Dr. Francisco Villar Cabeza, psicòleg clínic. Coordinador del programa d'atenció a la conducta suïcida del menor. Hospital Sant Joan de Déu Barcelona.

«Darrere de cada intent de suïcidi adolescent hi ha un relat de dolor i desvinculació. Entendre'l és la clau en la prevenció»

Mònica Fidelis Pérez de Tudela
Mònica Fidelis Pérez de Tudela
Periodista. Project Manager
SOM Salud Mental 360
Francisco Villar Cabeza

El primer dia de funcionament de la línia 024 es van rebre mil trucades. Què ens diu aquesta dada?

«M'agradaria saber què estaven fent aquestes mil persones el dia anterior, abans de poder trucar a aquest recurs. Què feien el dia abans amb aquesta necessitat de compartir amb algú el patiment? En aquest sentit, hem de viure-ho com una cosa esperançadora perquè algú hi va ser per atendre aquestes trucades. Ja hi havia telèfons en marxa que reben trucades contínuament, com el de Barcelona (900 925 555), però és positiu sumar-hi un nou telèfon que, a més, és fàcil de recordar».

Acabes de publicar el teu llibre amb el títol Morir abans del suïcidi, però aquest no és un llibre sobre la mort, sinó sobre la vida. A què fa referència el títol?

«El llibre va sobre la vida, com tot en realitat; de la mort en sabem poc. Amb el títol volia reflectir una sensació que moltes vegades em transmeten les persones que han fet temptatives de suïcidi i que és aquest "morir" abans de prendre una decisió com el suïcidi. Vol posar el focus en allò que és el procés del comportament suïcida, que no és un comportament que sorgeix de cop, sinó que hi ha tot un camí que es va cuinant a foc lent, començant des de la intimitat del teu pensament. Una de les coses que els professionals intentem entendre és com un noi de 15 anys decideix que aquesta és la solució; volem entendre com ha arribat a aquest punt. Després de veure centenars de nois i noies que han passat per aquesta circumstància, veiem que sempre hi ha un relat, hi ha tot un procés que és important conèixer perquè, per prevenir la conducta suïcida, l'única cosa que podem fer és avançar-nos-hi, és a dir, intervenir quan aquest procés s'està produint. I és en aquest procés en què se centra el llibre, en aquest camí previ».

Quin va ser el germen del projecte?

«Com a psicòleg clínic, ja tenia molta experiència atenent adults joves amb patologies que es consideren complicades, com el trastorn límit de la personalitat. Quan em van oferir posar en marxa el programa d'atenció a la conducta suïcida del menor de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, ​​el 2013, considerava que tenia la formació i preparació adequada per fer-ho, però vaig haver de fer tot un procés personal i professional per afrontar la realitat amb què tractava cada dia. Ja no em valia només conèixer la teoria, vaig haver de fer l'exercici de començar de zero, “despullar-me” de tot el que sabia, perquè veia que no era útil. Hem d'entendre que la majoria dels estudis sobre el suïcidi s'han fet sobre població adulta. En el cas dels adolescents, que suposa el 2% de la mortalitat total per suïcidi, s'intentava adaptar aquest coneixement, però moltes coses no encaixaven.

És un camí en què em vaig desarmar de tot el que tenia per enfrontar la batalla i poder comprendre la realitat de la conducta suïcida adolescent. La primera aproximació que vaig fer va ser científica, a través d'un projecte de recerca amb què volia donar resposta a preguntes com la tipologia d'adolescent amb risc o dimensionar els tipus de processos que manifesten (en la majoria parlem de processos llargs de dificultats d'adaptació, familiars, escolars, etc.). En aquell moment hi havia pocs articles publicats sobre aquest tema, estàvem molt al començament.

El fet d'escriure aquest llibre respon al meu compromís, sobretot amb les famílies. Quan atenem els nois i noies ja ens els trobem a l'etapa en què han fet un intent, al final del procés, i això és molt dur d'assumir. Em semblava que era injust que aquesta experiència tan dolorosa es quedés a la consulta i no transcendís, que no la poguéssim convertir en una cosa útil per a la societat».

A l'inici del llibre dius que com que el suïcidi es tracta d'un fenomen multicausal fa que els agents socials implicats s'acabin descoratjant. Per on cal començar en la prevenció?

«La conducta suïcida és multicausal i no ho és. Al final, es resumeix en dolor, desesperança i capacitat de suïcidi. És a dir, el dolor i la desesperança arriben de qualsevol factor que generi un gran malestar i superi la capacitat de resistència d'aquesta persona.

L'important en aquest procés és generar elements de vinculació amb la vida perquè aquesta connexió és incompatible amb voler morir-se. L'ésser humà és així; els lligams amb la vida són els que ens impedeixen abandonar-la. I tampoc no es tracta de suprimir el dolor, perquè les situacions doloroses o difícils que vivim al llarg de la vida ens ajuden a validar-nos, a enfortir-nos com a persones. A mi el que em preocupa és que als joves els ho estem donant tot fet, retardem la seva entrada al mercat laboral, els progenitors procurem que no els falti de res, però amb aquesta manera de fer ells no tenen espais ni moments per demostrar la seva vàlua. No tenen raons, ni oportunitats de guanyar-se les coses per ells mateixos. Crec que una de les reflexions que cal fer és pensar quin món els estem construint. I no és fàcil, nosaltres també caminem una mica perduts. Hem de buscar moments en què siguin ells els que superen els obstacles, i perquè això passi hi ha d'haver obstacles. Si no som capaços de deixar que facin aquest camí personal, és quan arriba la confusió i el sentiment de buit».

En l'adolescència, per cada suïcidi consumat, hi ha entre 100 i 200 intents de suïcidi. Les anomenes les històries invisibles, perquè no n'hi ha registres. Però fins i tot tenint registres d'algunes, que són les que acaben malament, això no serveix perquè escoltem el que està passant… Per què no ho volem escoltar?

«Som sords en aquesta realitat i, encara diria més, la silenciem. Si algun noi expressa aquestes idees moltes vegades, rep respostes del tipus: “no diguis ximpleries”. I quan l'intent de suïcidi es produeix a casa, ho tapem perquè pensem que la manera de protegir l'adolescent és que la resta de persones no sàpiguen que ha fet un intent de suïcidi, perquè no l'estigmatitzin. I en l'entorn educatiu passa el mateix. Tenim un problema greu quan els adults decideixen que el millor per al noi és no explicar-ho al tutor, per exemple. Si el docent no sap que aquest noi està passant per un mal moment, serà difícil que el pugui ajudar quan torni al centre. Si té la informació, el docent pot estar més pendent, parlar amb la resta de professorat perquè tinguin una mica de paciència, perquè s'adaptin al moment. Quan no ho expliquem i el noi torna al centre, els professors no canvien les dinàmiques, posen la mateixa pressió que potser havia portat aquest noi a l'intent de suïcidi…però, és clar, sense saber-ho. I el problema no és dels pares, sinó de la societat, perquè saben que aquest tema encara arrossega molt estigma i fins que no el trenquem no avançarem.

És curiós perquè abans de fer el llibre jo pensava que la solució, almenys en l'àmbit professional, passava també per poder compartir tot aquest coneixement perquè els professionals i altres col·lectius relacionats amb l'educació o el lleure es poguessin comprometre més, poguessin entendre millor el fenomen i veure què poden fer des de la seva posició. Però, evidentment, això ho aconsegueixes en tancar el llibre i ara m'adono que el més difícil és superar la primera barrera, que és aconseguir que no es faci un pas enrere només de veure la portada. Sí, és un tema dur, incòmode, però necessari».

Per què un nen o un adolescent pensa acabar amb la seva vida? Com s'arriba a aquest pensament?

«La resposta és senzilla. Una persona que pensa que és millor morir que continuar vivint és una persona que ho està passant malament per diferents motius i que té un patiment psicològic important. Sent que no podrà sortir d'aquest dolor i que no el podrà superar. Se sent totalment desvinculat de la vida perquè no s'agrada a si mateix, pensa que no val la pena i que no ha pogut demostrar la seva vàlua a cap lloc. I, a més a més, creu que és un problema, una càrrega per als seus. Són persones a les quals ningú no acudeix per demanar consol ni tampoc tenen ningú a qui demanar consol i amb qui compartir aquesta situació. Això és el que li passa a l'adolescent i per això, al final, acaba pensant que seria millor acabar amb tot.

És molt important prendre's seriosament qualsevol senyal que un adolescent estigui enviant sobre idees suïcides. L'únic que ens diu un intent de suïcidi, encara que pugui semblar lleu, és que aquest noi ja està ficat en aquest procés i hi hem d'intervenir. Si ens esperem, al final anirà guanyant més capacitat de fer allò que vol fer fins aconseguir-ho. L'objectiu final és anar a la base del problema i és important que aquests joves sàpiguen que l'amor dels pares és incondicional, que no estaran millor sense ells, més aviat al contrari».

Quina és la situació de la incidència dels intents de suïcidis i suïcidis consumats després dels pitjors moments de la pandèmia?

«L'Organització Mundial de la Salut sempre ha donat la dada de 20 intents de suïcidi per cada suïcidi consumat en població adulta. La dada va pujant a mesura que augmenta l'edat; en gent gran parlem de 3 intents de suïcidi per cada suïcidi consumat. Això es deu a que hi ha una major capacitat de suïcidi a mesura que passen els anys. En l'adolescència, el que tenim són més oportunitats per actuar perquè ens ensenyen abans les seves intencions. Cal treballar amb aquests adolescents perquè no acabin consumant en edat adulta.

No tenim encara dades de l'impacte de la pandèmia, però, en general, sabem que la incidència relacionada amb la salut mental ha incrementat i temem que s'acabi traduint en més morts. Durant els dos mesos de confinament del 2020 hi va haver una baixada en les temptatives i després hi va haver un repunt a final d'any. Jo vaig pensar que això equilibraria les dades, però no, hi va haver dades rècord. Això ens fa pensar que les dades de 2021 no seran millors».

Al llibre ressaltes que la conducta suïcida no és una manera de cridar l'atenció, sinó una manera de demanar ajuda. Ens pots explicar aquest concepte?

«Cridar l'atenció és una idea associada a una rebequeria infantil, una manera d'aconseguir el que vol a través del xantatge emocional. Tots tenim clar que no cal fer cas a aquest comportament i aleshores és quan augmenta la intensitat de la rebequeria perquè el nen veu que se li ha retirat l'atenció. Quan veu que no funciona és quan prova un altre registre conductual que pot ser més adequat. La conducta suïcida no té res a veure amb allò que entenem per cridar l'atenció.

En profunditat

Quan un fill et diu que es vol suïcidar és molt dur, és molt difícil acceptar aquesta idea, per això hi ha aquesta primera reacció de pensar que està intentant cridar l'atenció. Però, és clar, què ha de fer? No dir-t'ho? Un noi que amenaça amb suïcidar-se o fa un intent no aconsegueix millorar les seves relacions socials, no aconsegueix tenir més amics, no aconsegueix que la parella no el deixi, no aconsegueix millorar la calidesa de la relació amb els pares, no aconsegueix res, sinó que ho complica tot. Quan es dona una primera conducta, les amistats mostren preocupació o interès, però si segueix amb aquesta conducta, al final, la gent se n'acaba separant i això acaba sent un factor més afegit als problemes que ja tenia. Acaba confirmant aquesta sensació de solitud, que no val per a res, que només és un problema per als altres.

Pensar que aquesta conducta és per cridar l'atenció fins i tot em sembla cruel. La saviesa popular ha inventat raons o sabers per explicar coses que ens costen d'entendre, i és així també com es mantenen els mites relacionats amb el suïcidi. Però són sabers que tranquil·litzen la majoria, no qui està patint. Per lluitar contra aquests mites cal entendre i saber com s'ha d'actuar».

També és una eina per a professionals de la salut mental. Què hi trobaran i en quins aspectes creus que pot ser útil davant d'un tema tan complex?

«Quan jo vaig començar a enfrontar-me amb aquesta realitat, ho vaig fer molt “nu”. En aquest sentit, tenia clar que volia explicar el que a mi m'hauria agradat saber abans d'enfrontar-m'hi. Estic confirmant, pel que em traslladen altres professionals, que realment compleix aquesta funció i això sempre t'impacta. Sempre he tingut clar que havia de ser una eina útil. Quant al contingut, a tall d'exemple, també tracto els mites que hem tingut en l'àmbit professional. Conceptes que ens han ensenyat com a professionals i que, més endavant, a la pràctica clínica diària, t'adones que no encaixen, com ara la letalitat, la rescatabilitat, etc. Donen una sensació de tranquil·litat falsa al professional, però no funcionen, com a mínim en l'etapa en què jo dono assistència, que és per sota dels 18 anys. Penso que els professionals no es poden permetre no tenir aquest coneixement que ja està a l'abast de tothom amb el llibre, com les famílies, els educadors o les persones interessades».

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 27 de maig de 2022
Darrera modificació 22 de juny de 2022
Col·lectius

Després de deu anys atenent i escoltant milers d'històries personals de nois i noies que han intentat suïcidar-se, el Dr. Francisco Villar, coordinador del programa d'atenció a la conducta suïcida del menor de l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, ​​ha estat capaç de processar tot aquest coneixement i convertir-lo en un llibre indispensable per comprendre la conducta suïcida en l'adolescència: Morir abans del suïcidi. Prevenció en l'adolescència (Herder Editorial). Aquesta obra és més que una guia, més que un compendi de reflexions, és una brúixola que ens ha de permetre a tots entendre com es produeix el procés de la ideació suïcida en un adolescent. Un coneixement que dona les claus per poder intervenir abans des de tots els espais socials: família, professionals de la salut, escola i societat en general.