«Més que prohibir les pantalles, es tracta d'establir unes regles d'ús»

«Hi ha uns criteris concrets per diagnosticar una addicció, que estan descrits en els manuals diagnòstics dels trastorns mentals, el DSM 5 i la CIE-11, que han anat incorporant en els últims anys les addiccions comportamentals relacionades amb els videojocs. A més d'un ús intensiu, ha d'haver-hi també una dificultat per controlar-lo, malgrat tenir consciència de les conseqüències negatives que ocasiona. Això porta a la persona a tenir comportaments alterats i, fins i tot, a abandonar les activitats quotidianes que són adaptatives per a la vida, com anar a l'escola o a la feina, relacionar-se amb els amics o la família o menjar o dormir a les hores que toca.

Quan es compleixen aquests criteris, podem dir que s'ha desencadenat una addicció, perquè hi ha hagut una alteració en el sistema de recompensa del cervell i ha canviat la manera de gratificar-se. Moltes vegades, i en el cas dels infants i adolescents encara més, aquestes conductes addictives s'inicien com un refugi davant un malestar emocional o una dificultat prèvia en la relació amb els pares o en l'adaptació acadèmica o social, o bé en resposta a un esdeveniment estressant o traumàtic. I en nombroses ocasions, encara que no sempre, la dificultat en el control de l'ús de pantalles està relacionada amb un trastorn mental de base.

Però és veritat que sobreutilitzem la paraula addicció. En el cas de les pantalles, i especialment quan es tracta d'infants i adolescents, és preferible parlar de «risc d'addicció» o de «conductes potencialment addictives», ja que en aquests grups d'edat sol haver-hi altres factors que n'expliquen l'ús descontrolat i, en la majoria dels casos, encara no s'ha acabat de desenvolupar una veritable addicció».

«A nosaltres ens deriven casos greus d'addicció que necessiten una intervenció més intensiva que la que es pot oferir en els centres de salut mental infantojuvenil. Habitualment, es tracta de casos complexos en què sol haver-hi comorbiditat amb altres trastorns mentals. Continuem veient més casos d'addicció a les drogues que addiccions comportamentals, però, a partir de 2005, en què es va iniciar el programa, han anat augmentant progressivament els casos d'addiccions comportamentals, fonamentalment el problemes relacionats amb l'ús de videojocs, perquè són molt gratificants i estan dissenyats per enganxar. També veiem amb una certa freqüència problemes relacionats amb l'ús de les xarxes socials, el visionat compulsiu de vídeos i sèries i alguns casos d'inici de joc patològic (apostes esportives en línia, sobretot).

Molts dels infants i adolescents tenen dificultats a l'escola i en la relació amb els pares i els companys, de manera que es refugien en una cosa gratificant com els videojocs.

Els infants i els adolescents són molt vulnerables en general a les addiccions, perquè el seu cervell està encara en desenvolupament, i els que tenen algun trastorn mental són una població amb més risc. Molts dels nens i adolescents que veiem tenen fracàs escolar i dificultats per relacionar-se amb els pares, els mestres o els companys, de manera que es refugien en una cosa gratificant com els videojocs, que els fa sentir bé perquè els permet relacionar-se amb gent que els valora. I així es genera un cercle viciós: els seus problemes de salut mental els porten al sobreús i aquest sobreús també té repercussions sobre la seva salut mental, ja que no els permet desenvolupar les habilitats cognitives i socioafectives que haurien d'anar aprenent en aquestes edats, i acaben amb problemes importants d'adaptació a la vida quotidiana i amb una gran probabilitat de desenvolupar una addicció».

«El mal ús de les pantalles i l'exposició a determinats continguts als quals els menors poden accedir a través d'elles pot ocasionar problemes de salut mental, per descomptat, sobretot en joves vulnerables. A més, a segons quines edats, no tenen criteri ni consciència per saber què és veritat i què no, o quina informació o activitats poden ser perjudicials per a un desenvolupament cognitiu i socioafectiu adequats.

Evidentment, hem de cuidar-los i protegir-los, però no hem de ser alarmistes fins al punt de fer propostes extremes com la prohibició de l'accés al mòbil fins als setze anys, ja que els joves d'avui han nascut i crescut en l'era digital i ja han tingut accés a aquests dispositius, i és molt probable que ens trobem amb molta resistència i enuig per part seva.

No hem de ser alarmistes fins al punt de fer propostes extremes com la prohibició de l'accés al mòbil fins als setze anys.

És cert que durant el seu desenvolupament hem de protegir els infants de l'excés de pantalles i que en la primera infància cal evitar-les i prioritzar un altre tipus d'activitats més sensorials, socials i afectives, però cap als 4-6 anys es poden anar introduint, això sí amb moltíssim control i sempre acompanyats, sense deixar-los sols. A partir dels sis anys, els pots deixar ja alguna estoneta que juguin, que vegin alguns vídeos, sempre molt controlats (per això hi ha els programes de control parental), i, sobretot, educant-los en el bon ús de les tecnologies i supervisant-los, tant a la família com a l'escola. Al meu entendre, cap als 12-14 anys es podria permetre l'ús molt controlat d'un mòbil senzill (amb la signatura d'un contracte d'ús saludable), i anar incrementant les utilitats de l'aparell en funció de la maduresa que demostri el menor a l'hora d'utilitzar-lo».

«A mi m'agrada més parlar en positiu, i, més que prohibir, diria que es tracta de definir unes «regles d'ús» i permetre a poc a poc que vagin introduint-se en l'ús de les tecnologies, d'una manera similar a com els ensenyem a utilitzar unes tisores, una bicicleta, un microones i, en general, qualsevol aparell potencialment perillós si no s'aprèn a usar adequadament. És a dir, en comptes de prohibir, donar permís gradualment, en positiu. Un model restrictiu o prohibitiu no fomenta l'aprenentatge ni genera canvis de conducta. És imprescindible promoure un model d'acompanyament digital. Així, crec que l'accés a les tecnologies ha de ser progressiu, guiat i supervisat, tenint en compte les edats recomanades d'ús, però també la maduresa de la persona menor i les seves necessitats, tal como hem recollit en el comunicat que hem redactat un grup de professionals de la psicologia clínica especialitzats en addiccions comportamentals.  

En comptes de prohibir, es tracta de donar permís gradualment i segons la maduresa de la persona. Un model prohibitiu no fomenta l'aprenentatge ni genera canvis de conducta.

Tot i així, això implica que hi hagi unes certes restriccions, tant a casa com a l'escola, amb horaris d'ús, control parental, imposició de límits, etc., però les prohibicions han de tenir una bona justificació perquè els joves les acceptin. D'altra banda, crec que hem d'escoltar més els menors per poder imposar aquests límits i negociar les regles d'ús quan sigui convenient. Hauríem de poder posar-nos en el seu lloc i adaptar les normes a mesura que vagin demostrant maduresa i un ús adequat. Al cap i a la fi, hem estat nosaltres, els adults, quie els hem ficat en aquest embolic, qui hem dissenyat tots aquests dispositius i aplicacions, i qui hem permès, sense ser massa conscients, que hi tinguin accés molt precoçment. Ara que som més conscients de la problemàtica que s'ha generat, crec que hem de mobilitzar-nos per controlar-ho, però no ens quedem a donar-li voltes al que hauria de ser, ca que ens posem d'acord, escoltem totes les veus i arribem a un consens. No oblidem que hem d'escoltar-los també a ells, perquè, si només els imposem el nostre criteri, no ho aconseguirem».

«Per a començar, tot i que cal que reflexionem sobre la sobredigitalización de la nostra societat, no hem de demonitzar la tecnologia digital, perquè ens ha tocat viure en aquesta època i, a més, la tecnologia té una gran utilitat. El que hem de fer és buscar un equilibri, integrar les noves tecnologies amb sentit comú. Encara que ens costi un gran esforç, els pares hem d'educar els infants i adolescents en el bon ús de les pantalles, però sobretot educant-nos a nosaltres mateixos, sent un bon exemple, sent conscients de quin tipus d'ús fem nosaltres del mòbil, de l'ordinador, del televisor…

No oblidem que hem d'escoltar-los també a ells, perquè, si només els imposem el nostre criteri, no ho aconseguirem.

L'escola també té un gran paper en l'educació digital. Des de l'educació primària, el bon ús de les pantalles i les tecnologies de la informació i la comunicació hauria de ser una assignatura transversal. Em sembla lògic que les escoles tinguin restriccions per a l'ús lliure de mòbils i altres dispositius electrònics que poden interferir en l'aprenentatge i les relacions entre professors i alumnes. De fet, ja s'està intentant regular, encara que entenc que és molt complex tenir en compte tants punts de vista diferents.

Finalment, els professionals especialistes en aquests temes tenim una mica l'obligació d'ensenyar, tant als joves, com als professors i a les famílies, quina és la millor manera d'aconseguir aquest bon ús de les pantalles. Per aconseguir convèncer els joves que acceptin les regles proposades, se'ls ha d'explicar les nostres raons i que el nostre interès és protegir-los i no coartar la seva llibertat sense motiu».

«Efectivament, l'Administració ha de jugar un paper important en tot això. Precisament aquest és el propòsit del comunicat que hem impulsat. D'una banda, demanem a l'Administració que s'impliqui en la realització de campanyes informatives i preventives. Però també, que afavoreixi la formació de les famílies i els educadors en competències digitals que els permetin educar millor els joves en el bon ús de les tecnologies. A més, que reguli en general l'ús de les TIC i garanteixi la implementació d'un codi ètic per part de la indústria tecnològica que impedeixi l'ús de tècniques i estratègies que puguin generar problemes de salut mental i addicció, tant en videojocs, com en xarxes socials, plataformes, aplicacions, etc. També ha d'instar la indústria tecnològica i a les empreses de continguts a adoptar mesures de control i a complir amb les regulacions. Finalment, també sol·licitem que potenciï la recerca en aquest àmbit i que permeti que els experts els assessorem sobre les directrius que cal seguir.»