«Escriure el meu diari va ser el meu refugi»

Als 16 anys, l'anorèxia es va creuar en el meu camí. Estava cursant primer de batxillerat quan dins meu van començar a créixer moltes pors i obsessions sobre l'alimentació, el meu pes, el meu cos, etc. La principal por que va sorgir va ser la creença de «no puc menjar».

La meva vida va començar a girar entorn a la idea de perdre pes; d'evitar menjar, costés el que costés, ja que era el temor més gran que tenia. A poc a poc, es va apagar la meva energia interior, la meva motivació per viure. Les pors i el dolor van agafar cada vegada més força i protagonisme a la meva vida.

Quan la meva situació es va tornar una mica més crítica, el juny del 2014, em van hospitalitzar en el centre de salut mental de dia per a infants i joves de Manresa, la meva ciutat natal. Estar en un centre de salut mental va ser una experiència molt impactant en la meva vida. En un d'aquests dies d'estiu, vaig viure l'atac d'ansietat més dur de tot el meu procés d'anorèxia. I va ser aquest dia, quan vaig decidir escriure en una llibreta tot el que sentia. Necessitava deixar anar totes les meves emocions i els pensaments tòxics que em turmentaven.  

Estratègies per afrontar situacions habituals en els trastorns de la conducta alimentària

Llegeix més

A partir de llavors, vaig començar a escriure cada dia les meves vivències, els meus pensaments, les meves emocions més íntimes. I això m'ajudava a veure la meva situació amb una mica més de claredat. Transformar i materialitzar aquesta veu interna del meu trastorn en paraules em va ajudar a no identificar-me amb aquests pensaments intrusius i em va permetre connectar amb mi mateixa. Escriure era el meu moment, el meu espai segur, on podia deixar anar tot el que vivia, sense crítica ni judici. Només ho feia per i per a mi mateixa.  

Vaig decidir escriure en una llibreta tot el que sentia. Necessitava deixar anar totes les meves emocions i els pensaments tòxics que em turmentaven.  

A finals d'aquell estiu, em van donar l'alta del centre de dia i vaig poder seguir amb els meus estudis i iniciar segon de batxillerat. Però no estava del tot bé. Vaig deixar d'escriure i, mentalment, no m'havia recuperat.

Des del 2015 fins a principis del 2022, vaig tenir algunes recaigudes i no volia parlar del meu trastorn alimentari. M'avergonyia d'aquesta etapa ingressada en el centre de dia. Fins que vaig decidir tornar a teràpia per poder sanar i recuperar-me totalment del meu TCA. I també, vaig tornar a escriure de nou el meu diari.  

Com puc saber si m'estic recuperant de l'anorèxia?

Llegeix més

A finals del 2023, després d'un procés de teràpia en què vaig reconnectar amb el dolor d'aquesta etapa, però alhora em va permetre entendre el meu trastorn des d'un altre lloc, em vaig recuperar totalment. Ara, deu anys després, he transcrit aquest diari que vaig escriure en els dies que vaig estar hospitalitzada, afegint-hi les meves reflexions actuals, per compartir en format llibre els meus aprenentatges durant aquest procés.  

Vull compartir el que significa viure amb un TCA. Trencar estigmes sobre la salut mental, sensibilitzar, crear consciència i donar esperança que la recuperació és possible.  

Vull proporcionar una perspectiva real de què vol dir viure amb un TCA. Trencar estigmes sobre la salut mental, sensibilitzar, crear consciència i donar esperança que la recuperació és possible. Desitjo que aquestes lletres puguin inspirar i acompanyar les persones que busquen comprensió i suport en els seus propis processos.

Puc compartir, des de la meva experiència, que escriure el nostre dia a dia pot ajudar-nos a processar pors, emocions, incertesa, patiment... És una eina poderosa per tenir cura de la nostra salut mental, ja que ens ajuda a descobrir-nos, a entendre'ns millor i a sanar, en un espai segur i personal.