www.som360.org/ca
Article

Què significa la recuperació per a les persones implicades?

Un estudi analitza les visions des de la perspectiva de persones amb experiència pròpia, familiars i professionals
Adamari Encalada Rodríguez

Adamari Encalada Rodríguez

Graduada en Psicologia per la Universitat de Barcelona
Dr. Francisco José Eiroa-Orosa

Dr. Francisco José Eiroa-Orosa

Investigador Ramon y Cajal. Membre del Grup de Recerca en Salut Mental en Primera Persona (GR1P)
Federació Catalana d'Entitats de Salut Mental en 1ª Persona – VEUS
recuperación

Resum

El concepte de recuperació en salut mental ha evolucionat d'una visió clínica centrada en la remissió de símptomes cap a una definició més holística que implica l'autonomia, la inclusió social i un procés personalitzat i continu. El moviment de recuperació, iniciat per persones usuàries de serveis de salut mental, emfatitza la participació activa i l'empoderament de les persones en el tractament. Un estudi exploratori qualitatiu va identificar la superació de la desesperança, l'entorn segur, l'autonomia, el suport social i l'acceptació del diagnòstic com a factors clau en el procés de recuperació personal. Tot i la influència positiva de xarxes de suport sòlides i un tracte digne en el sistema sanitari, l'estigma i la discriminació segueixen sent barreres importants. Es reconeix que el sistema d'atenció en salut mental ha de fomentar la col·laboració i millorar l'accés a recursos per donar suport a la integració en la societat i l'àmbit laboral de les persones en recuperació.

Llegir mésmenys

Al llarg dels anys, el concepte de recuperació en salut mental ha estat abordat des de diverses perspectives. Des d'una òptica clínica, s'entén com una millora en la simptomatologia i el funcionament social, posant èmfasi en l'adherència sostinguda a un tractament farmacològic (Bellack, 2006; Nasrallah et al., 2005) i buscant la «cura» o el retorn a la «normalitat»(Resnick et al., 2004). No obstant això, aquesta concepció, vinculada al model biomèdic, tendeix a considerar les persones usuàries com a subjectes passius dins del sistema de salut mental (Slade, 2010), cosa que representa una limitació fonamental.

El moviment de recuperació va sorgir com a resposta a les crítiques de les persones usuàries cap als serveis de salut mental, percebuts com a desproveïts d'esperança, generadors d'estigma i promotors de dependència (Bellack, 2006). Iniciat a finals dels anys 70 pel moviment de consumidors de salut mental als Estats Units, es va convertir en un moviment social que integra les veus i experiències de les persones usuàries, les seves famílies i els professionals (Davidson, 2016). En advocar per la participació activa i l'autonomia de les persones usuàries en el seu tractament, aquest paradigma va marcar un canvi en l'enfocament dels problemes de salut mental (Anthony, 1993; Storm i Edwards, 2013).

Des d'aquesta nova perspectiva, la recuperació es redefineix com un procés personal, continu i no lineal, que va més enllà de la remissió de la simptomatologia clínica. Implica que la persona sigui la protagonista, establint relacions de suport mutu i reconstruint identitats des de l'empoderament i la presa de control de la seva vida (Ellison et al., 2018; Leamy et al., 2011; Slade et al., 2012; Tan et al., 2014). Aquestes troballes emfatitzen la importància de comprendre l’experiència individual de la recuperació, evitant definicions universals i fomentant una comprensió empàtica de les necessitats individuals (Anthony, 1993).

La recuperació es defineix com un procés de desenvolupament personal i social, i se’n destaca el caràcter continu i gradual en diferents àrees de la vida (Anthony, 1993; Davidson, 2016). Tot i que algunes persones usuàries mantenen una visió clínica centrada en la «cura» basada en l'eliminació de la simptomatologia a través de tractaments psicofarmacològics o psicoterapèutics, altres la conceben en termes de funcionament efectiu a nivell personal, familiar i social (Jose et al., 2015). D'altra banda, Dell i col·laboradors (2021) van identificar cinc temes interrelacionats que aborden la recuperació des d'una perspectiva més àmplia. Aquests temes inclouen:

  • La superació de la desesperança i la construcció d'una autoimatge positiva
  • La creació d'un entorn segur
  • L'autonomia i la responsabilitat personal
  • El suport social
  • L'acceptació de la condició de persona diagnosticada amb eines per gestionar el malestar psíquic

Aquests temes proporcionen una comprensió més holística dels factors que influeixen en el procés de recuperació.

Per això, per establir una visió unificada de la recuperació, és essencial considerar-la com un procés personal i individualitzat que evoluciona amb el temps i a través de múltiples vies. Els relats en primera persona emfatitzen la individualització d'aquests processos, en què les persones són agents actius del canvi a les seves vides (Gagne et al., 2007). Aspectes com l’autoassistència, la participació en el tractament, el suport entre iguals i la creació d’un projecte de vida influeixen en aquest procés (Leamy et al., 2011; Rosillo Herrero et al., 2013).

Tanmateix, la discriminació i l’estigma en el context de salut dificulten la recuperació. Des del moviment de Recuperació, s’advoca a favor de relacions col·laboratives i horitzontals entre usuaris i professionals, marcades pel respecte i la confiança, fet que pot afavorir el procés de recuperació (Rosillo Herrero et al., 2013).

Estigma ambito sanitario

Lluitant contra l’estigma en salut mental a l’àmbit sanitari

En definitiva, és important garantir un accés equitatiu a recursos i oportunitats per a les persones en procés de recuperació de problemes greus de salut mental, així com brindar el suport necessari per desenvolupar habilitats que els permetin integrar-se plenament a la societat i en l'àmbit laboral (Rowe i Davidson, 2016). Això requereix la col·laboració dels professionals del sistema de salut mental, amb la implementació d’estratègies que identifiquin les fortaleses i habilitats de les persones usuàries durant el procés de recuperació (Gagne et al., 2007).

Estudi sobre el significat de la recuperació des de l'experiència personal

Amb l'objectiu d'analitzar les diverses perspectives subjectives sobre la recuperació en salut mental expressades per persones usuàries, familiars i professionals implicats en les cures, i la seva relació amb la literatura científica consultada, duem a terme un estudi exploratori, fent servir un enfocament qualitatiu per analitzar les definicions subjectives de la recuperació segons l'experiència de persones usuàries, professionals i familiars en l'àmbit de la salut mental. Es va utilitzar la tècnica de qüestionaris aplicats a aquests grups dins del marc del monogràfic sobre recuperació en salut mental de SOM Salut mental 360º (Eiroa-Orosa i Andrés Mora, 2021). Les preguntes van ser obertes per explorar els coneixements i significats atribuïts a certs conceptes des de l'experiència personal.

Recuperacion salud mental

La recuperació en salut mental

Monogràfic

A l'estudi hi van participar 66 persones majors d'edat que incloïen persones usuàries o ex-usuàries, els seus familiars i professionals dels serveis de salut mental. Es va buscar determinar com conceptualitzen la recuperació i identifiquen els factors que influeixen en el procés de recuperació; a més, es va explorar si el sistema d'atenció en salut mental i la societat en general contribueixen al procés de recuperació dels qui afronten problemes de salut mental.

La percepció personal vs. la literatura

Definició de recuperació

Pel que fa a la definició de recuperació, es van identificar dos enfocaments principals: la recuperació clínica i la recuperació personal. La recuperació clínica fa referència a la reducció de símptomes i el retorn a la «normalitat». Se centra en paràmetres biomèdics i busca reduir i controlar els símptomes per retornar a un estat de «normalitat» o «curació» (Bellack, 2006; Nasrallah et al., 2005; Resnick et al., 2004). D’altra banda, la recuperació personal implica la inclusió social, l'autonomia i la construcció d'un projecte de vida. Els individus inicien un procés que parteix de l'acceptació i comprensió del diagnòstic, empoderant-se en el camí (Anthony, 1993; Dell et al., 2021; Ellison et al., 2018; Leamy et al., 2011).

Els factors que la faciliten

En relació amb els factors que faciliten la recuperació, es va trobar, en consonància amb la literatura prèvia (Dell et al., 2021; Gagne et al., 2007; Rosillo Herrero et al., 2013), que una xarxa de suport sòlida i la qualitat del tracte rebut en els serveis de salut mental, així com la lluita contra l'estigma, exerceixen una influència determinant en el procés de recuperació. La influència positiva d'una xarxa de suport sòlida, que inclou familiars i amics, ofereix consol, estabilitat emocional i motivació en el procés de recuperació (Gagne et al., 2007). A més, la construcció de relacions terapèutiques basades en la confiança i el suport entre la persona usuària i el professional, amb un tracte horitzontal i empàtic, té un paper essencial en el procés de recuperació (Rosillo Herrero et al., 2013). La presència de bons professionals al servei de la salut mental, l'aprenentatge d'estratègies personals, l'autonomia, la inclusió social i laboral i l'acceptació i la consciència dels problemes de salut mental també van ser identificats com a elements clau per a la recuperació.

La promoció de l'autonomia i l'aprenentatge d'estratègies personals són elements crucials per a la recuperació. Aquelles persones que desenvolupen habilitats d'afrontament i autoregulació tenen més probabilitats de mantenir l'estabilitat i el benestar a llarg termini (Davidson, 2016), i els permet ser participants actius en el seu procés de recuperació (Leamy et al., 2011).

A més, la inclusió social i laboral emergeix com un pilar fonamental en la recuperació, en què tenir una feina significativa, una llar i una xarxa social sòlida contribueixen al sentit d'identitat i propòsit, recolzat per la literatura (Dell et al., 2021; Rowe i Davidson, 2016).

Pel que fa al sistema sanitari, aquest exerceix un paper crític en el camí cap a la recuperació, i la literatura relacionada amb el moviment de recuperació ha examinat críticament les limitacions i millores necessàries en aquest àmbit. S'ha ressaltat la importància d'adoptar un enfocament centrat en la persona i de fomentar l’estreta col·laboració entre professionals de la salut mental i les persones usuàries. Així mateix, s'ha posat èmfasi en assegurar un accés equitatiu a serveis d'alta qualitat que puguin satisfer les necessitats individuals i contribuir a la recuperació (Anthony, 1993; Rosillo Herrero et al., 2013; Slade, 2010). En general, els participants valoraven positivament la importància de tenir bons professionals i un sistema que promogui la recuperació. Tot i això, també es van esmentar aspectes negatius, com la manca de recursos i la manca de coordinació entre els diferents serveis de salut mental.

Barreres per a la recuperació

L’estigma va ser esmentat com una barrera significativa, ja que pot portar a l'aïllament social i dificultar l'accés a recursos socials. Com a obstacles per a la recuperació, es va destacar la manca d'acceptació i consciència de problema, així com la manca d'accés a informació sobre els problemes de salut mental.

L'estigma al voltant de la salut mental representa un obstacle significatiu en el procés de recuperació, i és crucial combatre'l (Rosillo Herrero et al., 2013). L’estigma pot afectar negativament l’autoestima i la confiança de les persones que afronten problemes de salut mental. A més, l'aïllament social és un altre desafiament important, i el moviment de recuperació treballa activament per contrarestar-lo promovent la participació a la comunitat i la creació de connexions significatives a través de grups de suport i entre iguals, estratègies que han demostrat ser efectives (Anthony, 1993; Davidson, 2016).

Finalment, és important assenyalar la principal limitació d'aquest estudi, que rau en la incapacitat de generalitzar els resultats obtinguts d'una mostra reduïda i no totalment representativa. Tot i l'ampli període de recopilació de respostes, les dades no van cobrir prou perspectives per assolir saturació teòrica, condició de l'anàlisi qualitativa per considerar que s'han explorat tots els aspectes rellevants (Morse, 1995). Això destaca la necessitat de fer futures investigacions en la mateixa línia, que podrien abordar aquesta limitació mitjançant l'ampliació de l'abast a través d'enquestes poblacionals o la realització de múltiples grups focals per obtenir una diversitat més gran de narratives personals sobre la recuperació.