David Millana, persona afectada per un trastorn psicòtic

«Tenir un episodi psicòtic m’ha servit per encarrilar la meva vida i ara em sento millor que abans»

SOM Salud Mental 360
Redacció
SOM Salud Mental 360
David Millana

Com i quan va ser el primer episodi psicòtic que vas tenir?

«Vaig tenir el brot el maig de 2019, i la veritat és que no t’adones de com has arribat fins aquí. Si ho penso ara, veig que jo tenia una vida molt inestable, i això, amb el consum de cànnabis, va ser el que va desencadenar el brot. També crec que la meva personalitat hi ha influït molt, perquè soc molt introvertit, ho he callat sempre tot i, malgrat que ara ja no tant, soc una mica obsessiu. Quan se’m posava una cosa al cap, fins que no la tenia, no parava, i això em portava a pensar molt i a entrar en bucle. Jo fumava porros cada dia, però no era conscient en absolut que el consum de cànnabis em pogués afectar fins a aquest nivell, en cap moment t’expliquen realment les conseqüències que pot tenir».

Com vas viure aquest primer brot? Què senties, què percebies?

«El teu cap perd el sentit, però en cap moment te n’adones, va passant a poc a poc. En un principi enllaçava coses sense sentit: “Això m’ha passat perquè l’altre dia em va passar allò” o “Aquest em diu això perquè sap el que em va passar l’altre dia…”. Fins i tot veia senyals, accions o converses que simplement eren coincidències, però que reinterpretava. Tu mateix et generes unes històries que no són reals. Però una setmana abans del meu ingrés, va ser quan vaig començar a escoltar veus amb diferents tons amb relació a persones que passaven a prop meu, a sentir insults pel carrer, pensava que em perseguien, que em vigilaven pel mòbil. Un dia a casa vaig veure unes llums blaves de la policia, que pensava que m’estaven vigilant. I aquest dia me’n vaig anar a casa dels meus pares i els vaig explicar algunes coses, entre elles, que consumia cànnabis. Ells van pensar en un principi que jo estava malament per això, perquè fumava porros… Em vaig quedar allà tota la setmana, tenia la sensació que em vigilaven, dormia amb la meva mare i només sortia a passejar amb ella. Si anava pel carrer i passava un cotxe amb els vidres tintats, per exemple, pensava que era el cap de la màfia que m’estava vigilant, o qualsevol esdeveniment que passé pensava que tenia relació amb mi o amb algú del meu voltant. Ho passes fatal! És com si fossis el protagonista d’una pel·lícula de por! Els tres últims dies ja no podia ni dormir de la tensió que tenia».

I llavors, què va passar? Com vas arribar a l’hospitalització?

«Jo anava a una psicòloga, perquè estava molt inestable en la meva vida personal. Els meus pares em van veure molt malament i em van dur a veure-la. I va ser ella qui em va derivar al Parc Sanitari Sant Joan de Déu, a Sant Boi de Llobregat. Quan vam arribar allà em van ingressar directament a la unitat d’aguts, ja que tenia un brot bastant greu. Un cop ingressat, no recordo res de la primera setmana, només recordo que vaig entrar a urgències. No sé si la meva ment ho ha esborrat o va ser per la medicació… Un cop passada aquesta setmana, em vaig adonar del que havia passat i la primera feina que vaig tenir va ser prendre consciència i acceptar i reconèixer com havia arribat fins aquí».

Com va ser el tractament i la recuperació?

«Vaig estar hospitalitzat a la unitat d’aguts un mes i mig, molt per sobre de la mitjana en aquests casos, i llavors vaig passar a hospitalització parcial. Vaig anar millorant de mica en mica, gràcies sobretot a la medicació, però també amb un treball individual important. Al principi, vaig tenir molta ansietat i em va costar molt perdonar-me a mi mateix. L’estat en què em trobava feia que no pogués expressar les emocions, volia riure i no podia.

Em va ajudar també molt el Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa (SAER) de Sant Joan de Déu, on vaig tenir converses molt profundes sobre la vida, vaig treballar el meu estat emocional i també em va ajudar a expressar els sentiments.

Quan vaig sortir de l’ingrés, vaig anar a casa dels meus pares. Llavors encara sentia converses que parlaven de mi, estava molt interpretatiu amb tot el que es deia al meu voltant i anava superant aquests reptes a poc a poc, sabent que el que percebia no era real. No és un procés fàcil ni ràpid. I encara ara segueixo amb el tractament i la medicació, tot i que amb una dosi molt baixa».

Ho passes fatal! És com si fossis el protagonista d’una pel·lícula de por! Els tres últims dies ja no podia ni dormir de la tensió que tenia.

Ha suposat algun problema per a tu prendre’t la medicació?

«La veritat és que a mi no m’ha costat prendre’m la medicació i no he tingut molts problemes ni efectes secundaris. Al principi, notava molta tensió i em feia mal la mandíbula… Bé, i també em va provocar sobrepès, però suposo que també tenia quelcom a veure amb el canvi d’hàbits. Entenc que en alguns casos això pot afectar molt, sobretot en les persones adolescents, però en el meu cas no ha sigut tan problemàtic».

Quin paper ha jugat la família en tot aquest procés?

«La família ha estat molt important. Sempre hem sigut una família molt unida i en aquesta situació, encara més. M’han cuidat molt i el seu suport m’ha ajudat a recuperar-me millor. De fet, van ser ells els que van veure un canvi en la meva conducta i els que em van portar a la psicòloga. Ells també han hagut de fer un treball en aquest procés per acceptar-ho tot, per entendre-ho».

Vas fer un treball de voluntariat just quan vas sortir de l’hospitalització. Com et va beneficiar en la teva vida personal?

«Doncs a través del SAER em van facilitar fer un voluntariat amb persones amb pocs recursos. Perquè just després de l’hospitalització parcial encara no estava preparat per a la vida laboral, però necessitava fer alguna cosa. Hi anava tres cops per setmana i em va ajudar molt a relacionar-me, a agafar el transport públic, a obrir-me a gent desconeguda… I és que al principi em costava moltíssim trobar les paraules per parlar, seguir el fil d’una conversa i relacionar-me amb la gent. I això va fer que em tanqués amb mi mateix. El voluntariat va ser una gran oportunitat per anar superant aquests reptes dia a dia. Fins que va arribar la pandèmia i vaig haver de deixar-lo».

També em va ajudar molt el Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa (SAER) de Sant Joan de Déu, on vaig tenir converses molt profundes sobre la vida, vaig treballar el meu estat emocional i també em va ajudar a expressar els sentiments.

Com et va afectar la COVID-19 en aquest trajecte i en el teu estat de salut mental?

«Vaig estar-me a casa amb la meva mare, ja que el meu pare es va instal·lar a casa dels meus avis per cuidar-los. I el que va passar és que la meva mare estava bastant espantada amb la pandèmia, i llavors vaig ser jo qui sortia a comprar cada dia. Això em va ajudar també a superar-me; va ser un repte més que em va posar a prova».

Has explicat al teu entorn que tens aquest trastorn de salut mental? Quina ha estat la seva reacció?

«Jo ho explico a les persones que crec que han de saber-ho, als meus amics íntims, però no a tothom. La seva reacció és molt bona i han estat al meu costat en tot moment. I en l’àmbit laboral, sí que els he comentat que he estat en tractament i que estic fent un seguiment, i em faciliten que pugui assistir a les sessions de seguiment que tinc cada mes i mig. Malgrat que en el meu cas no he vist cap comportament estrany quan ho he comentat, soc conscient que hi ha un tabú increïble sobre les malalties mentals en general. Només cal veure com tracten el tema els mitjans de comunicació i com, per exemple, no s’expliquen mai les causes dels suïcidis».

I ara com és la teva vida? Et sents recuperat?

«Ara estic millor que abans: més tranquil, sense bucles de pensament, més serè, dormo millor… De vegades penso que m’ha anat bé a la vida tenir aquest brot, amb tot el que he passat, però és que m’ha servit per encarrilar la meva vida millor del que la tenia abans: treballo en una empresa d’enginyeria elèctrica, que és el que vaig estudiar i al que en realitat em volia dedicar; practico CrossFit, ballo salsa, surto en bicicleta i tinc una vida social activa. Quan em va passar tot això em preguntava si podria ser la mateixa persona que abans, però la veritat és que ara em sento molt millor que abans.

El més important és la medicació, que encara em prenc, i després l’esforç personal per recuperar-se: seguir les pautes, treballar la ment, no voler estar parat… Una vida activa et fa avançar. La veritat és que he tingut una actitud molt activa i crec que això és rellevant».

Quan em va passar tot això em preguntava si podria ser la mateixa persona que abans, però la veritat és que ara em sento molt millor que abans.

Què li pots dir a algú que es trobi en una situació semblant i que pugui veure lluny aquesta recuperació?

«És difícil que una persona que té un brot de psicosi accepti el que li està passant. La teva ment està convençuda que tot el que et passa és real i, per això, és molt complicat que tu sol demanis ajuda. Jo em vaig deixar acompanyar perquè em vaig refiar de la meva família, i crec que és important confiar en les persones que tens al voltant i pensar que els professionals hi són per ajudar-te. I també necessites tenir molta paciència, perquè és un procés llarg i has d’esforçar-te constantment. Jo ara em sento feliç i molt més a gust en tots els pilars de la meva vida».

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 2 de desembre de 2021
Darrera modificació 27 de gener de 2022
Col·lectius
Trastorns

En David Millana (36 anys) va tenir un brot psicòtic fa un parell d’anys, que el va obligar a estar ingressat més d’un mes i mig. El procés de recuperació ha estat lent i ha requerit molt treball personal. Un trajecte que l’ha dut a agafar les regnes de la seva vida en tots els àmbits i a fer alguns canvis per tal de sentir-se més bé que abans.