Entendre els drets humans en el context de la salut mental

Els éssers humans ens necessitem els uns als altres. En realitat, som perquè hem sigut acollits i reconeguts. «Sentir-se anomenat és una expressió de la situació fonamental: a la intempèrie hi ha els altres, que et donen nom i que t’anomenaran per aquest nom tota la vida. Ser inici va junt al fet que la primera paraula vingui de l’altre» (Esquirol, 2021). L’ésser humà és un animal polític (zoon politikón, com va anomenar-lo Aristòtil), que només es pot realitzar plenament en societat, lligat a la necessitat de viure amb altres persones. Conviure significa, i a les actuals societats plurals encara més, respectar-nos en les diferència quant a l’origen cultural, les ideologies o l’expressió religiosa i, en definitiva, pel que fa a les diferents maneres d’entendre el món.

Però la convivència no està exempta de conflictes. Més enllà de les diferències que mereixen el respecte de tothom, també hi ha els diferents interessos que mouen a grups socials sencers o a les persones de manera individual. Per això és tan important que existeixin unes referències, valors o normes iguals per a tots i que siguin compartits per tots. Aquests valors de referència són agrupats freqüentment en el concepte d’ «ètica cívica» (Cortina, 1994) i el seu nucli capital el formen els drets humans. (1)

Els drets humans de primera i segona generació: la justícia social

És a partir del segle XVII, quan es consolida la idea que l’ordre social no està preestablert per la natura, sinó que emana dels individus. John Locke, considerat el principal referent històric del liberalisme, mantenia que tots els homes eren bàsicament iguals i lliure, i per tant, subjectes de drets als quals, a diferència del que sostenia Hobbes, no podien renunciar. La tasca de l’estat liberal era doncs protegir la vida, la propietat i les llibertats individuals dels ciutadans quan aquestes es veien amenaçades o agredides.

Durant la primera meitat del segle XIX, el sistema de producció canvia radicalment gràcies a la revolució industrial. Fugint de la gana, moltes capes de la població rural es van traslladar a les ciutats, on van trobar-hi unes condicions de vida que en algunes ocasions eren encara més extremes que aquelles que tenien d’on venien.

Les lluites obreres per millorar les condicions de vida de la població s’aniran succeint en gran part del món al llarg de la segona meitat del segle XIX i la primera del segle XX. Ja no n’hi havia prou amb les llibertats individuals formals, però sense contingut: dignitat significava també una «vida digna». El nou estat havia de superar aquella primera carta de drets civils per generar un nou sistema de drets fonamentals que havien d’incloure els drets econòmics, socials i culturals que donen sentit a la veritable igualtat de tots els individus. Aquesta segona carta de dreta arriba a la seva culminació en la promulgació de la Declaració Universal dels Drets Humans per l’Assemblea General de les Nacions Unides a París el 10 de desembre de 1948.

Arran de la crisi econòmica dels anys 70 i de la consegüent presa de consciència dels límits de l’estat del benestar, la polèmica sobre què significava una societat justa va assolir la seva culminació amb la publicació de Teoria de la Justícia de John Rawls (Rawls, 1978). (2) Segons aquesta visió, la protecció de la salut o el dret a una educació bàsica, per exemple i com a béns primaris que són, són part dels drets fonamentals que garanteixen la justícia social. Com bé se sap, el reconeixement o fins i tot la regulació concreta d’aquests i d’altres drets socials com són l’accés a l’habitatge o a la feina, presenta diferències considerables entre països, inclús dins del mateix sistema econòmic capitalista.

Dignitat humana i nous drets

La consideració d’aquests drets – la seva traducció en normes i lleis – i el seu desenvolupament material en la societat, concreten i donen forma real al respecte incondicional vers la persona i del seu valor intrínsec, la dignitat (el valor que no té preu, segons Kant). Per això, els drets ho són pel simple fet de néixer, independentment de la nostra condició econòmica, sexual, de l’orientació religiosa que professem, del color de la nostra pell o de la presència d’una condició de discapacitat.

L’individu humà no neix amb l’existència predeterminada. Hi ha molt poca cosa escrita al seu genoma que determini de manera fatídica el seu destí, en la salut i en la malaltia. En canvi, cada persona haurà de construir el seu propi projecte vital, en base a les seves pròpies eleccions i decisions morals (la qual cosa és bona, cosa que és correcta).

Ho anomenem llibertat o autonomia, i és aquesta capacitat la que fa que cada ésser humà sigui únic, especial i diferent i, a la vegada, digne i mereixedor de reconeixement i respecte. Dit d’una altra manera, tots necessitem ser reconeguts i respectats com a persones lliures i en plenitud de drets.

Els drets humans tenen una dimensió ètica (expressen valors fonamentals relacionats amb la dignitat), política (qualifiquen les societats que respecten una ètica cívica i reconeixen la llibertat dels seus individus i la seva participació social) i jurídica (generen el dret positiu – les lleis – per tal que siguin complertes o la legitimitat per defensar-los, fins i tot si no són reconeguts per part de l’estat).

Però no són una espècie de llibre sagrat i immutable. Es modifiquen, o més ben dit s’amplien, amb els processos de canvi social. Avui, a més dels drets citats – coneguts com a drets de primera i segona generació – se n’hi afegeixen uns altres que persegueixen garanties per a la humanitat considerada globalment, com el dret a la pau, al desenvolupament econòmic i social, a l’autodeterminació dels pobles o a un entorn sostenible i tractat com a patrimoni comú de la humanitat. També considerem nous drets aquells que estan relacionats amb la revolució digital o el control del propi cos i el seu substrat genètic o els drets relacionats amb el benestar animal.

Salut mental, drets i legislació

No hi ha cap mena de dubte que les persones amb problemes de salut mental o discapacitat intel·lectual, actualment estan sotmeses a una important discriminació a ulls de tothom, en una mesura o altra en funció del grau de desenvolupament democràtic de cada país.

Malgrat els avenços realitzats en molts països, els prejudicis, la violència, l’exclusió social i la segregació, els abusos en els tractaments o els atemptats a la seva capacitat de decidir, són encara massa freqüents.

Són incomptables les recomanacions del Consell d’Europa, del seu Comitès de Ministres o de l’Assemblea Parlamentària europea orientades a la millora de la protecció de a dignitat, dels drets humans i de les llibertats fonamentals de les persones amb trastorns mentes, sobretot d’aquelles que estan subjectes a mesures involuntàries.

Al Conveni del Consell d’Europa per a la protecció dels Drets Humans i la Dignitat de l’Ésser Humà pel que fa a les aplicacions de la Biologia i la Medicina (Conveni d’Oviedo), vigent a Espanya des de l’1 de gener del 2000, se’l considera el primer instrument jurídicament vinculant que incorpora el principi del consentiment informat i la seva revocabilitat, la igualtat d’accés al tractament mèdic, les voluntats anticipades, l’exigència de l’opinió dels menors i de les persones declarades no competents i l’establiment dels estàndards de protecció relatius a l’atenció i a la investigació mèdiques.

En l’àmbit europeu, la qüestió dels drets de les persones amb problemàtiques de salut mental forma part de les estratègies de millora dels plans nacionals de salut mental. Així ho demostren la Conferència Ministerial de l’OMS per a la salut mental (Helsinki, 2005) i el seu Pla d’Acció, The European Mental Health Action Plan 2013-2020 de la oficina de l’OMS d’Europa o l’estratègia The Joint Action for Mental Health and Wellbeing (2013). Tots aquests programes i declaracions han defensat tradicionalment que no és possible l’atenció de la salut mental sense el respecte als drets fonamentals de les persones afectades.

Cal mencionar també el «Manual de recursos de l’OMS sobre salut mental, drets humans i legislació» (Funk et al., 2006), que va comptar amb la col·laboració de més de 200 experts de tot el món i, sobretot, la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (Nova York, 2006), que va ser ratificada per Espanya el 21 d’abril de 2008, i va entrar en vigor, amb caràcter jurídic vinculant, poc temps després.

La Convenció es dirigeix principalment als governs perquè legislin i materialitzin polítiques d’inclusió adreçades a un col·lectiu divers, format per persones amb deficiències físiques, mentals, intel·lectuals o sensorials a llarg termini (aproximadament un 10% de la població mundial). La Convenció és també un programa de canvis per a la societat, per tal que promogui la superació de les barreres que obstaculitzen la plena integració i pels grups que tenen l’experiència de la discapacitat en primera persona, per tal que s’auto organitzin i defensin el seu protagonisme en el procés.  

Els drets fonamentals més amenaçats en relació amb les persones amb problemes de salut mental, i sobre els que més ha tractat la legislació són:

• El concepte de dignitat inherent referint-se a la condició de persona, més enllà de la de malalt, la qual cosa implica tenir en compte la diferència (tots som singulars i diferents) i la igualtat (tots som iguals pel que fa a drets).
• El dret a ser protegir davant de pràctiques degradants o inhumanes,  incloent-hi situacions com la investigació o la falta d’atenció mèdica en situacions de risc.
• La protecció de la vida o de la integritat de la persona, especialment en les intervencions involuntàries, així com el dret a ser tractat respectuosament en situacions de falta de competència per decidir.
• La discriminació a l’accés a les oportunitats socials,  inclosa l’atenció social i de salut, per causa de trastorn mental.
• El respecte a l’autonomia que es concreta en el consentiment informat com a norma d’or per a la relació entre la persona atesa i els professionals. Les mesures restrictives han de ser excepcionals.
• El dret a la informació  prèvia al consentiment i al llarg del procés assistencial.

I és que l’existència de legislació a favor del respecte i la protecció dels drets humans per a les persones més vulnerables no garanteix pel simple fet d’existir la correcta aplicació a la realitat. Conèixer i defensar els drets de les persones amb problemes de salut menta ens interpel·la a tota la ciutadania, i de manera especial, als àmbits jurídics i als serveis d’atenció a les persones. Promoure i divulgar exemples de bones pràctiques en el respecte i la defensa d’aquests drets es converteix també en un objectiu primordial per a l’administració, les entitats, els professionals, les persones i familiars que utilitzen els serveis, i per a la societat en general.

(1) Adela Cortina parteix de la necessitat del pluralisme moral per intentar construir una proposta ètica que sigui vàlida per a tots. Per això distingeix entre una ètica de mínims i una ètica de màxims. L’ètica de mínims seria l’ètica cívica, l’ètica de la ciutadania, i se centra al voltant dels drets humans, un mínim comú que ha de ser compartit per tots. És una ètica de la justícia. L’ètica màxima correspon a les persones individuals o als grups que s’identifiquen amb creences, projectes de vida o expectatives de felicitat particulars i diverses, però que respecten el mínim exigible a tots i cadascú  d’ells.

 (2)  La societat justa de Rawls es definiria com a conseqüència de la reflexió d’un grup d’individus racionals representatius situats en una posició original i sota el vel de la ignorància (no poden saber què els depararà la loteria de la vida). En aquestes condicions, els principis sobre els quals aquest grup basa la justícia serien:

• Principi de la llibertat: tots tenen els mateixos drets civils i llibertats individuals.
• Principi d’igualtat d’oportunitats: tots han de poder accedir a desenvolupar les seves potencialitats independentment de les desigualtats socials.
• Principi de la diferència: els més desafavorits han de tenir més recursos per compensar les seves majors dificultats.