El subterrani de la crisi social post COVID-19

L’augment de les desigualtats socials empitjora la salut mental
Teresa Bermúdez
Teresa Bermúdez Sánchez
Responsable Programa Habitatge Compartit
Sant Joan de Déu Serveis Socials - Barcelona
Desigualdades sociales

Quan va esclatar la pandèmia de la COVID-19, les organitzacions que treballem en l’àmbit social ja intuíem les greus conseqüències que se’n podien derivar més enllà de l’impacte en la salut de la ciutadania. Les vides de moltes persones han quedat impactades en aspectes vitals o han fet empitjorar situacions socials, laborals i personals que eren precàries.

Només cal revisar les dades que ens van arribant sobre el context social actual per adonar-nos d’aquest empitjorament de la situació anterior a la pandèmia i entendre, clarament, que aquestes condicions socials impacten directament en la salut mental de les persones. Aquesta relació entre els condicionals socials i la salut mental ha estat sempre present com un factor de causa-efecte, però quan la societat pateix un sotrac d’aquesta mena és quan es fa palesa amb més claredat.

A tall d’exemple, hem vist augmentar la taxa de risc de pobresa o exclusió social a Catalunya del 23,6% del 2019 al 26,3% el 2020, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Una dada que corrobora l’Informe Anual de la Desigualtat d’Oxfam Intermón, que xifra en 120.000 les persones empeses a la pobresa a Catalunya arran de la crisi econòmica derivada de la pandèmia i més d’1,1 milions de persones que viuen amb menys de 24 euros al dia, el que es coneix com pobresa relativa.

El risc de pobresa o exclusió social és com una cadena d’esdeveniments que, com si es tractés d’un dòmino, fa caure les peces que garanteixen l’estabilitat vital de les persones: pèrdua de lloc de treball o precarietat laboral, accés als recursos de salut, accés a l’habitatge, etc.

I en aquest context també constatem amb preocupació com la salut mental de la població empitjora. Els informes i les dades no han parat d’arribar en aquest sentit. L’Hospital de Terrassa, per exemple, ha atès un 17% més de persones amb problemes de salut mental de gener a setembre del 2021 que en el mateix tram de 2020. O l’increment del 47% dels infants i adolescents atesos a urgències de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona en el primer trimestre del 2021 en comparació amb el mateix període de l’any anterior.  

Quina relació té la pobresa amb la salut mental?

La pobresa o el risc d’exclusió social i els problemes de salut mental són problemes comunicants. La salut mental de les persones en situació de vulnerabilitat empitjora a mesura que la seva situació social no millora. Quan una família o una persona no pot garantir les seves necessitats bàsiques, es troba en risc de perdre el seu habitatge o té feines precàries, empitjora la seva salut física i mental.

Per aquest motiu és tant important idear solucions que tinguin en compte els problemes estructurals de la societat, com la precarietat i la pobresa, a l’hora d’abordar l’atenció a la salut mental de la població, per no desviar l’atenció de les causes reals del problema ni individualitzar una problemàtica que és comuna.

La necessitat de dotar de més recursos l’atenció de la salut mental és un terreny comú a nivell global però cal veure com s’aplica una mirada que hauria de contemplar els recursos sanitaris però també mesures dirigides a garantir el dret a l’habitatge, els subministraments bàsics, el treball digne o la igualtat d’oportunitats educatives. Els determinants socials tenen un pes molt important sobre la salut de les persones i sembla evident que requereixen polítiques específiques.

Si posem la mirada en el nostre entorn més proper, aquests determinants socials podrien millorar si es posés fil a l’agulla en qüestions com:

  • Garantir que l’ingrés mínim vital arribi a totes les persones que ho necessiten.
  • Posar al centre de les polítiques socials el dret a l’habitatge i no renunciar a mesures que poden pal·liar la dificultat de l’accés a l’habitatge, com ha passat amb l’avantprojecte de la nova Llei pel dret a l’habitatge de l’Estat espanyol, que, al no regular els lloguers en una situació d’emergència habitacional, que aboca a milers de persones a l’exclusió residencial.
  • Impulsar polítiques que generin la creació de llocs de treball de qualitat especialment per a les dones i els joves, més formació, ocupació de qualitat i disminuir la contractació temporal i parcial, entre d’altres mesures.
  • Combatre la segregació escolar per evitar més endarreriments en la protecció de les oportunitats educatives de molts infants i joves.
  • Modificar lleis com la d’estrangeria que aboca a les persones migrants a una situació administrativa irregular i els endinsa en la pobresa i l‘exclusió.
  • Invertir en els serveis socials territorials, en els plans de barris, l’associacionisme veïnal... perquè són serveis de proximitat a la ciutadania, generadors de xarxa i de comunitats d’acollida.

En conclusió, la pobresa no es pot patologitzar ni individualitzar i per combatre-la cal demanar determinació política i recursos a llarg termini. Treballar per un pacte amb tots els agents per lluitar contra una altra pandèmia, la de la pobresa, que redueix l’esperança de vida, provoca patiment en aquells i aquelles que la pateixen i que ens allunya de una societat justa i igualitària.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 17 de gener de 2022
Darrera modificació 17 de gener de 2022
Teresa Bermúdez

Teresa Bermúdez Sánchez

Responsable Programa Habitatge Compartit
Sant Joan de Déu Serveis Socials - Barcelona