Pautes per parlar correctament sobre el sensellarisme

Cal cuidar l’enfocament, les paraules i les imatges per erradicar mites i estereotips
Mònica Fidelis Pérez de Tudela
Mònica Fidelis Pérez de Tudela
Periodista. Project Manager
SOM Salud Mental 360
comunicar sinhogarismo

Com passa amb tots els estereotips amb què convivim dia a dia, les persones sense llar no s'escapen de ser mirades d'una manera concreta a la nostra societat. Una mirada filtrada per dècades de missatges orals, escrits i gràfics reproduïts pels mitjans de comunicació i la indústria audiovisual contemporània, i filtrada pel desconeixement que tenim sobre el fenomen i el «rebuig» a allò que és diferent i no normatiu.

Quan un es pregunta a si mateix si es podria trobar en aquesta situació, la subjectivitat modifica radicalment la mirada perquè, sí, podries ser tu.

A la Guia d'estil sobre sensellarisme, editada per la Xarxa d'Atenció a les Persones Sense Llar, de l'Ajuntament de Barcelona, ​​ens conviden a fer-nos aquestes preguntes:

  • T'han acomiadat de la feina alguna vegada?
  • Et trobaries sol o sola en cas d'afrontar una situació difícil?
  • El compte corrent t'ha quedat alguna vegada al descobert?
  • Has tingut algun problema de salut que hagi truncat algun projecte laboral o vital que tenies?

Com més alt sigui el nombre de respostes afirmatives, asseguren que més a prop estàs de comprendre com se senten les persones que ho han perdut tot, fins i tot la llar.

Les paraules fan la cosa i les imatges que utilitzem per il·lustrar alguns temes, també. És per això que és important revisar com parlem del sensellarisme per evitar caure en mites i estereotips que perpetuen l'estigma i la mirada paternalista. La Guia d'estil sobre sensellarisme i la Guia amb recomanacions sobre el tractament informatiu del sensellarisme, ambdues editades per la Xarxa d'Atenció a les Persones Sense Llar, de l'Ajuntament de Barcelona, són dues eines clau que ajuden a entendre on cal posar l'èmfasi i on no, com cal tractar aquesta realitat de manera que s'aporti coneixement i no pas prejudicis ni estereotips. Desgranem a continuació quines són les recomanacions que aporten.

Deu pautes bàsiques per parlar correctament sobre el sensellarisme

Tractar el sensellarisme com un fenomen multicausal, sense focalitzar-se sobre la persona que el pateix

Quedar-se sense habitatge no és degut a una única causa, sinó que és un fet multicausal que té a veure amb mancances en els àmbits sociofamiliar, afectiu, laboral, econòmic, d'habitatge, de salut, d'estatus documental i jurídic, etcètera. En alguns d'aquests àmbits la persona pot actuar amb l’ajuda dels serveis de suport, però en altres no, ja que són de tipus estructural, institucional o legal i acaben sent un mur insuperable per a aquestes persones.

El fenomen ha anat canviant amb el temps; abans ens trobàvem amb persones amb problemes de salut mental o addiccions, però ara aquests passen a un segon pla a causa de les onades de moviment migratori que han incrementat el nombre de persones sense llar a tot Europa. En aquest sentit, cal destacar que, tot i que fa uns anys el nivell formatiu i professional d'aquest col·lectiu era baix, cada cop hi ha més persones amb un alt grau de competències acadèmiques i formatives que es troben en aquesta situació.

Evitar culpabilitzar les persones sense llar perquè qualsevol es pot trobar en aquesta situació

El tractament informatiu de les persones en situació de sensellarisme ha d'evitar la culpabilització perquè estem davant d'un fenomen que obeeix a múltiples raons i que ens pot afectar a tots. Pretendre culpabilitzar les persones que el pateixen és ignorar la realitat d'aquest fet i buscar culpables on no n'hi ha. Com tots sabem, ningú no té el control total de la seva vida i els riscos de caure en una situació de fragilitat han augmentat. Hem d'abordar aquesta realitat amb plena consciència del doble vessant social i personal que comporta.

Tractar les persones sense llar com a éssers humans complets

No caldria recordar-ho, però les persones en aquesta situació són persones com totes les altres: amb una història de vida, amb somnis i ambicions, amb projectes de vida, pors i reptes. Igual que la resta de persones, tenen drets i opinió sobre allò que volen, allò que no volen i com volen ser ajudats. Els mitjans de comunicació han de trobar els seus propis recursos narratius i gràfics per subratllar aquesta realitat sense caure en l'estigmatització i els estereotips, evitant un tractament morbós o d'entreteniment.

Posar l'accent en els aspectes positius i no només en allò que no tenen

En el moment de tractar informativament un tema sobre sensellarisme, posar l'accent en termes positius també transmet una imatge positiva: allò que desitgen o pel que lluiten, o les seves qualitats. L'abordatge que se sol fer és des del que aquestes persones no tenen, com l'habitatge, destacant la situació de pobresa, cosa que no es fa amb les persones que no viuen aquesta situació.

Ajudar a combatre els falsos mites sobre les persones sense llar

Les idees preconcebudes sobre les persones sense llar són un llast en el tractament informatiu. Els mitjans de comunicació i les empreses audiovisuals poden contribuir a acabar amb aquests mites:

  • «Estan així perquè volen»
    Això sol dir-se quan una persona rebutja un servei o un recurs públic, sense tenir en compte factors com la forma d'intervenció de l'administració abans i durant el procés o les necessitats de la persona.
  • «No volen treballar»
    La majoria de les persones que es troben sense llar han treballat, voldrien treballar o, fins i tot, treballen. En aquest darrer cas, algunes són víctimes d’explotació o treballen en l’economia submergida. Tenir ganes de treballar i disposar de prou capacitats per fer-ho no sempre es tradueix en inserció, malgrat els recursos de l'administració per millorar l'ocupabilitat d'aquestes persones en un mercat laboral cada vegada més exigent.
  • «La pobresa no té solució, sempre n'hi haurà»
    Les dades demostren que, amb polítiques adequades, es pot aconseguir que ningú dormi al carrer. És el cas de Finlàndia, on no hi ha persones dormint al carrer gràcies a polítiques públiques elaborades mitjançant la consecució d'estratègies d'abordatge integral.
  • «S'han d'atendre les urgències, principalment a l'hivern»
    L'arribada del fred fa que aquestes persones siguin més vulnerables, però també cal tenir en compte que es produeixen factors de vulnerabilitat tot l'any (deshidratació, períodes de convalescència que s'haurien de fer sota sostre, etcètera), que s'han de donar respostes urgents quan una persona en situació de llarga estada al carrer fa una demanda d'ajuda (pot ser una oportunitat d'intervenció única), i que és urgent donar sortida real a les persones per evitar que el fet d'estar més temps del necessari en un servei d'acollida temporal empitjori el procés.
  • «La solució al sensellarisme són els albergs»
    Els albergs formen part d'un model d'atenció que està en procés de regressió. Els països més avançats en matèria social substitueixen aquest tipus d’allotjament per habitatge social i suport a llarg termini. La solució al sensellarisme és l'accés a l'habitatge assequible, disposar de suficients ingressos i de l'acompanyament social quan calgui.
  • «...I no hi volen anar»
    Sovint els albergs no responen a les necessitats ni als desitjos d'aquestes persones. Al final, es converteixen en recursos tranquil·litzadors per a part de la societat, que no veu aquestes persones al carrer i, per tant, no se senten interpel·lats. Quan la persona inicia el procés per assumir la seva pròpia autonomia, no absent de reptes, és quan es fa més necessària l'empatia i la solidaritat de la societat.
  • «Almenys tenen allò que la gent els dona»
    Les persones que han viscut al carrer, com no pot ser d’altra manera, agraeixen la solidaritat ciutadana, però una visió a mitjà i llarg termini evidencia el deteriorament progressiu de la situació personal. En aquesta línia, s'ha comprovat que la vida al carrer avança l'edat de defunció uns vint anys de mitjana.
  • «La solució depèn de la caritat i la solidaritat de la gent»
    La caritat no pot ser la solució, cal afrontar aquest fenomen des dels drets de les persones. Encara que no es pot obligar ningú a sortir del carrer per qüestió de drets, tampoc no es pot privar ningú dels drets bàsics als quals sovint només es pot accedir si es mostra favorable a l'adhesió a un programa social (d'habitatge, laboral, alimentari, etcètera). A la pràctica, el servei d'ajuda al carrer s'ha d'assegurar de no emetre judicis de valor sobre el que la persona ha de fer o no amb el que se li dona.
  • «Només hi ha homes al carrer»
    Certament, a les estadístiques sobre el gènere de les persones que dormen o passen el dia al carrer, així com al conjunt de persones ateses als serveis, la majoria són homes. Segons les últimes dades de l'INE, un 76,7 % són homes.
    En canvi, en altres estadístiques, com les d'habitatges insegurs, habitatges inadequats o situacions afrontades des d'altres tipus de programes, el sensellarisme femení s'incrementa: mares amb càrregues familiars, víctimes de violència de gènere no denunciada, barraquisme, etcètera. Per la seva banda, el sensellarisme femení és, encara, un fenomen del qual s'està impulsant la investigació entre organismes i acadèmics del sector en l'àmbit europeu.
  • «Tots són alcohòlics i toxicòmans que s’ho han buscat»
    L'alcoholisme i les addiccions són trastorns de salut mental que s'han d'afrontar com a tals sense extreure valoracions morals i culpabilitzadores, així com passa amb altres trastorns mentals que representen un tabú per a gran part de la societat. Al voltant d'aquest mite, s'estén el dilema sobre què n'és conseqüència i què n'és causa: la situació de sensellarisme o els trastorns mentals. Les causes del sensellarisme són diverses i l'estigma de l'alcoholisme o les toxicomanies es redueix a un segon pla en observar que, amb la crisi econòmica i els conflictes socials que generen els moviments migratoris, s'ha produït un increment del sensellarisme a la major part d’Europa.
  • «Embruten la ciutat i generen problemes d'incivisme»
    Aquesta és una mirada des de qui té el que es considera necessari per a una vida digna. Cal fer esforços per comprendre que hi ha i es pateixen altres realitats, o per entendre què podem fer per prevenir-les i com podem atendre o millorar la societat en què vivim. Viure al carrer suposa no disposar dels espais propis d'una llar: des d'un penjador on penjar l'abric a l'hivern fins a un espai on mantenir relacions íntimes. Aquestes persones no tenen més remei, amb el risc de ser sancionades, que fer a l’espai públic les activitats que normalment es fan sota la privadesa d'una llar. Però els conflictes als espais públics van molt més enllà i impliquen tots els membres de la societat i els seus diferents comportaments. La circulació de persones a qualsevol població genera usos molestos als espais públics.

Evitar les imatges que reprodueixen estereotips i salvaguardar el dret a la intimitat

El tractament de les imatges de persones en situació de sensellarisme requereix una gran cura. Cal vetllar perquè les imatges escollides no contribueixin a reproduir estereotips, evitar la intromissió a la intimitat i intentar oferir una visió més àmplia de la realitat de les persones sense llar o en risc d'exclusió social. També es considera una acció positiva de canvi evitar l'ús reiterat d'imatges d'arxiu per il·lustrar les notícies d'aquests col·lectius.

Tampoc es pot oblidar el respecte a la imatge de cada persona i a l’obligatorietat de demanar un consentiment informat per a l'ús d'imatges.

Donar veu a les persones en situació de sensellarisme perquè són les expertes en la situació i tenen dret a explicar la seva vivència

Tractar el fenomen del sensellarisme de forma inclusiva i entendre la situació d'aquestes persones requereix espais de reflexió. Els mitjans de comunicació tenen la possibilitat de fer pensar sobre temes amb enfocaments inclusius en què les mateixes persones protagonistes puguin expressar la seva realitat i la seva vivència.

Contrastar les fonts i donar veu a les persones expertes

A la professió periodística, es tracta d'un principi bàsic. En aquest cas, contrastar, verificar i consultar les persones expertes també és vital.

Evitar una mirada paternalista i compassiva

Els enfocaments paternalistes i compassius no ajuden a fer front a una problemàtica social que no respon fàcilment a plantejaments d’aquest tipus. Tampoc no ajuda un tractament sensacionalista, o més propi de la societat de l'espectacle, que posa tot el pes en una part de la història d'aquestes persones i oblida factors que cal tenir en compte.

Utilitzar la terminologia correcta

Les paraules ens ajuden a definir la realitat i a treballar per canviar l'imaginari comú en relació amb aquest col·lectiu. Cal, per exemple, erradicar paraules com «indigent» o «rodamón», així com entendre les diferències terminològiques relacionades amb l'habitatge. Tampoc no es recomana associar sempre el sensellarisme amb el terme «pobresa», ja que aquesta és només una dimensió econòmica de les moltes altres circumstàncies que envolten la situació. A la guia es facilita un glossari de termes relacionats amb l'habitatge i els recursos socials.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 23 de novembre de 2022
Darrera modificació 23 de novembre de 2022
Mònica Fidelis Pérez de Tudela

Mònica Fidelis Pérez de Tudela

Periodista. Project Manager
SOM Salud Mental 360