Sara Fernández. Autora i actriu de l’obra de teatre «El viatge de Paula».

«Intentar cabre en uns estàndards que no contemplen la diversitat és molt cruel»

Avatar genérico para representar a una persona
Marta Aragó Vendrell
Periodista. Equip editorial
SOM Salud Mental 360
Sara Fernández

El viatge de Paula és el viatge d’una persona al llarg de la seva vida, que parla de relacions personals, família, pors, contradiccions, amor… Fins a quin punt és el viatge de la Sara?

És cert que va començar sent una cosa autobiogràfica, però va arribar un punt en què es va separar força de mi. Primer, per salut mental, perquè encara que crec que és important parlar en primera persona de temes de què normalment no es parla, com ara els trastorns de la conducta alimentària, hi ha molta exposició. Però també a nivell dramatúrgic era important fer aquesta separació perquè la Paula pogués fer els salts que necessitava fer a l’obra. Per exemple, els pares de la Paula no són els meus pares, però sí que tinc en comú amb la Paula el fet de no haver tingut un sistema familiar que doni suport i mostri que les emocions són naturals, que estan bé i que hem d’aprendre a gestionar-les.

Tinc en comú amb la Paula el fet d’arribar a un món que no entenc, en absolut, com qualsevol altre nen, i adonar-me que el que jo sento no encaixa i, com que no encaixa, em poso en perill i, si em poso en perill, necessito que se’m protegeixi i, si la protecció que jo necessito no la rebo per part dels adults, perquè en aquell moment no poden donar-la o perquè no saben que la necessito, jo me la busco com a nena. En el cas de la Paula, ella s’amaga dins les caixes, i jo m’amagava en un armari, literalment, i em muntava el meu món, i m’imaginava un món diferent. I era bonic, i en aquell moment era adaptatiu, però quan arribes a ser adulta això ja no és adaptatiu, perquè ets a un altre lloc. I allà comença el problema. Arriben les rebel·lions contra tots aquests límits que en un principi t’han dit que has de seguir, però una pulsió interna et diu «hi ha d’haver una altra manera de fer-ho». I, aleshores, passes al costat contrari del pèndol, i d’una restricció absoluta passes a intentar alliberar-te.

En el cas de la Paula, ella s’amaga dins les caixes, i jo m’amagava en un armari, literalment, i em muntava el meu món

Què ens trobarem si ens embarquem en aquest viatge amb la Paula?

El viatge de Paula és un viatge vital en què veiem com es construeix una persona i com arriba un punt de la seva vida en què ha de decidir si segueix per allà, sabent que pot sobreviure o perdre la vida directament, o intenta fer alguna cosa diferent. És el moment en què t’adones que sobreviure no és suficient, i que hi ha alternativa. En el cas de la Paula, és portar el trastorn de la conducta alimentària al límit i veure que ja no li queda res més, i aleshores és el moment en què ella es dona permís per demanar ajuda. És una obra intensa, perquè és vida, amb totes les pujades i baixades. Hi ha moments en què riem, moments en què plorem, moments que són com una abraçada… 

En tot aquest procés vital, el trastorn per afartament sempre plana com una ombra, com una conseqüència de múltiples factors que es van forjant a poc a poc. Quins són aquests factors desencadenants?

Cada procés és diferent i els factors són molt diversos, però en el cas de la Paula i en el meu hi ha una necessitat de trencar límits i d’evasió clara, una fugida endavant, i una necessitat d’omplir un buit molt gran. No sentir-se protegida, sentir-se ultracontrolada, la sensació de no ser suficient, la sensació de no rebre l’amor que necessites… i molt més. En aquest cas, per arribar a l’afartament, la pressió estètica no està tant en el moment de fer l’afartament, sinó després, que és quan arriba la culpa, perquè menjar tant engreixa. No perquè et destrossi el sistema digestiu, o perquè hi hagi una sensació d’insuficiència que és insana completament, que no és certa i que és completament desadaptativa, o perquè estiguis intentant tapar tot allò que sents, sinó perquè això farà que no encaixis en aquesta societat i que no se’t valori. 

De quina manera utilitza la Paula o utilitzaves tu el menjar?

En el meu cas, que jo en sigui conscient, perquè segurament n’hi havia més, utilitzava el menjar per a dues finalitats: com a rebel·lió, com a sensació de llibertat, de «s’ha acabat!»; i per poder omplir-me d’alguna cosa que notava que em faltava, que en aquest cas serien els moments de fam emocional i de menjar compulsivament –no arribava a ser un afartament–, perquè hi havia alguna cosa que jo no estava gestionant, que normalment era una emoció. És cert que després hi ha un pas a l’altra banda del pèndol, que són les restriccions, que són per dir-te «jo ho puc controlar i, si ho puc controlar, ho puc controlar tot». I, a més, «aconseguiré ser com he de ser, com m’han dit que he de ser». 

Utilitzava el menjar com a rebel·lió, com a sensació de llibertat, i per poder omplir-me d’una cosa que notava que em faltava, que en aquest cas seria la gana emocional

Amb quina intenció vas concebre aquesta obra i com va ser el procés de creació? Et va ajudar també a treballar i a entendre la teva relació amb el TCA?

Aquesta obra és el que jo hauria necessitat que algú em digués en el moment més difícil de la meva vida, en què jo creia que estava trencada. Necessitava algú que em digués que sóc més que qualsevol trastorn, qualsevol error, qualsevol cosa que crec que està malament en mi mateixa, que sóc molt més que això. La Paula és molt més que un trastorn de la conducta alimentària, és una dona capaç de sobreviure a coses dures, de seguir endavant, capaç de seguir somiant i creant, capaç de seguir imaginant. La meva única intenció amb aquesta obra és que, si vens a veure-la, entenguis que ets molt més que allò que estàs amagant per vergonya, per dolor; encara que ho taqui tot, ets molt més. I mereixes viure plenament.

Va ser un procés bonic i un procés menys fàcil en molts moments. Vaig tenir la sort meravellosa de tenir l’Alejandra Jiménez Cascón a la direcció i la creació; l’Anna Suñer a la producció i la gestió; la Gala Marjalizo; la Carol Muñoz; la Diana Hermoso i l'Ángela Palacios. Totes elles van crear una xarxa i, en els moments més difícils, quan va petar la dramatúrgia, perquè no estava sent honesta, perquè estava passant de puntetes pel trastorn, perquè no estava respectant i honrant tot el meu procés i el de moltes altres persones, en aquests moments, elles hi van ser i van creure en el procés quan jo no hi creia, em van animar a ser jo qui interpretés aquest paper i no una altra actriu.

Ets molt més que allò que estàs amagant per vergonya o per dolor, encara que ho taqui tot, i mereixes viure plenament. 

Un altre dels temes que tractes a l’obra és el de la cosificació de les persones, les pressions constants que rebem sobre la nostra imatge i la no acceptació de la diversitat. Creus que aquesta és una de les causes que poden portar a la insatisfacció personal?

No hi ha representació de corporalitats diverses. No existeix, i un exemple clar en són els fat suits, els vestits que utilitzen els actors per interpretar el paper d’una persona grassa. És a dir, necessiten vestir una persona prima perquè interpreti un paper de persona grassa, quan hi ha actors i actrius meravellosos amb corporalitats grans, és a dir, grassos, que és una paraula que omple la boca i que és preciosa i que hem de fer nostra. Pensar en això em va ajudar a posar-me a l’escenari i a mostrar certes parts en què estic semidespullada, estic en biquini, o en roba interior… I ho gaudeixo a sobre de l’escenari i això és màgia, perquè hi ha persones que, quan surts, et diuen coses com ara: «És tan bonic el moment en què ets al mar». Doncs quina meravella adonar-te que la bellesa és molt més del que cap en una caixa, oi?

Hi ha un moment en què un dels personatges de l’obra, la Pepica, que és una gran matrona i que és com la gran consciència, diu literalment: «Paula, és que no pots cabre en totes aquestes caixes en què t’han dit que has de cabre. Ets molt més que una caixa, és que ets única, tots som únics». I això no ho celebrem, i és el gran problema de la societat. Intentar cabre en uns estàndards que no contemplen la diversitat és molt cruel i molt injust, tant per a homes com per a dones. 

Per què creus que encara hi ha tants prejudicis quan parlem de trastorns de salut mental?

Jo considero que aquests prejudicis existeixen perquè hi ha un sistema que pretén que tots siguem perfectes i seguim un llistat de coses. Tenint en compte que existeix diversitat ja de per si en la natura i en els éssers humans, no podrem aconseguir arribar a complir una llista creada d’una forma ideal. És a dir, no em refereixo que sigui positiva, sinó que ve d’unes idees, ni tan sols d’un estudi de la realitat. Començant per aquí, tots volem arribar-hi, perquè ens han dit que si hi arribem som vàlids i que si som vàlids som dignes de ser estimats. Tots volem ser estimats. Jo vull ser estimada. I llavors és normal que qualsevol cosa que faci olor de «no hi cabo» l’amaguem i sentim que és una cosa que està malament. 

Creus que El viatge de Paula pot ajudar a trencar aquests prejudicis? 

El teatre és màgic. Quan t’asseus en una butaca, i sobretot en un espai tan proper, si la persona que és a l’escenari s’atreveix a viure aquesta vida de debò, a tu et permet assajar la teva i et permet omplir-la. I aquestes caixes d’El viatge de Paula i aquest espai buit i aquest cos permeten a la gent omplir tots els buits, omplir-los des de la seva experiència. Per tant, viuen aquest viatge amb mi i fan aquest aprenentatge en la mesura que poden. 

El que és clar és que és una obra adreçada a qualsevol persona, perquè tots en algun moment ens hem sentit insuficients, i ens hem agafat a alguna cosa que en un moment determinat de la vida era completament desadaptatiu. Parlar del TCA em serveix perquè la gent tingui clar que no és una bestiesa, no és dir «va, és que no té força de voluntat i per això s’afarta», és dir «no, això és seriós i és tan seriós com aquesta part de la teva vida en què et focalitzes en realitat». A l’escenari, amb la Paula, tenim la humanitat.

Tots en algun moment ens hem sentit insuficients, i ens hem agafat a alguna cosa que en un moment determinat de la vida era completament desadaptatiu

Després d’aquest viatge, què li diries com a adulta a la Sara petita que va iniciar aquest periple vital? 

A la Sara petita li diria que tot estarà bé, i que confiï en ella mateixa i en allò que sent. I a la Sara adulta que es va atrevir a dir que ho deixava tot, que tenia la necessitat de ser actriu i d’explicar històries i de comunicar-les, li diria que gràcies, perquè, malgrat tota la por, ho va fer, i gràcies a ella aquesta història s’ha explicat. I a totes les persones que ara mateix sentin que no són suficients o sentin que alguna cosa no va bé o que alguna cosa està trencada dins seu, els diria que valen totes les penes i totes les alegries del món, que es mereixen ser estimades, respectades i escoltades tal com són. 

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 9 de gener de 2023
Darrera modificació 3 de febrer de 2023
Col·lectius
Col·laboren
Departament de Salut

Sara Fernández és l’autora i actriu de l’obra teatral El viatge de Paula, un text inspirat en la seva pròpia experiència que ens parla de la relació de la protagonista amb el trastorn per afartament al llarg de vida. Aquest viatge ens ajuda a entendre el perquè de l’aparició d’un TCA en una societat que ens obliga a encaixar en uns motlles per merèixer ser estimats. Ens parla d’inseguretat, pressió familiar i social, sentiment d’insuficiència i culpa, però també de superació per poder abraçar la nostra singularitat i saber que «som molt més que allò que amaguem per vergonya, per dolor». 

La Sara ha creat aquesta obra per sensibilitzar sobre els TCA i per mostrar que el trastorn és només una part de les persones afectades, però també perquè ella hauria necessitat veure una història com aquesta en els moments més complicats de la seva vida.