Julián B. Iglesias no es va imaginar mai que el seu fill adolescent moriria per suïcidi. Cap pare o mare pensa que aquesta és una possibilitat. «Sempre et queda l’esperança que pugui enganzar-se a la vida altre cop», ens explica. Aquest és, precisament, un dels mites més aferrats a la societat: «a mí no em passarà».

Al Julián li semble indispensable que el tema deixi de ser tabú i que se’n parli obertament a tots els espais de la comunitat: a les llars, a les escoles i als centres de salut. Parlar és el gran missatge que aquest pare vol compartir. Parlar per prevenir, per tenir més informació i poder ajudar a qui pugui tenir, en algun moment de la seva vida, una idea suïcida.

Després de la mort del seu fill, en Julián es va sorprendre de la quantitat de persones que han passat o passen pel mateix. I després està la soletat amb la que es viu el llarg dol, la incomprensió, el sentiment de culpabilitat i el tabú que envolta el suïcidi. Un mur de silenci que els familiars supervivents intenten derrocar perquè és la manera de contribuir a un canvi en la manera d’abordar aquest tema. «És un tema que no pots exterioritxar, no pots parlar-ho perquè no saps com i les persones del teu entorn tampoc saben com parlar-ne. És un tema tabú».

Aquest testimoniatge és possible gràcies a Després del Suïcidi - Associació de Supervivents (DSAS).

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 8 de setembre de 2021
Darrera modificació 11 de maig de 2022
Col·lectius