Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.

Quan es parla del suïcidi sovint només es parla de xifres i percentatges. De tant en tant, una notícia s’infiltra entre els grans titulars periodístics del dia, i aleshores la societat es fa ressò que el Codi Risc Suïcidi (CRS) ha comptat 601 temptatives en menors el 2020 a Catalunya, i que això representa un increment del 27% respecte l’any anterior. Però darrere aquest titular en venen altres: la discussió política del dia; la polèmica que encara porta cua del gol del partit de dissabte; o la temperatura, que puja o baixa segons l’època de l’any. I així, de la mateixa manera que han aterrat, les xifres surten volant, en silenci, sense ser vistes.

Excepte pels qui aquests números són o han estat la nostra realitat.

601 temptatives són 601 moments en que un menor ha decidit treure’s la vida, perquè creu que la mort és l’única sortida possible del seu patiment. 601 moments en que vides a mig construir, amb milers d’experiències per viure, s’haurien esfondrat. Són vides de personetes amb somnis, il·lusions, família, amics, problemes, aprenentatges i descobriments. Com la teva, la meva, la de la teva neboda, el teu fill, el teu net o la teva parella. Si l’entenem, el 601 deixa de ser una xifra.

Plan de seguridad

7 passes per elaborar el teu pla de seguretat personal

En algun moment jo també vaig formar part d’aquesta estadística. Després d’haver sortit de l’armari com a noi trans, i amb un trauma important a les espatlles que encara no havia explicat, em vaig plantar a primer de batxillerat amb pensaments constants sobre la mort i el suïcidi. Res no m’il·lusionava, seguir una simple classe era una muntanya gegant, i a poc a poc em vaig anar tancant en mi mateix, allunyant-me d’aquells que m’estimaven i em volien ajudar. Em sentia buit, desesperançat envers el futur, atrapat en un pou de tristesa del qual no en sabia sortir. I com de senzill hagués estat si tan sols hagués sabut que el primer pas, i potser el més important, era parlar d’allò que m’estava passant...

Un vespre, al límit del col·lapse, vaig arribar a l’hospital; el meu primer ingrés. De sobte, vaig trobar-me en un espai on havia, i sobretot podia, expressar les meves emocions i pensaments. Em van diagnosticar depressió, un trastorn mental que afecta un grandíssim nombre de persones, però que segueix sent invisible perquè, un cop més, només en sentim les xifres. Parlar d’allò que em feia mal amb els professionals em va permetre entendre que, ras i curt, estava malalt. No era fort, ni feble, ni culpable de res: alguna cosa del meu cervell no funcionava com ho havia de fer. I de la mateixa manera que quan caiem i ens trenquem una cama deixem que ens l’enguixin, vaig confiar en els qui estan preparats per tractar el cervell perquè m’ajudessin a tornar a viure.

Els inicis no van ser fàcils. Massa sovint sentia que les ganes de morir eren com un remolí gegant que m’engolia i jo no podia fer-hi res. Tristesa, ràbia, desesperació.

Però poc a poc, amb molt de treball amb psiquiatres, psicòlogues, treballadors socials, infermeres, família i amics, la vida va anar tintant-se de colors nous, d’esperança. Amb els mesos, la idea que la mort era l’única sortida al patiment es feia petita; i creixien les ganes de descobrir el món amb tota la seva complexitat.

Sí, el dolor del trauma era encara molt latent, habitar el gènere d’una manera que la societat no entenia no era senzill, hi havia molts moments dolents i molta tristesa. Però també hi va començar a haver petits instants bonics, alegria, plans de futur que m’il·lusionaven i raons per les quals valia i val la pena viure.

Un any i mig després d’aquell vespre, sec a la meva habitació escrivint aquest text. És una calorosa tarda d’estiu com qualsevol altra, el sol banya de llum els carrers i es pot palpar el silenci del migdia. Hi ha calma. Aquella opressió al pit que m’espitjava cap a una decisió definitiva i irreversible per una situació temporal ha desaparegut; torno a respirar.

Però deixa’m parlar-te directament a tu, que creus que la mort és l’única solució al teu patiment. Deixa’m dir-te que de veritat entenc com et sents. No estàs sol, malgrat que a vegades t’ho sembli. Parla amb algú en qui confiïs, demana ajuda als professionals. Parla amb qui puguis i et sentis còmode, però parla. I escolta'm... el món és un gran trencaclosques, i totes les peces són essencials: tu també. (Recorda que si estàs pensant en matar-te, sempre ho pots deixar per més endavant, sobreviure avui; i demà quan surti el sol, ja tornarem a pensar en com matem els monstres.) Et prometo amb la mà al cor que tot millora.

I si ets familiar o amic, escolta, escolta’ns. Posa’ns-ho fàcil per explicar-te com ens sentim. No ens jutgis. Ajuda’ns a demanar ajuda i sentir-nos segurs. Però sobretot, escolta’ns.

Respiro. Respira.

Si tens pensaments suïcides, contacta

Col·lectius
Persona atesa
Temes
Aïllament
Autoestima
Baixa autoestima
Comunicació
Culpa
Estigma
Prevenció del suïcidi
Soletat
Trastorns
Depressió major

Destaquem

Portada prevención del suicidio juvenil

Atrapats en un «món feliç»

Testimonio julia
Testimoni

«El meu missatge és que tot passa, cap problema és permanent»

Adolescentes
Article

On és la Marta?

La mort de la Marta va ser responsabilitat de tothom com a societat, una decisió individual i col·lectiva alhora, una decisió anunciada en nombroses ocasions, tant amb paraules com amb gestos i actes.
Julian B. Iglesias
Testimoni

«Mai m’hagués imaginat que el meu fill pogués morir per suïdici»

Señales de alerta y pautas de actuación suicidio juvenil
Blog

Pautes per a pares i amics davant el risc de suïcidi d’adolescents i joves

Quins senyals cal observar i què podem fer
jocanviotot
Col·lectius vulnerables

#JoHoCanvioTot: joves contra l’estigma

Prevencion suicidio
Blog

Prevenir el suïcidi juvenil: ens concerneix a tots

Prevencion suicidio en la escuela
Blog

Consells per a la prevenció del suïcidi a les aules

Com identificar estudiants amb un possible risc de suïcidi?
Consejos anorexia vacaciones
Blog

L’anorèxia i la bulímia durant les vacances d’estiu

Les persones afectades i les famílies s’enfronten a un dels períodes de l’any potencialment més complicats
ingreso en centro
Article

Ingrés per depressió a l’adolescència

El que et cal saber si et proposen ingressar a una unitat d’aguts