«El destí de la gent gran ha d’ocupar el lloc que es mereix en totes les agendes polítiques»

«L'aïllament de la gent gran –encara que es faci amb la millor voluntat de protegir-los i salvar-los la vida– ha provocat en molts casos una sensació d'abandonament, se’ls ha aïllat del seus parents més pròxims i estimats, i sovint no han estat mesures comprensibles per a ells.

Cal tenir en compte que la incomprensió del que està passant al seu voltant afavoreix el desgast intel·lectual de les persones grans. No obstant això, cal dir que les pèrdues intel·lectuals o de memòria que, en certa mesura estan relacionades amb el procés fisiològic de l'envelliment, normalment no tenen a veure amb la manca de reaccions emocionals.

La sensació de no ser atesos durant temps, de ser abandonats, aïllats i indefensos pot arribar a ser molt forta i conduir fàcilment a símptomes similars als que tenim en reaccions traumàtiques derivats de l'estrès, així com dels símptomes d'estrès posttraumàtics. 

Es tracta d'un camp poc explorat tant en la recerca com en el desenvolupament d'estratègies terapèutiques específiques relacionades amb síndromes posttraumàtics en la gent gran.

Les persones grans, com totes les altres persones, gaudeixen de benestar psíquic i físic dependent de condicions acceptables pertanyents a quatre dimensions:

• El control: no sentir-se indefensos, sentir-se responsables de la seva vida, experimentar l’autonomia.
• La connectivitat: estar socialment connectat i ser significatiu, ser capaç d'estimar i cuidar i ser estimat i cuidat pels altres.
• La identitat: experimentar la dignitat i el respecte, l'estatus i la identitat, per ser acceptat com a persona per sí mateixa.
• La cohesió: experimentar sentit, que la vida d’un mateix tingui una dimensió i un significat individual.

Hi ha la tendència a individualitzar les persones grans, a diferenciar les seves necessitats, per evitar patiments o mantenir-se sans. Una manera factible d’atendre la gent gran seria explorar les dimensions anteriors en un diàleg narratiu inter subjectivista, esbrinar quines solucions factibles es podrien trobar per pal·liar els dèficits en les diferents àrees i de quina manera es podrien implicar, pel que fa a les quatre dimensions nomenades, per tal d'establir un programa viable d'ajuda.

El principal problema sembla que és mobilitzar i assignar recursos que permetin alleugerir aquest aïllament de la gent gran, crear els requisits previs per a un contacte adequat i protegit entre ells i les seves famílies, amics i familiars. Però, si és possible fer-ho en altres sectors de la societat com ara la restauració, l'esport i la cultura, on hi ha grans pressions i interessos econòmics, també hauria de ser possible per a la nostra població gran, encara que no tinguin el mateix suport ni una pressió social que vetlli pels seus interessos.

Al cap i a la fi, les persones grans són les que han creat les bases de les societats en què vivim i de les quals ens aprofitem. El contracte generacional dels vells temps ha d'aconseguir un renaixement solidari i agraït».

 «Ningú discuteix la necessitat de mantenir la distància en la situació de pandèmia. Tot i ser restriccions motivades, cal entendre que, de la mateixa manera que la proximitat emocional és de vital importància per als infants i adolescents, també és igual d’important per a la generació gran.

No s'ha fet prou per mitigar la demanda pandèmica sobre el distanciament social. Això sovint està relacionat fins i tot amb l'estatus de la gent gran en les societats europees, que és molt diferent en diferents parts d'Europa. 

En alguns països, la gent gran és molt respectada, socialment influent i valorada per la seva expertesa. En altres societats, però, hi ha una tendència a considerar la gent gran com una càrrega molesta que ja ha viscut les seves vides i, aquest argument, serveix per descuidar la seva eventual importància per a la societat i per a les noves generacions en el seu conjunt. Amb aquesta mirada, se’ls veu com una part "consumista" de la població, en contrast amb les parts que estan creant valor econòmic o que, com a mínim, en creen tant com en consumeixen. 

En altres països, de nou, la gent gran és molt apreciada, gaudint d’una posició de vegades icònica en consells de la gent gran, com a assessors polítics sènior, etc. També les regulacions i legislacions de mercat i ocupació solen estar influenciades per això.

A Suècia, per exemple, la gent gran de vegades es veu com a una població tärande  (consumidora), en contrast amb la població närande (nodridora), que son els col·lectius que estan «contribuint» als seus propis costos socials. Es tracta d’un pensament utilitarista que sembla que augmenta dia a dia.

Aquest és un problema amb el qual la gent gran ha de lluitar colze a colze amb altres poblacions que també són considerades «consumidores» per aquestes corrents de pensament, tal i com passa amb poblacions amb discapacitats, persones malaltes o persones amb trastorns de salut mental, per exemple.  

Èticament, és impensable ponderar una vida contra altres vides

No es pot ponderar la vida d’una persona gran amb comorbiditat amb la vida d’una persona més jove i sana, com s’ha fet en el discurs suec».

Estratègies per combatre l'edatisme

 «Efectivament, hi ha una qüestió de no identificació, no individualització, deshumanització i instrumentalització de l'ésser humà, reduint les persones a entitats productives amb la tasca d'augmentar els valors econòmics de manera instrumental.

Quan parlem de gent gran, sembla necessari un canvi de paradigma cap a un tractament centrat en la persona i respectuós, seguint un dels principis de la recuperació humanitzada i els enfocaments de rehabilitació salutogènica: «Res de decisions de salut sense mi», és a dir, que les decisions de salut que afecten la persona no s’haurien de prendre sense el seu consentiment.

En conseqüència, sembla important fixar-se en els principis econòmics nacionals, on l'augment del valor afegit addicional en termes monetaris és cada vegada menys dominant i apareix la demanda d'un altre sistema que demanda mesurar el valor i la qualitat de vida creixents en una societat no només en termes econòmics, sinó predominantment en termes de salut física i mental, igualtat, solidaritat i benestar.

Fins i tot la London School of Economics està involucrada en aquest tipus de debats, i alguns països com Bhutan, per exemple, ja ha desenvolupat un sistema de mesurament del creixement nacional en termes de benestar mental i felicitat. La solidaritat i el tracte just de la gent gran, les seves necessitats diferents i la manera de satisfer-les, respectuosament, per part de la societat podrien ser un element que indiqui la qualitat de vida, la humanitat, la democràcia i l'estabilitat social d’un país.

Com fer-ho seria una tasca interdisciplinària, multisectorial i multidimensional per a un país, reunint els responsables de la presa de decisions del conjunt de la societat en una responsabilitat comuna desafiant, per exemple, les comunitats religioses, les autoritats jurídiques, socials, educatives, laborals, de transport i fiscals».  

«És important aprofitar les emocions i el dol col·lectiu que avui, més o menys, s'ha estès en països com Espanya, Itàlia i fins i tot Suècia, després dels elevats peatges de mortalitat que s’han pagat especialment després del primer període de la pandèmia. 

Es tracta d'una crisi, una oportunitat, un repte i una demanda decisiva i essencial, encara que es tornin a trobar tendències per minimitzar, ridiculitzar o descuidar el que ha passat. En aquest sentit, cal evitar posar en el centre de la discussió els errors i els avenços que han fet els comitès que només estan formats per persones que neguen veure les tendències utilitàries, discriminatòries i materialistes que recentment han aparegut de manera més o menys discreta, és a dir, negar a la gent gran el mateix dret humà a la salut, al tractament i a l'ajuda mèdica com qualsevol altra persona. 

Totes les tendències al triatge i a seleccionar persones segons categories relacionades amb l'edat o els símptomes que no estiguin estrictament motivades mèdicament han de ser criticades i contrarestades». 

Les persones grans fins i tot tenen una capacitat de multidimensionalitat, de pensament holístic, per destacar i acceptar inseguretats i situacions complexes, sovint sense necessitat de controlar resultats i mesures quantificades com fan els més joves.

Això pot conduir a una major tolerància, pluralisme i un major potencial democràtic, uns potencials que semblen decisivament importants en els nostres temps actuals en els quals necessitem trobar solucions democràtiques als problemes globals que tenim per endavant.

Hem d’abordar qüestions com la de les persones refugiades, el clima, les desigualtats socials, la fam, la migració, la preponderància d’Internet, la bretxa digital, el paper de la intel·ligència artificial, la capitalització de recursos globals com l'alimentació, l'aigua i l'habitatge i la disminució del poder d'un control internacional de la globalització, estructures de poder capitalistes i no democràtiques. Penso que aquesta capacitat i aportació de la gent gran, amb un pensament universal, és decisiva per trobar respostes adequades per abordar aquestes qüestions.

És una tasca complexa per a tota la societat proporcionar a la gent gran l'atenció i el respecte que es mereixen i que és de vital importància per al futur i el desenvolupament democràtic de les nostres societats a tots els nivells: local, regional, nacional i globalment, i per trobar solucions als problemes que tenim per davant.

Per adonar-se'n, el destí de la gent gran ha de tenir un lloc adequat en totes les agendes polítiques en paral·lel al posicionament de les necessitats que ja estan rebent els infants i adolescents. Els projectes, les polítiques, les institucions, els programes i les estratègies d'implementació s'han de posar en marxa amb coordinació governamental i finançats per mitjans socials. Aquesta tasca s'ha de veure no només com un repte humanitari, sinó també com una necessitat econòmica. Pot ser decisiva per a un pronòstic positiu sobre la supervivència de la humanitat».