Cara a cara

Estratègies per afrontar situacions habituals en els trastorns de la conducta alimentària

Les crisis d'ansietat o estrès, els pensaments intrusius, la dificultat en la gestió emocional i la culpabilitat després dels àpats són molt habituals en les persones que tenen un trastorn de la conducta alimentària (TCA). Tenir estratègies per fer front a aquestes situacions ajuda a poder plantar cara al trastorn. A continuació, coneixerem les estratègies utilitzades per dues persones amb experiència amb TCA perquè altres persones afectades les puguin posar en pràctica.

Quines estratègies fas servir per gestionar una crisi d'ansietat o estrès?

Amb el temps vaig descobrir que, per mi, plorar és una de les millors maneres de gestionar i regular les meves emocions. De vegades no m'ho permeto fer per qualsevol motiu, però el fet de descarregar plorant m'allibera molt. També em genera molta pau parlar amb la meva psicòloga o amb les meves amigues.

En l'àmbit pràctic, també m'ajuda fer-me llistes de les coses que em queden per fer, o agafar un calendari i organitzar-ho tot per no sentir que depenc de la meva memòria.

M'ajuda anar a caminar per la platja mentre escolto música i intento no parar esment a les xarxes socials, descobrir música nova i, sobretot, crear. L'art m'allibera molt: escriure, cantar, compondre, pintar, fer collages, etc.

A força de practicar i equivocar-me, al final he trobat les coses que em funcionen.

Míriam Hervás
Marc Larroya

Pel que fa a l'alimentació, no saltar-me cap dels quatre àpats essencials em va ajudar a tornar a una certa normalitat. Van desaparèixer els afartaments, vaig poder reduir la medicació i vaig abaixar els meus nivells d'ansietat.

En l'àmbit més mental, em va ajudar molt apuntar els pensaments que passaven pel meu cap quan em sentia més nerviós. Escoltar-me, i fins i tot poder compartir-ho després amb el meu terapeuta, amics o familiars, va ser una manera d'alliberar-me i adonar-me que això no només em passava a mi. Anar a l'arrel dels problemes em va ajudar a entendre per què em passaven moltes coses i vaig aprendre a gestionar-ho de manera menys dolorosa.

Els pensaments intrusius són molt habituals en els TCA. Es pot disminuir la seva intensitat d'alguna manera?

Els pensaments intrusius són una cosa força complexa que, sincerament, encara de vegades em costa molt identificar. Suposo que és qüestió d'autoanalitzar allò que penses i per què ho penses. Sempre hi ha un rerefons i un «problema arrel» que, per costum, intento solucionar tornant al que el meu cos ja coneix, el TCA. Analitzar els propis pensaments té la seva part positiva i la seva part negativa, però en aquest cas m'ajuda molt.

Míriam Hervás
Marc Larroya

Sí, i ho diu algú que vivia constantment pertorbat per allò que jo anomenava «la veu». Avui encara no ha desaparegut, però he aconseguit reduir-ne el volum i fer-li menys cas. Com? Encara que sembli estrany, pots parlar a aquesta veu, com si fos una altra persona, i dir-li: «No! Avui no et faré cas, avui ho faré de l'altra manera que em dius sempre. Em dius que no bereni? Doncs ho faré! Em dius que no vagi a aquest sopar? Doncs hi aniré! Em dius que he d'anar al gimnàs? Doncs avui no hi aniré». Fer això t'ajuda a alliberar-te'n i a perdre-li la por. T'adonaràs que «la veu» no tenia raó i que no passa res del que et diu.

La meva doctora sempre em posava un exemple que m'ajudava molt en moments així. Ella em deia: «Si algú té por d'agafar l'ascensor i sempre puja per les escales, la por no se n'anirà i l'ansietat anirà augmentant. Així que decideix-te, agafa l'ascensor, encara que la primera vegada només sigui per anar a la primera planta. No serà fàcil ni ho passaràs bé, però per passar-ho malament de totes maneres, almenys que et serveixi per avançar».

Una bona gestió emocional és clau per a la prevenció i la recuperació. Alguna recomanació per gestionar millor les emocions?

Crec que la gestió emocional és individual. Es tracta de provar moltes alternatives en moments clau fins a trobar la que reguli les teves emocions. A mi em funciona escriure, plorar o dir en veu alta com em sento. També buscar metàfores per poder-ho explicar a la resta em regula moltíssim i fa que em vegi des de fora.

Hi ha moments en què no sóc capaç de reaccionar de manera «positiva» i simplement intento distreure'm; quan em trobo físicament millor, torno a l'emoció que he evitat per analitzar-la.

M'ajuda molt el concepte de l'illa deserta, que consisteix a preguntar-se constantment «Si estiguessis en una illa deserta, com faries/sentiries això o hi reaccionaries?». Així puc veure si soc jo la que actua o són els meus pensaments intrusius, els meus traumes, les meves pors o la veueta del TCA.

Míriam Hervás
Marc Larroya

Escoltar-te i ser qui realment ets. Saber que la vida és per gaudir-la i relativitzar els problemes. En un dels meus pitjors moments, el meu veí del davant, de només 24 anys, va morir de càncer al cap de pocs mesos. Això em va fer reflexionar sobre el meu trastorn. Ell, que volia viure, ja no ho pot fer. Jo deixaré escapar la meva vida i patiré per les meves pors?

Cal tornar a l'essència d'un mateix i desfer-se d'aquelles càrregues que ens hem anat incorporant al llarg de la nostra vida.

Què fas perquè no apareguin els sentiments de culpabilitat després dels àpats?

Els sentiments de culpabilitat disminueixen amb el temps fins que desapareixen. No obstant, en moments de molt d'estrès, torna la culpa. La meva clau és ignorar-los i distreure'm amb qualsevol cosa que me n'allunyi. Dura una estona i després se'n va. I quan se'n va és quan analitzo des de lluny què està passant a la meva vida que em faci sentir així, perquè sempre hi ha un motiu.

Fa més de cinc anys que porto a terme aquest procés i encara no el tinc perfeccionat, però de moment em funciona. Crec que en el meu cas no desapareixeran per sempre com si mai no haguessin existit. És com una exparella amb qui no vols tornar; no pots evitar creuar-te-la pel carrer, però pots evitar tornar-hi. Te la creues, la saludes, hi penses i tornes a la teva vida normal.

Míriam Hervás
Marc Larroya

Penso en com m'ho passava de malament quan li feia cas al meu trastorn i m'exigia tant. I em pregunto: de què em servia? Vull tornar-hi? La resposta és clara: no!

La teva veu et dirà que no seràs perfecte, que ningú no t'estimarà, que estaràs horrible. No és real, jo ho he comprovat. Pensa si, encara que això passés, preferiries continuar patint. De veritat no vols provar de ser una mica més feliç?

Hi ha alguna activitat o alguna estratègia que t'hagi ajudat a sentir-te millor durant el teu dia a dia?

Detectar les coses que em fan mal i m'inciten a voler tornar al TCA ha estat una cosa molt important. L'estrès, les reunions familiars, sortir de festa, anar a esdeveniments on ningú no em coneix, un viatge... són coses que m'atabalen i que em costen de gestionar. Preveure aquestes situacions és clau per a mi. I, les setmanes que sé que estaré així, m'ajuda fer-me un menú setmanal complet, anar a fer la compra i seguir-lo rigorosament, encara que no em vingui de gust menjar allò aquell dia.

M'ha ajudat també no tenir vergonya de dir que he tingut anorèxia en veu alta. No sé per què em feia por fer-ho, com si fos un secret i no pogués explicar-ho. Abraçar aquesta part de mi m'ha donat molta pau i tranquil·litat.

Míriam Hervás
Marc Larroya

Un company de la meva teràpia grupal un dia em va preguntar: «Què t'agrada fer, a tu?» I jo li vaig dir: «No ho sé, res». I em va respondre: «Doncs agafa un full en blanc i apunta coses que feies quan eres petit, quan encara eres lliure i ningú no t'havia influït. Ves a buscar al teu interior, amb temps, ves apuntant i veuràs que surten coses». I, efectivament, van sortir. Tots tenim coses que ens agraden, el problema és que les tenim oblidades i amagades. Això em va ajudar fins i tot a crear un projecte professional que va ser clau per sentir-me útil, feliç i realitzat.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 8 de abril de 2022
Darrera modificació 26 de abril de 2022