Agafar-nos de la mà del nostre gambosí

Soc en David i m'agradaria que entréssiu al món dels gambosins..... És una mica estrany, la veritat, però la gent que em coneix de seguida s'adona que que soc una persona molt curiosa. Vaig néixer a Barcelona fa 40 anys, treballo, estic casat i tinc tres fills, als quals intento dedicar el màxim temps possible, que sempre és poc. He aconseguit expressar-me escrivint llibres, ampliant-ho amb vídeos, a fi d'intentar ajudar les persones que hagin passat o estiguin passant el mateix que jo. Per a mi és com una mena de teràpia, ja que de vegades no sé qui ajuda a qui.

Fins aquí tot normal, no? Doncs també tinc una «forma de vida crònica», o el que és un trastorn mental anomenat esquizofrènia. Em nego a pensar, com moltes persones imaginen, que pel fet de tenir aquest trastorn estic marcat amb una etiqueta. Jo soc el David Puig, una persona que s'ha esforçat molt perquè les meves pors no s'apoderin de mi i sentir-me orgullós en tot moment del trastorn: en el període anterior, en el clímax i durant el manteniment. Crec, però, que és important respectar qualsevol manera d'afrontar la salut mental, des de tots els seus prismes.

Fent servir una metàfora, que tant m'agraden perquè converteixen la meva realitat en una situació bonica i entenedora, diré que, si la vida fos un arbre, jo en una època vaig ser podat bruscament. Amb això vull dir que els professionals de salut mental, la meva família i els meus amics, els pocs que em van quedar, van veure les meves branques podrides, que no podien aguantar el pes de les flors, la vida, el ser feliç, i em destruïen a marxes forçades. Sense mirar enrere, i sense adonar-me'n, que potser era el que en realitat necessitava, vaig acabar ingressat dues vegades en un centre de salut mental. En realitat, com no sabia com arreglar la situació, perquè la meva ignorància en salut mental era completa, jo estava encantat. Dos mesos d'aprenentatge que em van salvar la vida. Gràcies als professionals i també a la família per ser-hi!

Si la vida fos un arbre, jo en una època vaig ser podat bruscament. Les meves branques estaven podrides i no podien aguantar el pes de les flors, de la vida, i em destruïen a marxes forçades. 

L'arbre té arrels, que es connecten mitjançant els impulsos elèctrics del cor d'una manera ancestral. Jo vaig estar sis anys intentant tocar pilota i no hi havia manera. Va ser un temps perdut? En realitat penso que va ser un temps d'aprenentatge, malgrat les hores perdudes veient la tele sense encendre-la, ordenant els meus pensaments. També penso que va ser d'un egoisme extrem no tenir en compte aquesta connexió, principalment amb la meva família. Jo estava desconnectat, el meu ego ferit no em deixava continuar, fins que vaig fer el clic i vaig entendre que el meu gambosí, com anomeno en el meu primer llibre, Caza Gamusinos, a la por que no em deixa avançar, era una part meva molt important i l'havia d'acceptar i respectar. Per què no havia estar orgullós d'ell?

Gràcies a la paciència de la meva família i a la meva parella actual soc el que reflecteixo, un lluitador adaptat a aquest trastorn. Els meus fills em donen força, són les flors més boniques del meu arbre, i m'han fet entendre que les arrels ancestrals existeixen i es preocupen per tu. Per això, les branques han d'estar ben fortes, per a tot el que segueix en la teva vida, i s'han de continuar cuidant perquè no s'assequin i puguin continuar florint sense marcir-se. No cal tenir por, sinó aprendre de tu, confiar en tu i en el teu cor.

Si el meu trastorn de salut mental és crònic, i crònic significa per sempre, per què no ens agafem de la mà del nostre gambosí i intentem entendre aquesta part que fa por? I així aquesta foscor ens deixarà mirar cap endavant.