www.som360.org/ca
Article

Diferències culturals en els trastorns depressius

Com influeix la cultura en la manifestació de la depressió?
Dra. Sara Siddi

Dra. Sara Siddi

Psicòloga i Doctora en Neurociència Clínica. Departament de Docència, Recerca i Innovació.
Parc Sanitari Sant Joan de Déu
Diferencias culturales de la depresión

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es calcula que la depressió afecta més de 300 milions de persones al món, i és la principal causa mundial de discapacitat. La depressió es considera una emoció, i pot ser un símptoma o un trastorn.

Totes les persones, sigui quin sigui el seu país d'origen i cultura, poden experimentar sentiments de depressió, que poden ser presents en un procés de dol o en malalties de diversa índole, o poden ser un símptoma d’un trastorn de salut mental. En tots aquests casos, la pèrdua sol ser l'element nodal de la depressió, de vegades representada per la reducció de la qualitat de vida de la persona, a causa de la disminució de la seva funcionalitat. Entre les persones refugiades, per exemple, la depressió és una experiència col·lectiva i personal de pèrdua i trauma. Tot i això, el que pot marcar una diferència real és com s'interpreta la pèrdua i quin significat se li atribueix.

És a dir, la depressió és un trastorn universal, però hi ha aspectes culturals que influiran en la seva manifestació i desenvolupament, tal com s'especifica al Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5): «La cultura proporciona marcs interpretatius que donen forma a l'experiència i l'expressió dels símptomes, signes i comportaments que constitueixen criteris per al diagnòstic.

Per tant, l'avaluació diagnòstica ha de considerar si l'experiència, els símptomes i els comportaments de l'individu difereixen de les normes socioculturals i creen problemes d'adaptació a les cultures d'origen i en determinats contextos socials o familiars».

Yolanda Osorio

Yolanda Osorio López

Psiquiatra. Coordinadora del programa ESMES (Equip Salut Mental Sense Sostre) i programa SATMI (Programa d'atenció en Salut Mental per població immigrada)
Parc Sanitari Sant Joan de Déu

Tot i que algunes cultures tenen tendència a atribuir els trastorns depressius només a factors genètics i biològics, hi ha factors psicològics, socials, ambientals i culturals que influeixen en el seu desenvolupament i que hem de tenir en compte també per al diagnòstic i el tractament. Per això, cal desenvolupar instruments i personalitzar els tractaments tenint en compte els símptomes i factors propis de cada cultura.   

Símptomes diferents i transversals entre cultures

La cultura influeix en la manera com s'expressen els símptomes i com es comuniquen, en les decisions sobre el tractament, en les interaccions entre els equips mèdics i les persones ateses i en les pràctiques professionals. Tot i que la depressió té un component universal, alguns símptomes poden diferir entre les cultures. El context cultural només et diu quant i a què és important fer atenció (Kleinman et al. 2004).

A les cultures orientals les persones amb depressió solen descriure símptomes somàtics, i no tant els aspectes psicològics de la seva afecció. Símptomes com avorriment (en lloc de tristesa), sensació de dolor, vertigen i fatiga. A la Xina, per exemple, destaquen més els símptomes somàtics com la falta de son, la falta de gana i els mals de cap, davant dels símptomes psicològics (sentiment de tristesa, inutilitat, etc.), que s'expressen més a les cultures occidentals (Chang et al., 2017). S'han proposat diverses explicacions culturals per argumentar perquè la població xinesa somatitza més que l'occidental. La més desenvolupada suggereix que en la cultura xinesa els trastorns de salut mental solen considerar-se una debilitat de caràcter i una causa de vergonya familiar (Chang et al., 2015).  

Encara que la depressió té un component universal, alguns símptomes poden diferir entre les cultures.   

El mateix passa a la població àrab, que resulta ser més propens a descriure els problemes de salut mental com a símptomes físics. Trastorns que sembla que les dones tenen més risc de presentar, amb l'agreujant de la desigualtat de gènere existent en alguns països (Al-Krenawi, 2005). Tot i que hi ha aspectes molt diversos entre aquests països, les societats àrabs comparteixen molts valors, creences i pràctiques de salut mental que poden ser decisius a l'hora de donar forma a les percepcions i a la gestió de tots els trastorns, inclosa la depressió (Dardas et al., 2016). Per exemple, Gilat, Ezer i Sagee (2010) van descobrir que quan un membre d'una família àrab mostra símptomes de trastorn mental solen demanar ajuda a familiars propers, a familiars proveïdors d'atenció sanitària, a un xeic o a un líder religiós. Només l'11 % recorre a professionals de la salut mental, però sovint s'enfronten a diversos factors, com l'escassetat d'especialistes en salut mental, la manca de recursos, la manca de directrius de tractament, la manca d'accés a causa de barreres econòmiques i l'estigmatització dels trastorns mentals en les cultures àrabs (Al-Krenawi, 2005).

migracion

El desafiament de la salut mental en persones migrants

En aquest sentit, l'estigma de tenir un trastorn mental existeix a tots els països àrabs i està associat a importants efectes negatius en les persones afectades i les seves famílies (Abdullah & Brown, 2011) (Dardas et al., 2016). L'Alcorà (Alcorà 8:24, Al-Anfal, 24) (esmentat a Dardas et al., 2016) exigeix als musulmans practicants, que constitueixen la majoria de la població als països àrabs, que busquin tractament per a la malaltia, especialment quan aquesta sigui greu, tractable o infecciosa. L’actitud negativa envers els serveis de salut mental impedeix que les persones àrabs tinguin depressió, busquin ajuda i rebin tractament. A més, algunes cultures àrabs continuen creient que forces sobrenaturals (per exemple, els genis, la màgia negra i el mal dull) causen els símptomes dels trastorns mentals. Per tant, no solen considerar la depressió com una malaltia real subjecta a tractament professional. En conseqüència, això retarda significativament la recerca d'ajuda i comporta una estigmatització més gran.

Algunes cultures àrabs no solen considerar la depressió com una malaltia real subjecta a tractament professional.

Un altre exemple d'aquestes diferències es mostra en un estudi fet per la Universitat Complutense de Madrid (De la Torre-Luque et al., 2020), que va comparar els símptomes entre un grup de persones grans residents a Espanya i un altre a Nigèria amb trastorn depressiu, i va buscar punts en comú i diferències. El símptoma més freqüent en les persones de Nigèria era la desesperança, mentre que en les persones d'Espanya eren la fatiga i el cansament.

Tot i que les diferències culturals s'atenuen amb els fluxos migratoris entre països, especialment la immigració de persones des de països com la Xina, l’Índia, el Pakistan i l’Àfrica cap a Occident, la comprensió de la depressió i la seva creixent acceptació social són diferents a causa de la difícil integració entre cultures.

Factors comuns a totes les cultures

D'altra banda, la cultura està inextricablement lligada a les condicions econòmiques, polítiques, psicològiques i biològiques de la persona. L'acceptació del concepte de cultura com a procés dinàmic és important per a la comprensió del diagnòstic i el tractament de la depressió. D'aquesta manera, hi ha diferents factors de risc de depressió similars a totes les cultures (gènere, atur, esdeveniments traumàtics...). De fet, hi ha diversos estudis que demostren que la depressió, independentment del país d'origen, és més prevalent entre les persones pobres que entre aquelles amb més recursos econòmics, i en les dones respecte als homes. A més, esdeveniments traumàtics com la pèrdua d'un ésser estimat, els desastres naturals o les guerres que poden causar la pèrdua de familiars i bens materials provoquen reaccions com la tristesa, la ràbia i el desconfort, que són comuns a qualsevol persona.

No obstant, no tothom pot reconèixer que necessita ajuda, no tothom la demana o la demana de la mateixa manera i no tothom està disposat a acceptar-la i valorar-la. Curiosament, la cultura pot ser un factor protector quan la xarxa de suport social està molt integrada a la societat, mentre que l'aïllament i la solitud són factors de risc de la depressió (Domènech-Abella et al., 2018).

La depressió, independentment del país d'origen, és més prevalent entre les persones pobres que entre aquelles amb més recursos econòmics, i en les dones respecte als homes

Pel que fa al tractament de la depressió, com el d'altres malalties, hi ha línies guia internacionals que utilitzen enfocaments farmacològics i psicoterapèutics. D'una banda, alguns enfocaments psicoterapèutics vàlids a Occident, com la teràpia cognitivoconductual, també han demostrat la seva eficàcia a Orient. De la mateixa manera, eines com la meditació o el mindfulness, d'origen budista, que té beneficis a Orient, també han demostrat la seva eficàcia antidepressiva a Occident. Però qualsevol tractament terapèutic també s'ha d'adaptar a les especificitats culturals, inclosa la medicació.

El suport psicosocial ha demostrat ser una eina curativa eficaç en tots els contextos culturals. Tenir a prop algú amb qui compartir i confrontar els propis estats emocionals té una forta funció reguladora del propi estat d'ànim.