Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.

Fa una mica menys de dos anys ni tan sols coneixia la figura de l’assistència personal i he de reconèixer que el primer cop que en vaig sentir a parlar vaig tenir algunes reticències. Aquest terme, assistència, em resultava quelcom paternalista. Però això, com veurem tot seguit, està molt lluny de la realitat. En aquest relat ens acompanyarà la Cristina Mañas, per ara l’única persona que disposa d’una figura d’assistència personal dins de la Fundació Germà Tomàs Canet.

La Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat diu que totes les persones han de gaudir de la seva capacitat jurídica i que s’adoptaran mesures per proporcionar el suport que puguin necessitar aquestes persones en l’exercici de la seva capacitat, garantint que es respectin els seus drets, voluntats i preferències. És dins d’aquest concepte on es troba la figura de l’assistència personal.

L’assistència personal, figura de moment només reconeguda a Catalunya, pretén preservar la capacitat d’obrar de les persones i els ofereix un suport en totes o algunes esferes de la seva vida, segons la persona consideri que necessita.

Això implica que la persona és partícip del seu procés i està totalment involucrada en la presa de decisions. Per tant, la figura de l’assistència personal introdueix una nova manera de fer: la no incapacitació.

Com a treballadora social en l’àmbit de la salut mental i de la protecció jurídica a les persones (tuteles i curateles), sempre he sentit una responsabilitat total davant la vida de les persones, sentint els encerts i els fracassos com a propis. Tenint en compte els meus valors personals, professionals i de l’entitat on treballo, sempre he tractat d’establir acords amb les persones i de respectar les seves decisions, però no es pot obviar el fet que aquestes persones tenen la capacitat d’obrar modificada i això em fa sentir responsable del seu benestar.

Relat d’una responsabilitat compartida

La figura de l’assistència personal implica una responsabilitat compartida. Encara que resulti paradoxal, he de confessar que això, al principi, em feia por. A la llarga, però, m’he adonat que és més alliberador per a mi i per a l’altra persona. Ara veig la Cristina capaç de prendre decisions, dignificada i responsable de la seva vida. D’aquesta manera, el que, en un principi era un sentiment de por per una responsabilitat compartida, es va anar traduint en un sentiment de tranquil·litat. Ara valoro els avantatges d’aquesta figura i considero que és idònia per treure més profit a la relació i per a l’establiment del vincle.

Manuals per a professionals sobre suport a la presa de decisions per a persones amb discapacitat

Durant el primer any duent a terme les meves funcions amb aquesta figura, em vaig plantejar sol·licitar una mesura de protecció judicial i demanar una tutela. A conseqüència de la meva falta d’experiència amb aquesta figura i de no haver canviat els meus patrons d’actuació respecte a altres persones amb una tutela o curatela, tenia la percepció que no estava avançant en un pla de treball. Després d’una jornada de formació sobre la figura de l’assistència personal, vaig entendre que era necessari implementar una altra mirada i una altra manera de fer, i que aquesta figura implica que la persona és la protagonista de la seva evolució i millora de la seva vida. Des d’aquest moment, vam poder començar a definir els objectius de la Cristina mentre creàvem un pla de treball encaminat a satisfer els seus interessos i necessitats.

La figura de l’assistència és totalment voluntària, és a dir, les persones demanen obtenir aquest suport. En el cas de la Cristina, però, això va ser diferent. Ella va sol·licitar una figura de protecció més àmplia, la tutela, i, segons explica, «no volia tutelar-me, però ho necessitava». Era conscient que necessitava un suport. Ningú no desitja que una altra persona gestioni la seva vida, i és per això que em sembla que el fet de reconèixer-ho i fer el pas és admirable i propi de persones valentes. Tanmateix, a la Cristina li van assignar aquesta figura d’assistència personal, i, tal com ella ens explica, «em va pujar l’autoestima, em va fer sentir important, em va posar al meu lloc. Sento que amb la meva circumstància de salut, això em dignifica com a persona. Ho agraeixo a la jutgessa».

«Segueixo sent persona, amb la meva identitat i persona física, però em sento més protegida»

La Fundació Germà Tomàs Canet dona suport a la Cristina en alguns àmbits de la seva vida i ella manifesta estar molt contenta, però m’agradaria destacar un altre aspecte més rellevant que ella mateixa ens explica: «compto amb tot l’equip de Fundació, no només amb els meus referents, sinó amb tot un equip de persones. M’agrada tenir la seguretat que, si em passa alguna cosa, tinc algú que em dona suport. Aquest suport com a institució dona molta seguretat, sobretot a nivell jurídic».

És a dir, les figures de referència som les persones amb qui crea un vincle, es treballen uns objectius, obté un suport, un acompanyament, entre altres funcions, però la realitat és que hi ha un equip més extens de persones treballant al seu costat i, com bé diu ella, hi ha una entitat al darrere que garanteix que aquest suport està supervisat judicialment.

Evidentment, a la vida de la Cristina hi ha hagut canvis, hi ha hagut un abans i un després amb aquesta figura. Ella ens explica que «segueixo sent persona, amb la meva identitat i persona física, però em sento més protegida. Compto amb la Fundació».

Personalment, em reconforta saber que se sent protegida, és un factor clau el fet que mantingui la seva essència com a persona i que sigui capaç de prendre les seves pròpies decisions.

La Cristina continua explicant: «em sento molt reconfortada a nivell personal. No em sento coartada per res del món, i, si estigués tutelada, no em sentiria així». Això em fa pensar com seria la nostra relació si tingués una altra figura que no fos l’assistència personal. De ser així, ella pensa que «estaria més rebel perquè la tutela és limitant. La jutgessa em va dignificar i em sento súper recolzada». Considero que aquesta bona predisposició, motivada per la figura d’assistència personal, és clau per dur a terme la nostra tasca professional de la millor manera possible.

Com veu la Cristina la nostra relació?

«La figura de l’assistència és molt més que realitzar un acompanyament, això només és la punta de l’iceberg». Això mostra l’atenció tan àmplia que rep, en tots aquells aspectes que es van acordar prèviament, en el seu cas els àmbits personal, sanitari, econòmic i patrimonial. «Esteu involucrats a la meva vida, compto amb vosaltres, compto amb aquest reforç per complir amb els meus objectius i aspiracions», diu la Cristina, que també em va explicar que «recomanaria aquesta figura» i que tothom «ha de saber el que és, que no som uns monstres, ni nosaltres [les persones amb una malaltia mental] ni les fundacions. Cal difondre i normalitzar». Evidentment, com més coneixement tingui la societat d’aquesta figura i de les persones amb malaltia mental, més aconseguirem reduir l’estigma.

Aquesta conversa amb la Cristina m’ha ajudat a reflexionar i ,sobretot, m’ha donat l’oportunitat de conèixer el seu punt de vista i els seus sentiments. M’ha servit per apropar-nos i enfortir el nostre vincle. Un vincle que ens capacita per a superar qualsevol esdeveniment futur. És evident que, amb la introducció d’aquesta figura, hi ha hagut un canvi de paradigma. La clau és realitzar una intervenció basada a respectar la voluntat de la persona, la seva autonomia i les seves preferències, però deixant clar el nostre criteri professional. Quan aquesta nova perspectiva sigui assumida com a pauta d’actuació per part dels professionals i normalitzada per la societat, haurem fet un gran pas endavant.

Col·lectius
Persona atesa
Professionals de l'àmbit social
Temes
Acompanyament
Autoestima
Autonomia
Drets humans
Estigma
Incapacitació

Destaquem

respetar decisones
Article

Manuals per a professionals sobre suport a la presa de decisions per a persones amb discapacitat

IDECIDE, una proposta per començar
drets humans
Ètica i drets humans

Drets i salut mental: cap a la capacitat jurídica universal

derechos
Article

El dret a decidir en el marc de la salut mental

Les implicacions de la nova reforma legislativa
informacion
Blog

Saber-ne més

drets humans
Blog

Debat sobre la capacitació jurídica universal i la seva aplicació

Diferents especialistes analitzen reptes i necessitats de garantir aquest dret
Convencion nueva york
Blog

La Convenció de Nova York

Els drets de les persones amb discapacitat
DDHH

Drets humans i salut mental

Integración laboral
Col·lectius vulnerables

Treball, autonomia i salut mental

TEAF
Col·lectius vulnerables

La vida amb un trastorn de l’espectre alcohòlic fetal (TEAF)

jocanviotot
Col·lectius vulnerables

#JoHoCanvioTot: joves contra l’estigma