Quan es detecta el problema, i aquest no és greu, es recomana fer un abordatge més general, que es pot dur a terme en un context no clínic. En aquests casos poden ser eficaces intervencions de disminució de l'ansietat, entrenament en tècniques de solució de problemes, tècniques de mindfulness, etc. En casos més complicats, perquè la persona porta més temps autolesionant-se o perquè les autolesions s'acompanyen d'una altra mena de problemes que poden requerir atenció clínica, llavors cal que un especialista en salut mental en faci una evaluació i aplicar intervencions clíniques més específiques, com la teràpia cognitiva conductual o la teràpia dialèctica conductual.

Moltes persones que s'autolesionen de manera recurrent poden sentir-se soles, rares o aïllades. Poder parlar amb elles de manera el més tranquil·la possible pot ajudar-les. Per a això, és important tenir informació sobre els mites, les característiques i les possibilitats de tractament. Que la persona entengui els motius que la porten a autolesionar-se pot ajudar-la a estar més motivada per canviar-ho.