«És important tornar a trobar el plaer en les coses essencials»

La depressió és un trastorn de salut mental que es caracteritza per un estat d’ànim baix persistent i per la pèrdua de plaer en la majoria de les activitats. I es pot convertir en un problema de salut important que impedeix que la persona dugui a terme les seves activitats habituals en tots els àmbits de la vida.

Sovint, aquest estat pot anar acompanyat d’un trastorn d’ansietat que fa difícil afrontar el dia a dia. «Podia arribar a tenir set atacs d’ansietat o pànic al dia, i això era insuportable per a mi», ens comparteix l’Eva Molina, que fa cinc anys va ser diagnosticada amb una depressió major. De tant en tant, l’ansietat encara li dona algun ensurt. Quan això passa, «sents mareig, et poses molt nerviosa, tens taquicàrdia i molta acceleració mental. Sento tant de mal interior que el vull treure amb un crit i no puc. No puc respirar, em quedo amb apnea i el meu pit fa moviments espasmòdics... Quan aconsegueixo que m’entri l’aire, llavors puc estar plorant molta estona, el cos se’m debilita, no m’aguanto dreta, caic a terra, em fa mal la pell i no suporto que ningú em toqui; només vull estirar-me a terra, obrir el pit, amb una sensació de pànic que no m’abandona». I això, fins a set vegades al dia!

L’Eva és una dona forta, alegre, vital, que sempre ha fet riure els altres en les trobades d’amics i que ha superat moments greus i importants a la seva vida. «Hi ha molts prejudicis sobre la depressió, perquè la gent pensa que només la tenen les persones dèbils i tristes. I és mentida, no depèn de la fortalesa de la persona. Tots tenim debilitats i formen part de nosaltres». En aquest sentit, parlant dels prejudicis d’aquest trastorn mental, creu que «hi ha gent que s’allunya de tu, que et pregunta com estàs, però realment no vol saber-ho, perquè no poden suportar el dolor de la persona que tenen al davant, perquè segur que s’emmirallen en tu i pensen que qualsevol dia els pot passar a ells».

La depressió: un trastorn que dificulta el dia a dia

Fa uns anys es van ajuntar alguns factors en la vida de l’Eva que van fer esclatar la malaltia: la pèrdua d’un ésser estimat, un problema de salut i l’estrès i implicació absoluta a la feina. Des que va tenir els primers símptomes fins que va ser diagnosticada va passar ben bé un any. Un any etern, en què dormia fatal, estava sempre nerviosa, amb taquicàrdies constants, no es podia concentrar ni prestar atenció i menjava molt poc. «Entrava a les tres de la tarda a treballar, però fins a la una no em podia aixecar del llit. No podia amb la vida, era un pes massa gran per a mi, però agafava embranzida per donar-ho tot a la feina, i quan sortia estava esgotada del tot, no podia fer res més. I així, em vaig allunyar també de la gent».   

Hi ha molts prejudicis sobre la depressió, perquè la gent pensa que només la tenen les persones dèbils i tristes. I és mentida, no depèn de la fortalesa de la persona.

Quan el cos de l’Eva ja no va poder més, una lumbàlgia sobtada mentre jugava amb el seu gat va fer que s’aturés. «Quan em vaig aturar, llavors va petar tot del tot», recorda, tot i que reconeix que «ja sabia què tenia, perquè en una visita al metge per unes migranyes que patia ja van veure com estava i em van derivar a psiquiatria, però no vaig voler agafar la baixa. Suposo que per a mi era com obrir la capsa de Pandora i em feia por tot el que vindria després, i llavors m’ho negava».

La malaltia ha interferit, evidentment, en el seu dia a dia: «Recordo estar davant l’armari plorant perquè no podia pensar ni triar la roba que em posava, o sortir corrents de casa, perquè tenia agorafòbia, i arribar al supermercat i no recordar quina llet havia de comprar i posar-me a plorar». I també en les seves relacions personals, en la feina i en les dinàmiques familiars. Ha tingut moments tan durs que li han fet pensar que no podria suportar-ho més. Però, juntament amb el tractament farmacològic i psicològic, també ha anat adquirint estratègies per sentir-se bé i per conèixer-se cada dia millor. «Al principi em vaig anar posant metes a poc a poc: agafar l’autobús, caminar una illa d’edificis, anar a comprar sola... Però el que m’ha ajudat molt és pensar que no havia de demostrar res a ningú, sinó que havia d’acceptar com estava. Si tu no acceptes que estàs malalta, no pots anar cap a la salut».

La recuperació: estratègies per sentir-se més bé

Adquirir hàbits saludables ha estat clau en la recuperació de l’Eva: fer exercici diàriament, menjar bé, descansar i practicar meditació i kundalini ioga. Per a ella, l’alimentació ha estat un dels pilars bàsics en tot aquest procés: «Recomano molt aprendre a menjar bé i aprendre com els aliments et poden ajudar a tenir una bona salut física i mental». Però també ha estat molt important en aquest procés de recuperació l’art, «que em salva sempre». I, d’ençà que va començar a teixir per millorar la seva concentració, ha descobert l’art tèxtil, que ara la té «del tot enganxada». I riure i cantar, i tornar a trobar el plaer en coses tan essencials com menjar xocolata o escoltar una cançó.

L’Eva se sent afortunada de tenir les amigues que té i del suport que ha rebut de les persones que l’estimen, que sovint segur que han sentit impotència per no poder-la ajudar, però han estat al seu costat de manera incondicional. També explica, però, la dificultat del seu entorn per afrontar aquesta situació: «La gent que t’estima no sap com actuar i moltes vegades es pensen que donant-te canya t’ajuden. Això m’ha passat amb alguna amiga, que cada vegada que li deia que no havia buscat feina o que encara no havia començat a sortir al carrer i a fer coses socials, jo tenia la sensació que s’enfadava amb mi perquè es pensava que no ho feia perquè no volia. Però això no m’ajudava, perquè jo no és que no volgués, és que no podia».

M’ha ajudat molt pensar que no havia de demostrar res a ningú, sinó que havia d’acceptar que estava malalta, per poder anar cap a la salut.

«Ara em sento molt bé. Em conec millor i sé quan m’haig d’aturar, quan no haig de passar per sobre les meves possibilitats». L’Eva és una dona positiva, riallera, que transmet molt bon rotllo i que intenta viure cada dia amb intensitat. I quan tornen alguns dels moments complicats que la fan desconnectar i passar-ho malament, pensa: «Encara que estiguis espantada, horroritzada, això passa, demà potser no ho tindràs». I aquest és el missatge que transmet a la gent del voltant: «No estic bé, però ho estaré, en podeu estar segurs».