Els trastorns mentals al cine i a les sèries

Una anàlisi sobre com es representen els problemes de salut mental al món audiovisual
Dra. Irene Cambra
Dra. Irene Cambra Badii
Doctora en Psicologia, investigadora i professora de bioètica i cinema. Càtedra de Bioètica
Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya

El cine no és únicament un fenomen artístic o d’entreteniment: també pot ser una «usina de pensament», és a dir, una possibilitat de pensar.

És el filòsof francès Alain Badiou (2004) qui va proposar l’acció de «pensar el cine» i entendre’l no només com a art sinó també com a «experimentació de pensament».

Existeixen molts camps d’estudis sobre el cinema, des dels àmbits de la comunicació audiovisual, la filosofia, la psicologia… Però, a més, intuïtivament, tots poden afirmar que pensem sobre les nostres vides i sentim de manera diferent a partir de la trobada amb l’audiovisual.

Al llarg de les darreres dècades, gràcies a les plataformes d’streaming com Netflix, HBO i Amazon, les sèries comencen a reemplaçar el cinema, així com el cinema ha rellevat la literatura dels segles XIX i XX com a forma de relat predominant en termes de consum (Carrión, 2014).

En totes i cada una d’aquestes formes narratives – literatura, cinema, sèries – hi ha un relat sobre el món. Els éssers humans som éssers narratius, expliquem històries, i en aquestes històries es produeixen i reprodueixen el que es coneix com a «imaginaris socials».

Els imaginaris són esquemes construïts socialment (Pintos, 1995) que ens permeten entendre el món, explicar-lo i actuar-hi. Existeixen imaginaris sobre què és i com es representa una família, un país, la humanitat…

Altres imaginaris socials són sobre els problemes de salut mental. Què són i com es representen les formes del patiment mental?

S’ha parlat molt de la representació dels trastorns mentals en la literatura, al cinema i a les sèries. Malgrat que el concepte de trastorn mental com és conegut actualment tingui lloc a partir del segle XIX, el cert és que l’assenyalament del fet diferent o de l’«anormal» (Foucault, 2006) ha generat gran interès i curiositat des de temps immemorials.

Puntualment, al llibre «Imaginaris dels trastorns mentals a les sèries» (Martínez Lucena i Cambra Badii, 2020) ens preguntem: Què significa un problema de salut mental a l’època actual? Quins són els trastorns mentals que se’n mostren en l’imaginari quotidià? Com es representen els trastorns mentals al món audiovisual, particularment a les sèries televisives? Es tracta d’una representació fidedigna d’acord amb els diagnòstics proposats des de les diverses ciències de la salut? Quina novetat aporten les sèries al respecte?

La idea de base és que en els últims anys estem notant una sobreabundància de personatges protagonistes de sèries televisives afectats per algun trastorn d’ordre psicològic o psiquiàtric.

A través d’aquesta importància o aquest protagonisme del trastorn mental a les sèries, s’aconsegueix divulgar sobre diferents diagnòstics i, a més a més, es «negocien» amb l’espectador els imaginaris socials de les noves societats. Ens preguntem: és posssible que a través de les sèries televisives tinguem una representació diferent dels problemes de salut mental? És possible que això influeixi en la creació d’altres imaginaris col·lectius?

En la investigació sobre sèries que apareix al llibre hem trobat retrats sobre l’esquizofrènia i la psicopatia, les addiccions, les demències, l’autisme, la depressió i el suïcidi, els trastorns sexuals, narcisistes, obsessivocompulsius i d’estrès posttraumàtic. La diversitat de formes clíniques també es manifesta a la vegada en la varietat de representacions a les sèries.

Potser les pel·lícules i les sèries més ressonants són les de protagonistes amb psicosi o esquizofrènia. Des de les clàssiques pel·lícules «Psicosi» (Psycho, Hitchcock, 1960) i «La resplendor» (The Shining, Kubrick, 1980) i «Una ment meravellosa» (A beautiful mind, 2001), fins a la recent Joker (2019), aquestes pel·lícules ens mostren a persones que no poden controlar els seus impulsos, pateixen al·lucinacions i deliris, i obtenen major o menor ajuda per part de la societat. A «Psicosi», a més a més, s’ofereix una escena antològica amb una explicació professional sobre el fenomen, com si es guiés l’audiència per aconseguir més coneixements sobre aquest trastorn.

Aquest tipus de personatges també tenen el seu protagonisme indiscutible a les sèries, entre altres: Bates Motel (2013-2017), Mr. Robot (2015-2019), Maniac (2018) i Homeland (2011-2020). Per exemple, a Homeland, la protagonista Carrie Mathison és presentada com a agent de la CIA i bipolar. La sèrie detalla les dues fases del trastorn amb bastant claredat des de la primera temporada, amb diversos símptomes paranoics i maníacs, i després una fase depressiva més breu. Tot això amb la inquietud subjacent que la CIA s’assabenti del diagnòstic perquè d’aquesta manera l’apartarien de la seva feina: en aquest cas, el diagnòstic podria ser un motiu d’estigma, ja que quedaria automàticament desacreditada per poder fer la feina que l’apassiona. Com a espectadors, ens identifiques amb les seves dificultats i seguim els passos de la protagonista desitjant que no s’assabentin del trastorn, la qual cosa podria multiplicar l’estigma que es desprèn d’aquest imaginari.

És interessant puntualitzar que en molts casos la ficcionalització d’algunes històries pot portar a confusions o errors en la interpretació de diferents signes i símptomes dels trastorns i, fins i tot, a confusions pel que fa als tractaments.  Per exemple, a United States of Tara (2009-2011) una dona amb un trastorn dissociatiu de la personalitat roman sense tractament farmacològic i inclús psicoterapèutic durant setmanes i, fins i tot, mesos, la qual cosa podria ser perniciós tant per a ella com per a la seva família. A «Per 13 raons» (13 Reasons Why, 2017-2020), l’adolescent Hannah Baker se suïcida en una escena massa il·lustrativa visualment, que després es va eliminar per recomanacions de no difondre imatges sobre suïcidis, que poguessin generar identificacions i imitacions.

Tot i que es podria destacar que la sèrie «Per 13 raons» posa el tema de la depressió en discussió, sobretot entre un públic adolescent i jove, la forma en què ho fa és desencertada en més d’una ocasió. Aquesta sèrie proveeix associacions equivocades i unicasuals entre l’assetjament escolar i la despressió, quan en realitat són problemes complexes i multideterminats. A més a més, ofereix una associació equivocada entre la depressió i el suïcidi, amb una idea d’inevitabilitat del suïcidi, que contribueix a difondre idees errònies. L’advertència de considerar el suïcidi com una «lliçó» perquè els altres «aprenguin» és un dels missatges més perniciosos de la sèrie, com la banalitat i poca precisió en la difusió d’imatges sensibles als espectadors, majoritàriament adolescents, amb el perill d’imitació que això comporta.

En aquest sentit, millor tornar a pel·lícules com «Les Hores» (The Hours, 2002) o sèries com My Mad Fat Diary (2013-2015), Please Like Me (2013-2016), The Affair (2014-2019) o BoJack Horseman (2014-2020) per pensar sobre la depressió i els canvis d’humor, falta de motivació i concentració, tristesa, pessimisme, baixa autoestima, ansietat i, en alguns casos, ideació suïcida. La depressió és un dels trastorns mentals més estesos dels nostres temps, i a la vegada un dels més silenciats (Lopera-Mármol, 2020), motiu pel qual són especialment importants aquestes pel·lícules i sèries que visibilitzen la depressió fora de qualsevol banalitat.

En algunes de les sèries estudiades al llibre, com Maniac (2018), Atypical (2017-2021) i Euphoria (2019-), els personatges no es defineixen només pel seu diagnòstic. Són persones que fan i viuen moltes més coses més enllà de la vivència del trastorn mental.

No obstant això, en alguns casos les transformacions que els personatges tenen al llarg de les diferents temporades de les sèries poden portar a una il·lusòria percepció de canvi, com en el cas dels autismes associats amb alts coeficients intel·lectuals, com a The Good Doctor (2017-). En aquest cas, la representació del diagnòstic inclou noves etiquetes: la de ser destacats pels seus mèrits, o l’obligació d’anar canviant i «millorant» amb el temps.

Per acabar, és interessant reflexionar sobre una particular sobreabundància de personatges dels darrers anys, les conductes dels quals poden ser pensades com a part de trastorns narcisistes o fins i tot psicopaties. Si bé aquest tipus de personatges ja despertava fascinació amb les clàssiques pel·lícules «El silenci dels corders» (Silence of the Lambs, Demme, 1991) i «Psicòpata americà» (American Psycho, 2000), a la qual fa alguns anys va sumar-s’hi «Hem de parlar de’n Kevin» (We need to talk about Kevin, 2011), és amb l’univers de les sèries que aquest interés s’expandeix i ramifica.

Tant a Dexter (2006-2013, 2021), Breaking Bad (2008-2013), Hannibal (2013-2015), Killing Eve (2018-2022) i Mindhunter (2017-2019) veiem protagonistes que assassinen a sang freda i són capaços de commoure’ns amb la seva absència gairebé total d’empatia i un encant cridaner i autoconfiança.

Les conductes delictives, en alguns casos, es produeixen per aquesta incapacitat empàtica amb el proïsme, però en altres es justifiquen mitjançant altres trastorns mentals, com a Mr. Robot (2015-2019) i la seva incapacitat per discernir realitat i al·lucinació. D’una manera o altra, sobrevola la idea de perillositat, tan freqüentment associada als imaginaris sobre la psicosi, la demència o la psicopatia.

Aquests estereotips poden conduir cap a un estigma on la representació del trastorn mental quedi associada a determinada característica, quan a la nostra realitat quotidiana pot no ser sempre així.

Al llarg dels darrers anys també s’observen personatges narcisistes que es poden confondre perfectament amb la resta dels personatges de la sèrie. N’és un cas The morning show (2019-), l’encant del qual fa que ens veiem seduïts pels arguments dels personatges i perdem de vista la legalitat o il·legalitat de les seves accions. Aquests personatges són confusos, ens submergeixen en els seus arguments i els seus encants, i és justament en aquest punt on radica el perill. En aquests casos hem d’agafar una mica de distància i reflexionar; i aquest punt d’incomoditat que provoca la sèrie és, justament, un dels seus grans encerts.

En definitiva, tant en les pel·lícules com en les sèries que hem mencionat, sobrevola la pregunta: ens identifiquem amb el problema de salut mental, empatitzem amb els seus protagonistes i els apartem de la nostra realitat quotidiana i els estigmatitzem?

És interessant que en les sèries dels últims anys gairebé no hem vist ridiculitzacions dels personatges amb patiment mental, sinó més aviat al contrari: la possibilitat d’empatitzar amb personatges protagonistes fràgils, vulnerables.

Sense cap mena de dubte, aquesta és una ocasió única per poder sensibilitzar la societat en general sobre aquests patiments i per difondre les característiques i possibilitats d’acompanyament terapèutic i la necessitat de comptar amb espais de cures per a la salut mental.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 27 de desembre de 2021
Darrera modificació 27 de desembre de 2021
Col·lectius
Dra. Irene Cambra

Dra. Irene Cambra Badii

Doctora en Psicologia, investigadora i professora de bioètica i cinema. Càtedra de Bioètica
Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya
Bibliografía
Carrión, J. (2014). Teleshakespeare. Buenos Aires, Argentina: Interzona Editora.
Foucault, M. (2006). Los anormales. Curso de 1974-1975 dictado por Michel Foucault en el College de France. . Buenos Aires, Argentina: Fondo de Cultura Económica.
Lopera-Mármol, M. (2020). La semiótica como metodología para el estudio de la representación de las enfermedades mentales en las series de TV. Estudio de caso: My Mad Fat Diary. . En Lopezosa, C. , Díaz-Noci, J. & Codina, L. Methodos. Anuario de Métodos de Investigación en Comunicación Social, 1 (págs. 106-16). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.
Martínez-Lucena, J. & Cambra Badii, I. (2020). Imaginarios de los trastornos mentales en las series. Barcelona: UOC.
Pintos, J.L. (1995). Los imaginarios sociales. La nueva construcción de la realidad social. . Bilbao: Sal Terrae.