www.som360.org/ca
Raquel Vallejo Agelet. Professora d'educació secundària

«Em vaig sentir culpable per no poder ajudar més el meu alumnat»

educacion online

Fa poc més d’un any era amb el meu alumnat de 2n d’ESO en un poble-escola, fent el crèdit de Síntesi. Érem a uns 600 km de casa, sense mascaretes, ni distàncies de seguretat ni webcams. Aïllats com estàvem de les notícies que arribaven, les poques informacions que vèiem sobre el coronavirus (encara no l’anomenàvem COVID-19) ens feien somriure i titllàvem els alarmistes d’exagerats. Vam arribar a la nostra ciutat disposats a seguir amb les nostres vides urbanes. La tornada a l’aula, però, ens va durar quatre dies: dijous següent es va donar l’ordre de tancar tots els centres educatius durant 15 dies.

Al principi, tant l’alumnat com el professorat es va prendre aquells dies com una prova, una anècdota per recordar al cap d’uns anys, però els 15 dies es van allargar fins a final de curs a causa de la crisi sanitària i es va haver de fer front a la situació, amb una gran inversió de temps per part de tots, el que va fer que s’esquerdés la nostra salut mental.

Recordo que, un cop vam assumir que la nova normalitat serien les classes virtuals, els meus dies van passar a ser sempre iguals: llevar-me pels matins, mirar els nous correus electrònics que havia rebut mentre dormia, respondre els urgents, fer les sessions online del dia, reunions telemàtiques (equips docents, claustres, amb els companys del departament…), respondre els correus electrònics restants del matí i els nous rebuts durant el dia, trucar les famílies per saber la seva situació, corregir les tasques dels alumnes i proposar-los nous reptes, investigar sobre recursos online, ajudar i ser ajudada amb els problemes informàtics… i me n’anava a dormir repassant per última vegada la safata d’entrada. 

Veure el vídeo

Aquesta va ser la meva vida durant unes quantes setmanes, de dilluns a diumenge. I ho va ser fins que la meva parella em va començar a notar més irascible, que estava sempre cansada, que no dormia bé i que sempre estava connectada al que succeïa al Classroom. 

Vaig haver de parar i fer un pas enrere per poder donar el millor de mi professionalment: em vaig imposar horaris de feina (només els trencava per urgències), vaig afegir exercici físic a la sala d’estar de casa a la meva rutina diària i vaig aprendre a dir «no» als requeriments horaris dels companys i les companyes que compaginaven l’ensenyament a distància amb l’ajuda escolar als seus fills a casa. A més, vaig reprendre les meves aficions (veure  pel·lícules i sèries, jugar a la videoconsola, llegir, cuinar…) i vaig passar més temps de qualitat amb la meva parella.

Encara que aquest canvi era bo per a mi, em vaig sentir culpable moltes vegades per creure que no arribava a tot (cosa que ara veig que era impossible), per no poder prestar més atenció a tot el meu alumnat, per no poder ajudar-los més. Cada suspens i cada tasca no entregada feia més mal que a l’institut, perquè era la prova que els estava fallant.

Per sort, al setembre vam tornar a les classes presencials, amb un altre curs i alumnat, per part meva, i amb moltes ganes de deixar enrere les classes online. Però vam tornar amb por i inseguretat. Serien suficients les mesures sanitàries? Ens infectaríem? Infectaríem a altres? Davant d’aquesta incertesa, tant jo com la meva parella vam tancar molt el contacte amb el nostre entorn per tal de no perjudicar ningú i vam viure amb molta ansietat les primeres setmanes de  «tornada a l’escola» amb les dades d’alumnes infectats, classes confinades, proves a realitzar… més per no saber quan tocaria passar per la situació i quines conseqüències tindria.

Com tot en aquesta vida, adaptar-se a tot plegat és un procés d’aprenentatge. Després d’unes quantes quarentenes per part d’alumnes, docents i de mi mateixa, hem après a conviure amb la pandèmia a les aules, a tornar a un ritme escolar més normalitzat i, sobretot, a tornar a posar el focus principal en els i les adolescents, els quals passen tantes hores a l’institut.

Adolescents durant el confinament i el postconfinament

El confinament i la desescalada van ser una prova molt dura per a tots, però vaig poder comprovar que per als i les adolescents i preadolescents segurament ho va ser més. En una edat que comença a haver-hi certa independència del nucli familiar i més contacte amb les amistats, les primeres relacions de parella… es van trobar aïllats de tot i tancats.

Mentre no van poder sortir al carrer, la majoria va seguir en contacte amb les seves amistats a través de les xarxes socials i durant les classes virtuals. Era curiós observar com alguns absentistes habituals no es perdien ni una hora o entregaven la majoria de tasques. Tanmateix, el confinament va deixar més aïllats als qui no disposaven d’ordinador, mòbil, connectivitat o llum a casa.

Un cop van començar començar les fases de la desescalada, els que ja havien fet els 14 anys podien quedar els matins. Es llevaven ben d’hora per aprofitar les quatre hores de llibertat (de 6:00 a 10:00), ja que no els deixaven sortir durant l’horari nocturn. A partir de llavors, alguns van deixar de banda l’educació a distància per tal de reconnectar amb la seva gent. Per contra, els de 13 anys només podien seguir per xarxes socials amb les seves amistats, ja que el seu horari de sortida era diferent (i, a més, acompanyats).

Al setembre es va fer palès tot el que van patir. La majoria tenia moltes ganes de tornar a les aules. Alguns, de fet, han millorat la seva assistència aquest curs. L’alegria generalitzada pel retrobament s’oposava a la visible tristesa dels qui havien sofert pèrdues de familiars els mesos anteriors. També, a la incomoditat dels qui sentien pànic pel virus (no només a títol individual, sinó que algunes comunitats encara no han normalitzat la seva presència a les aules per aquest motiu) o els qui havien fet de la seva habitació el seu refugi, sense tanta gent ni soroll.

El curs els ha tornat a tots a unes rutines que en alguns casos havien oblidat o descuidat, a tornar a conviure amb molta gent, a seguir formant-se com a éssers socials, amb les seves baralles per resoldre. I a alguns els ha tornat el seu espai segur, on se senten segurs i valorats.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 12 de abril de 2021
Darrera modificació 1 de juny de 2023