Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.

De tota la recerca que s’ha dut a terme aquests mesos de pandèmia de la COVID-19, quins aprenentatges generals en pot destacar?

«En general, penso que hem après sobre els canvis en el comportament i en l’ús dels dispositius de salut mental per part dels usuaris.

Fa un any, probablement vostè i jo hauríem parlat per telèfon i no ens hauríem ni plantejat fer servir una videoconferència. Ara, en canvi, ja és una eina d’ús comú. Aquest canvi també s’ha donat en la salut mental. D’un dia per l’altre, els serveis de salut mental que estaven greument afectats pel confinament a Espanya, a Itàlia i a molts altres països, van haver de recórrer a eines digitals d’aquest tipus.

S’han publicat moltes investigacions en què es descriuen les eines digitals i, fins i tot, s’hi fa èmfasi.

No voldria subestimar-ne la importància, però crec que hem d’equilibrar l’avaluació de les eines digitals perquè no és clar que la valoració de l’estat emocional d’una persona o la implicació de la relació personal sigui la mateixa en un marc virtual.

Les noves tecnologies han estat útils per a un moment específic i, en casos de grans distàncies físiques, té sentit utilitzar-les. Si ets a Austràlia i el centre de salut mental més proper és a milers de quilòmetres, les eines digitals ofereixen un avantatge evident ja que permeten escurçar la distància, però si vius a Milà, a 500 metres d’un dispositiu, la cosa canvia perquè el tema de la distància és irrellevant.

La pregunta que faig als professionals és la següent: Preferiu veure les persones cara a cara o en una pantalla?

Hi ha molts exemples i situacions que ens demostren que cal ser prudents. A tall d’exemple, en una recent avaluació de Cochrane es valora l’eficàcia de les videoconferències per prevenir la depressió de les persones grans que viuen en residències. La conclusió era que no hi ha dades que recolzin l’evidència que les videoconferències ajudin a prevenir la depressió en aquest grup de població. Significa, probablement, que la gent gran que resideix en aquests centres necessita i desitja el contacte físic amb els familiars i les amistats.

També hi ha altres qüestions; imaginem, per exemple, una dona que té una depressió perquè pateix violència masclista a la llar i rep una visita virtual del seu professional de la salut de referència. No és el mateix atendre aquesta persona en un centre de salut, en què es pot permetre parlar lliurement, que atendre-la quan ella és a casa, convivint amb el seu agressor. En aquest cas, com podem tenir la seguretat que parla amb total llibertat? O en un cas d’abús de substàncies, com podem tenir garanties que hi haurà prou privadesa per parlar lliurement d’aquest tema tan sensible?

Així doncs, pel que fa a les eines digitals, caldria fer-ne una avaluació curosa abans d’emfasitzar els avantatges del seu ús. Cal ser molt prudents abans de celebrar-ne l’ús generalitzat com si fos un gran avenç.

Satisfacció amb la teleassistència en temps de COVID-19 per part de les persones usuàries

D’altra banda, voldria ressaltar la recerca Psychiatric hospitalization rates in Italy before and during COVID-19: did they change? An analysis of register data, en la qual mostrem que a Itàlia, quatre mesos després del confinament, es va produir una caiguda de les hospitalitzacions del 50 %. L’explicació d’aquesta disminució és molt interessant, fins i tot al marge del tema de la COVID-19, i ens permet conèixer diversos fenòmens.

Una explicació possible és que, d’un dia per l’altre, va canviar el llindar de tolerància. En un context normal, quan un pacient mostrava un comportament pertorbador i superava un determinat llindar de tolerància, la família es considerava incapaç de continuar gestionant la situació i demanava l’ingrés del pacient a l’hospital per normalitzar el cas. En el context del confinament, en què l’ingrés hospitalari va ser molt difícil o fins i tot va quedar bloquejat, el llindar de tolerància de les famílies va canviar de sobte. Llavors, comportaments que abans no eren acceptats es van considerar acceptables a causa de l’excepcionalitat de la situació.

Una altra explicació possible és que el confinament va dificultar l’accés al consum de substàncies i alcohol. I ja sabem que les addicions a aquests productes són detonants de problemes de salut mental, de manera que moltes situacions es van evitar perquè les addicions estaven més controlades».

Estem mirant els efectes de la pandèmia en la salut mental de manera correcta?

«Hem de mirar la pandèmia des de perspectives diferents, no només amb la mirada tradicional. Naturalment que hi ha conseqüències negatives, però aquesta pandèmia també ha ofert a algunes persones l’oportunitat de fer canvis en la seva vida, de revisar la seva escala de valors, el que es coneix com a creixement posttraumàtic.

És cert que en pocs mesos s’han publicat més de 80 estudis sobre la prevalença de la depressió, l’ansietat i altres trastorns en la població general a causa de la COVID-19. Tots aquests estudis s’han fet mitjançant enquestes en línia, normalment difoses a través de mailings en què es convidava tothom a respondre als qüestionaris. Per tant, cal prendre’s amb prudència aquests estudis, per diversos motius:

  • S’ha demostrat que el percentatge de persones que responen als qüestionaris en línia és molt baix, en alguns casos del 5 % o del 10 % del total de la mostra que rep la invitació per participar. Això significa que potser hi ha un biaix important, perquè si només respon un 5 % de les persones a les quals es convida a participar, aleshores aquest 5 % potser està format precisament per les persones que tenen un estat emocional alterat, que estan malaltes o que pateixen. Com que es troben en aquesta situació, tenen més motivació per respondre.
  • D’altra banda, pot ser que avui responguis a un qüestionari dient que pateixes un gran estrès i una gran ansietat per la pandèmia, però no sabem en quina situació et trobaves un any abans. És molt important entendre que, si no tenim el coneixement longitudinal de l’estat emocional de la persona, ens falten dades.

Hi ha un estudi fantàstic d’un col·lega meu, el Dr. Andreas Reif, cap del Departament de Psiquiatria del University Hospital Frankfurt, que es publicarà aviat i que és molt significatiu. Ell va començar un estudi longitudinal l’any 2017 per avaluar la resiliència en una mostra de 15.000 persones. Des d’aleshores, ha anat recollint dades cada 3 mesos. Quan es va produir el confinament, es van adonar que era una oportunitat molt bona per comparar la situació prèvia amb la situació del moment, de manera que van començar a recollir les dades d’aquells milers de persones cada setmana, durant dos mesos.

Doncs bé, un 84 % dels participants no van mostrar cap empitjorament, en comparació amb la situació prèvia. Hi ha un petit percentatge, un 8%, que van empitjorar, però que al cap de poques setmanes van recuperar el seu estat normal i hi ha un altre percentatge baix, també del 8 %, que sí que van registrar un sentiment de depressió i patiment emocional molt intens. Aquest estudi longitudinal ens convida a oferir una visió diferent, fixant-nos en diferents pautes en la ciutadania.

Reprenent el que apuntava abans, voldria esmentar l’estudi Pandemic-Driven Posttraumatic Growth for Organizations and Individuals, publicat aquest mes de novembre i en el qual s’estudia aquest concepte del creixement posttraumàtic, que es defineix com el canvi psicològic experimentat de resultes d’una situació altament estressant, en aquest cas en el marc de la COVID-19.  Alguns estudis han apuntat que l’experimenten les persones que viuen situacions traumàtiques, com ara desastres naturals, accidents de trànsit o malalties greus, i tenim clar que, per a molta gent, la pandèmia ha estat una experiència traumàtica. Aquest article recull les principals dimensions d’aquest creixement.

El que vull dir amb això és que hem d’ampliar la nostra mirada i entendre totes les dimensions que la pandèmia pot tenir per a la salut mental».

Com ens afecta la pandèmia

En quins camps d’estudi creu que cal posar atenció?

«Una àrea que, a parer meu, ha estat abandonada i que és molt important té a veure amb l’expressió de les emocions. Sabem des de fa temps que hi ha famílies, sobretot les que conviuen amb un infant amb trastorn psicòtic, en què el pare i la mare han bloquejat les seves emocions i les amaguen. Són hipercrítics, altament intrusius, tenen poca capacitat de donar escalf i afectivitat emocional als altres i s’embranquen fàcilment en discussions i conflictes. Els estudis duts a terme van mostrar que hi ha una relació lineal entre la quantitat de temps que es passa cara a cara, per exemple els pares amb el fill amb psicosi, i el risc de recaiguda. És a dir, si els pares passen 8 hores cara a cara amb l’infant, hi ha més risc de recaiguda. Si el temps que comparteixen és de 3 hores, el risc es redueix. A causa del confinament, es va produir de cop i volta aquest increïble augment del temps que aquestes famílies passaven juntes. Hauríem d’estudiar quantes recaigudes s’han produït a causa d’això. És una àrea important per a futurs estudis».

Quins són els reptes de futur en salut mental?

«Fa mesos que la població està sobrepassada amb informació que parla sobre eficàcia: de les mesures preventives, de les eines de diagnosi, dels tractaments de les persones infectades, de les vacunes… La ciutadania amb prou feines sabia res de tot això fa uns mesos, i ara ho sap tot. El concepte d’eficàcia s’ha convertit en una paraula d’ús comú que tothom entén. Potser ho podríem aprofitar.

Deborah Glik, investigadora de la comunicació en salut de l’UCLA Fielding School of Public Health, va dedicar anys a estudiar la comunicació de riscos. És un tema molt important perquè inclou moltes dimensions cognitives, de percepció, de comunicació, etc. Els serveis de salut mental haurien de liderar aquest comunicació de riscos, haurien de poder guiar l’administració sobre la manera més eficaç d’enviar missatges a la població.

Cal tenir en compte que les persones no canvien de comportament basant-se en el risc en si mateix, sinó en la percepció individual d’aquell risc, que pot ser apropiada o pot ser del tot distorsionada, tant pel que fa a exagerar el risc com a minimitzar-lo i pensar que a tu no t’afecta. Un pensament habitual, per exemple, és: “a mi no em pot passar, els pot passar als altres”, “per tant, jo no cal que prengui mesures, les han de prendre ells, que tenen el risc”. Aquests comportaments perjudiquen directament altres persones, de manera que és summament important que tothom percebi el risc de manera apropiada.

Hi ha algú més adequat que els professionals de la salut mental per traslladar a les autoritats la importància de tenir en compte aquestes percepcions?».

En quina fase es troba el projecte BESTCOPE?

«“BESTCOPE (The behavioural, mental health(care) and broader (psycho)social impacts of the covid-19 pandemic: a european multimodal project)” és un projecte que vam presentar la primavera passada per optar als fons europeus de recerca, dotats amb 20 milions d’euros. El projecte està impulsat per un consorci integrat per 12 institucions europees expertes en àrees de salut mental, epidemiologia, bioestadística, salut pública, economia de la salut, difusió i comunicació.

Un dels objectius que es proposa és avaluar i comparar l’impacte que van tenir els fets estressants relacionats amb la pandèmia de la COVID-19 en tot l’espectre del sistema de salut mental, en diferents països de la UE, i en altres indicadors psicosocials, i els costos de la pandèmia en aquests serveis. També es vol fer una avaluació longitudinal i transversal que permeti identificar quines variables, individuals i del sistema, influeixen en la càrrega d’estressors i en la salut mental, o l’ús dels serveis de salut mental com a conseqüència de les decisions preses per controlar la pandèmia. Una altra finalitat és identificar predictors de benestar psicosocial, factors protectors i de risc en el personal de salut, en mostres de població general i vulnerable, com ara els infants, els adolescents, les persones infectades, les persones amb trastorns físics o mentals, i proporcionar a les autoritats sanitàries i als responsables de les polítiques unes directrius i unes recomanacions basades en evidències, per tal de millorar la preparació i la resposta davant l’epidèmia actual i possibles epidèmies futures o altres grans desastres.

Els fons es van adjudicar a quatre projectes i el nostre és el cinquè qualificat, a l’espera de veure si s’amplien els fons europeus. Si s’amplien el podrem tirar endavant».

Col·lectius
Professionals de la salut
Persona atesa
Temes
Confinament
COVID-19
Gestió sanitària

El Dr. Giovanni di Girolamo és autor de nombroses investigacions sobre l’impacte de la COVID-19 en la salut mental de la ciutadania i un dels portaveus de referència en aquesta matèria a Itàlia. Actual cap de la Unitat de Psiquiatria Epidemiològica i Avaluativa de l’IRCCS St John of God Clinical Research Centre, també en va ser el director científic durant molt de temps. Aquesta organització, que pertany a l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, està ubicada a la Llombardia italiana, la primera zona europea colpejada per la COVID-19. L’extraordinària situació va permetre iniciar ben aviat nombrosos estudis sobre l’impacte en diferents grups de població i sobre la resposta sanitària a l’emergència.

Destaquem

servicios de salud mental
Blog

L’Organització Mundial de la Salut alerta de l’impacte de la COVID-19 en els serveis de salut mental

La pandèmia ha frenat l’atenció de la salut mental en el 93 % dels països.
La digitalización en la asistencia en salud mental
La tecnologia com a aliada

La digitalització en l’assistència a la salut mental

Joan Alvaros
Entrevista

«És fonamental que la salut mental s’introdueixi en espais no sanitaris»

Dr. Bellon
Entrevista

«Les intervencions breus en atenció primària són efectives per prevenir la depressió»

investigación salud mental
Article

Investigar per avançar

L’impacte de la COVID-19 en la salut mental de la ciutadania és una prioritat
trastorno conducta alimentaria
Blog

La pandèmia fa disparar els casos d’anorèxia i bulímia

Efectes de la COVID-19 en els trastorns de la conducta alimentària
atención telemática
Blog

Quatre aprenentatges de l’atenció digital en salut mental durant la pandèmia

La COVID-19 ha estat un punt d’inflexió en les possibilitats d’atenció a l’usuari.
Article

Responen les estratègies actuals de millora de la salut mental a les necessitats de les persones i la comunitat?

Si volem que les polítiques estratègiques connectin amb les necessitats de les persones i la comunitat no n’hi ha prou definint-les.
especial salud mental

La salut mental, una exigència global

urgencias hospital
Article

La demanda d’atenció urgent de salut mental infantojuvenil s’ha doblat amb la pandèmia

Quins han estat els canvis i com ens hem adaptat a la nova realitat des d’un servei d’urgències