«Els homes també podem tenir anorèxia, però la seva invisibilitat fa que sovint no demanem ajuda»

L’anorèxia nerviosa m’ha acompanyat més de la meitat de la meva vida, d’una manera amagada i actuant subtilment. Els trastorns de la conducta alimentària en els homes no sempre es tracten com caldria. Se’n parla ben poc, per no dir gairebé gens, i això accentua l’estigma que hi ha sobre aquesta malaltia i provoca que segurament hi hagi més homes o nois que tenen un trastorn d’aquest tipus, però des del silenci, per por o per desconeixement.

Ja de petit jo era un nen molt tímid, a qui li costava demanar qualsevol cosa, i conformista amb allò que els altres deien, sobretot els adults. Tenia clara la jerarquia (família, professorat), però potser la tenia mal entesa, en el sentit que sempre tenia por a decebre. Aquesta creença anava acompanyada també d’una por a l’abandonament. Tot i que era un nen a qui li agradava jugar sol i que no tenia problemes per crear els seus propis jocs, en realitat, el fet que ningú no em fes cas sempre em va rondar pel cap. A l’adolescència, vaig rebre crítiques i menyspreus per part de companys de classe... És a dir, un assetjament en compta-gotes. I aquests comentaris m’anaven calant.

Ningú no m’havia ensenyat a demanar ajuda, i, d’altra banda, temia les represàlies que podia comportar que ho fes, o que no donessin importància a com em sentia, recordant les frases que sempre havia sentit de «no ploris», «no n’hi ha per a tant», «sigues un home», «a la vida has de ser fort». Aquestes frases em feien creure que seria «menys home» si deia el que em passava, i tenia por que els comentaris per part dels companys creixessin. Eren creences. Simplement creences que em vaig crear jo sol a partir de tot el context que m’envoltava. Quan tenia 14 anys vaig arribar al límit.

La situació era insostenible. Aquella motxilla imaginària que tots diem que carreguem, pesava molt, massa. Només hi posava coses, però no en treia res. Això va anar sumat a una desconfiança progressiva en la resta del món, i en mi mateix. Em sentia una persona poc vàlida. En definitiva, tenia una baixa autoestima i un autoconcepte molt negatiu. Va arribar, doncs, el moment que havia de demanar ajuda, tant sí com no. Tanmateix, com ho faria? Un dia, em vaig adonar que al menjador de l’escola, si no menjava alguna cosa, la monitora em controlava perquè m’ho acabés. Va ser en aquell moment que vaig trobar la manera que utilitzaria perquè em fessin cas i per demanar ajuda. La solució (o la mala solució) va ser destinar tota l’atenció al menjar. A triar què menjava i què no, quan i on.

Al cap d’un any, va tenir resultat. L’escola va contactar amb la meva família i vaig rebre un tractament de salut mental. Bé, tractament d’uns dos o tres dies, ja que la conclusió a què va arribar la psiquiatra va ser que no ens havíem de preocupar, que eren coses de l’edat. A partir d’aquí, i fins al 2019 (uns vint anys de diferència), la relació amb el trastorn va ser inconscient i subliminar.

L’anorèxia masculina, un trastorn estigmatitzat

Sostenir una restricció alimentària en el temps és molt difícil, per tant, durant l’any hi havia èpoques de tot: restricció, menys restricció o, al contrari, fins i tot afartaments. El problema, però, era la conducta, el cognitiu: el pensament intern. Un pensament que acumulava moltes pors, inseguretats, obsessions, automenyspreu...

El trastorn no va començar per res relacionat amb el físic. No obstant això, coincidint amb l’edat de començar a sortir a les nits, em vaig adonar de «la importància que tenia el físic» i de «la importància de l’opinió de la gent (què diran)». Va ser llavors quan va començar, de manera inconscient, el que m’ha marcat més durant tots els anys: l’obsessió per l’aparença física. Això ha anat acompanyat de restriccions puntuals, obsessions per certs aliments que etiquetava de dolents, darrere dels quals, sense adonar-me’n, com una pluja fina, hi havia un autoatac, culpa i menyspreu. Havia perdut el control de la meva vida. No ho veia. Simplement considerava que irritar-me per qualsevol cosa, pensar que tot el que em deien era un atac, tenir un grau d’autoexigència elevada i una obsessió pel perfeccionisme era la meva personalitat. Em defensava dient: «cadascú és com és».

He viscut i visc amb un trastorn que se m’ha arrelat i cada cop s’ha fet més gran.

La meva experiència em va dur a estar 20 anys sense demanar ajuda. En primer lloc, perquè no creia que la necessités: era molt difícil diferenciar qui era jo i qui era el trastorn. En segon lloc, la gran majoria de la informació que llegia sobre l’anorèxia estava escrita en femení i, si hi havia alguna referència als homes, sempre hi havia la paraula minoria. Automàticament pensava: dubto que formi part d’aquesta minoria. En resum, estigmes i més estigmes. Ara, sovint, veig una contradicció en tota la informació que llegeixo: «Els TCA no entenen de raça, edat i sexe, però afecten més les dones». Aquest «però» és sinònim del que jo llegia abans: minoria. És com si es minimitzés la repercussió en els homes que tenim aquest trastorn, la qual cosa n’impedeix la visibilitat i en dificulta el coneixement.

El tractament del trastorn alimentari, un camí ple de revolts

Fa dos anys, la meva salut tant física com mental penjava d’un fil. Vaig tenir la sort de tenir una persona al costat que em va saber convèncer per demanar ajuda. Vaig ingressar a l’hospital de dia i des d’aleshores estic en tractament. El procés, o el camí com jo li dic, és llarg. És un camí que no és recte. És ple de revolts, amb pedres que et fan ensopegar. Al principi, costa molt aixecar-se, molt. A mesura que vaig caient, sé que m’aniré aixecant. L’ajuda interdisciplinària és bàsica: teràpia psicològica, psiquiàtrica, nutricional... M’adono de les pors, no només alimentàries, que m’he anat creant al llarg del temps i que el trastorn ha reforçat. És clau fer exercicis d’autoestima i d’autocompassió i la reintroducció d’aquells aliments que considero «prohibits».

M’adono de les pors, no només alimentàries, que m’he anat creant al llarg del temps i que el trastorn ha reforçat.

En el meu cas em va anar molt bé reescriure la meva vida, des de la infància fins al moment que vaig demanar ajuda. Vaig aconseguir veure què és allò que m’havia dut a tenir un trastorn alimentari: la culpa, la por al rebuig, les inseguretats, la baixa autoestima, fingir qui soc realment per por a l’acceptació... i l’únic que podia controlar era allò que menjava i deixava de menjar. Tenia la falsa creença que tenir permanentment un cos de 18 anys em faria feliç. Mentida. L’acceptació de les coses tal com són, i sobretot veure les qualitats que tots i totes tenim, són la clau perquè acceptem que som persones vàlides, més enllà del que marca la bàscula i de les hores al gimnàs. Un camí interessant per anar caminant a poc a poc. Un camí que sense ajuda és molt difícil de fer. Un camí ple d’estigmes i desconeixement per part dels qui el caminem i de la societat en general.

No tenir por a demanar ajuda, la base de la recuperació

En aquest camí, després de l’hospital de dia, a la mateixa Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (UTCA), vaig continuar les teràpies en un grup només de nois que tenim un TCA. I és on actualment segueixo. Ens reunim i posem en comú com ha anat la setmana i cadascú té el seu espai per poder expressar-se. La psicòloga fa de guia, però ens ajudem entre nosaltres, ens donem suport des de la nostra experiència. Aquest grup és totalment necessari perquè ens adonem que els homes hem de reeducar la nostra part emocional i alimentària i que el trastorn ens ha allunyat de la realitat.

Tot i l’estigma i la poca informació sobre els TCA en homes, és fonamental detectar quan necessitem ajuda i no tenir por a demanar-la. Aquesta és la base de la recuperació. Un cop en tractament, cal seguir les pautes establertes pels nutricionistes i per l’equip psicoterapèutic. Les claus de la recuperació porten primer a una estabilització alimentària, és a dir, aconseguir un pes saludable. Per a això, cal lluitar contra moltes pors (i no només alimentàries). Quan feia restriccions alimentàries i baixava de pes jo em pensava que buscava la felicitat, el benestar. Ara, si recordo aquells moments, realment ho era? No. El trastorn em tenia encegat, i treure aquesta bena dels ulls porta temps. Fins i tot ara hi ha aliments que encara em fan por, però sé que tot és fruit d’una falsa creença i l’única manera de vèncer aquesta por és enfrontant-m’hi. El procés és molt llarg, però treballant l’autoestima, l’autocompassió i sobretot una actitud positiva (que és diferent a tenir sempre dies bons, perquè això no és així) de mica en mica hi ha petites millores.

Quan feia restriccions alimentàries i baixava de pes jo em pensava que buscava la felicitat, el benestar. Ara, si recordo aquells moments, realment ho era? No.

L’important és posar-hi consciència. Descobrir què és allò que el trastorn ens diu i fer el contrari. Com dic, això requereix temps, paciència, treball constant, permetre’t tenir dies dolents, permetre’t que et pots equivocar. Per arribar aquí, és clar, el cervell ha de tenir energia i aquesta energia l’aconseguim fent tots els àpats i amb els nutrients necessaris. Així, un cop estabilitzats, aconseguirem la força per poder anar deconstruint el que hem après i aprendre de nou. De fet, aconseguirem conèixer-nos de veritat.

He creat el compte d'Instagram @tcahombres per donar llum a tot això, per compartir la meva experiència i reflexionar sobre què em va fer caure a les mans de l’anorèxia fa 24 anys i quin és el procés de recuperació en què em trobo. D’aquesta manera vull donar veu, ajudar i fer visible que els homes també podem tenir un trastorn de la conducta alimentària.