«Necessitem competències que ens condueixin més enllà de les nostres dificultats»

El meu primer contacte amb la salut mental el vaig viure a l’universitat. Era i sóc una persona que intenta fer bé la seva feina. Vaig escollir una carrera d’enginyeria que va resultar ser masiva. El que vaig aprendre en aquell moment va ser majoritàriament memorístic, molt desconnectat de les competències personals i professionals reals i necessàries per a l’exercici de la professió. En aquest context, va néixer dins meu una necessitat imperiosa d’intentar treure el cap de l’aigua, de no ofegar-me entre tants alumnes.

La pressió per arribar a acabar la carrera, veure que em faltaven competències, dificultats en les relacions socials, la crisi econòmica que hi havia en aquell moment… tot això em va portar a viure el meu primer brot psicòtic.

Ho vaig mantenir ocult excepte al meu cercle més proper, així que els últims anys d’universitat van implicar seguir bregant amb la pressió de la mateixa carrera, a més de cuidar-me, fer front al meu trastorn, al meu món alternatiu, a la medicació i a les dificultats per relacionar-me amb els altres. Ara veig que la sobrecàrrega, l’ansietat i la pressió no són bons companys. Que hem d’anticipar-nos i que, sobretot, el veritable aprenentatge no ve tant de les aules com de l’experiència.

Les ganes de seguir lluitant em van ajudar a recuperar-me d’aquell primer obstacle a la universitat i vaig poder acabar la carrera en el temps establert. Fins i tot em vaig independitzar i me’n vaig anar a fer l’últim curs a l’estranger, disposat a aprendre i amb llibertat per escollir el meu pla d’estudis. Va ser un any d’empoderament, en un país que, sentia, era individualista. Tot va ser realment intens, per resumir-ho en una paraula. No obstant això, allà vaig ser conscient d’un altre gran error del sistema educatiu: l’orientació exclusiva a objectius funcionals.

La cultura d’allà no fomentava el llenguatge empàtic i això va alimentar, encara més, el meu individualisme, fins a fer-se difícil el tracte amb els altres. Mentre jo m’esforçava al límit en ser responsable, les meves mancances interpersonals em tancaven portes sense adonar-me’n.

Se’m feia difícil afrontar i gestionar tot el que anava passant, fins que finalment vaig tornar a caure en la mateixa situación que precedia el meu viatge a l’estranger:crisi psicòtica, ansietat i aïllament.

Va ser llavors quan vaig fer una aturada per replantejar-me els meus valors i els del sistema que m’envoltava: es pot comunicar eficaçment, però de manera empàtica? Què són les persones en essència: emoció o raó? Si algú té un mal dia, és per a mi o jo ho interpreto així? He de resoldre tots els problemes del meu voltant? Com puc equilibrar el fet de ser assertiu amb els altres i al mateix temps tenir cura de mi mateix? Són preguntes i un procés d’aprenentatge constant amb el qual segueixo avui en dia.

Finalment, vaig tornar a Espanya i, actualment, teletreballo. La meva feina em permet gestionar el temps, em proporciona més autonomia i menys ansietat, disposo d’espai per reflexionar sobre temes més complexos i això redueix la probabilitat de conflictes a escala interpersonal. Conec un ofici, després de tot l’esforç realitzat, i el meu salari em permet costejar-me l’adquisició de noves competències i aprenentatges. I, sobretot, tinc uns indicadors de sobrecàrrega de treball que m’animen a equilibrar constantment per no recaure en noves crisis.

A la meva feina actual es potencia des de la direcció que hi hagi un bon ambient de treball, es valora la persona com a tal, des de la potencialitat i també amb la seva vulnerabilitat. Poder compartir les meves dificultats amb el meu amo i la bona resposta per part seva, faciliten que pugui sentir-me a gust i segur a la feina i que hi desenvolupi tot el meu potencial.

L’aprenentatge que he extret de la meva experiència personal és que és necessari empoderar-se i poder prendre decisions importants, i per fer-ho necessitem habilitats, capacitats i competències que, sobretot, ens condueixin més enllà de les nostres dificultats.

Per això, és necessari que el sistema educatiu ofereixi, ja a edats primerenques, eines de gestió emocional, promogui el treball en equip, l’ajuda mútua, l’assertivitat i l’empatia. En un futur, seran persones adultes que podran fer una millor gestió dels conflictes en l’àmbit educatiu i laboral, tenint així una millor salut mental. Aquestes futures persones adultes contribuiran a un canvi en la cultura laboral, creant espais de treball més amigables i humanitzats, amb menys competitivitat i amb la cura de la salut mental de tots els seus treballadors com a valor. Contribuiran també a canviar les polítiques laborals per alinear-les amb els nous valors i així, entre tots, crear una societat més saludable per a tots. Perquè adaptar els entorns laborals i fer-los més humans repercutirà positivament en la salut mental de qualsevol persona, no només en la d’aquelles que ja tenen una problemàtica prèvia.