d'un gènere i on les persones trans* poden ocupar, fins i tot, càrrecs socialment destacats.

Impacte en la salut mental i en la integritat física

Ser LGTBI+ no és una malaltia ni un trastorn, tal com va confirmar l'Organització Mundial de la Salut eliminant la transsexualitat del capítol de trastorns, per passar a formar part d'un epígraf denominat «condicions relatives a la salut sexual», l'any 2018 (el 1990, l'homosexualitat havia sortit ja de la llista), i la intersexualitat és considerada una possibilitat més dins d'un desenvolupament sexual divers.

Però, desafortunadament, sortir-se de la norma pot tenir un impacte en la salut de la persona i en la seva integritat física.

Com planteja el Model d'estrès de minories (Meyer, 2003), les persones que pertanyen a minories sexuals experimenten un estrès molt particular, d'origen social, causat pels prejudicis i la discriminació del grup majoritari. Aquest estrès i el fet de viure situacions de rebuig, haver d'afrontar reptes més grans, l'ocultació, la vergonya, l'estigma, l'amenaça… poden derivar en problemes de salut mental (ansietat, addiccions, estrès, desesperança vital…), però també en malalties físiques (per no parlar de la lgbtifòbia interioritzada).

Recordem que parlem de persones en qui, per edat i context, es donen dues particularitats:

• La persona jove no té prou autonomia ni eines de gestió de la situació i requereix de la intervenció de figures adultes aliades.
• A vegades, la persona jove ha alertat de la situació (a vegades de manera reiterada) sense que s'hagi dut a terme una acció protectora o reparadora.

Un canvi social i de mirada és possible

Per abordar aquestes xifres tan preocupants, hauríem d'incidir únicament en la persona o també en un canvi social i de mirada? Si la societat respongués d'una altra manera davant de la diversitat sexual, si poséssim més mitjans per a la prevenció i l'abordatge de la violència intrafamiliar, si desestigmatitzéssim les realitats LGBTI+, les persones LGBTI+ voldrien acabar amb el seu patiment i amb la seva vida? 

Potser les persones LGTBI+ no voldrien acabar amb el seu patiment i amb la seva vida si la societat respongués d'una altra manera a la diversitat sexual.

Malgrat tot això, sabem que hi ha moltes persones joves LGBTI+ que, afortunadament, actualment neixen i es desenvolupen en entorns segurs, d'amor incondicional, de lliure expressió i exploració, i que experimenten, sobretot, els malestars propis de la seva etapa vital. I que gaudeixen d'èxit i reconeixement social. Hi ha escoles, per exemple, que aborden i celebren de manera excel·lent la diversitat, i cada vegada hi ha més territoris on el respecte i la protecció de les realitats LGBTI+ s'han instaurat.

Visibilitzar aquestes històries perquè també serveixin com a referents és molt important.

Què podem fer?

Si som família o una figura adulta de referència per a una persona LGBTI+:

• Mostrar-li amor i suport incondicional.
• Generar espais segurs i de comunicació.
• Formar part del seu cercle de confiança.

Com a part de la societat:

• Donar suport a iniciatives que promoguin el canvi social.
• Crear i fomentar espais d'atenció i d'acompanyament a persones LGBTI+, però també de suport mutu.
• Denunciar les situacions lgbtifòbiques.
• Fomentar mesures que promoguin l'accés a oportunitats formatives i laborals (fins i tot residencials) a les persones LGBTI+ amb situacions especialment vulnerables o amb més risc d'exclusió social.
• No parlar per les persones LGTBI+ i donar-los veu per centrar el focus en elles.

Els mitjans de comunicació també tenen una responsabilitat en aquest canvi de mirada, promovent la visibilitat de les realitats LGBTI+ des d'una perspectiva positiva, lliure d'estigmes, i no únicament com a figures vulnerables o receptores de violència.

Malgrat que hem avançat en molts aspectes com a societat, encara queden importants –i urgents- reptes per resoldre. Davant d'això, no hem de tenir ni posar excuses, sinó mitjans. Fem-ho.