Els trastorns de la conducta alimentària en els mitjans de comunicació

Tot i que els mitjans de comunicació estan cada vegada més sensibilitzats per totes les implicacions que suposa tenir un trastorn de salut mental, continua sent necessari insistir en la importància de com es tracta aquest tipus d'informació, amb quines paraules, amb quines imatges i des de quina perspectiva. És especialment rellevant tenint en compte l'alt impacte social que tenen els mitjans de comunicació i, per extensió, tota la indústria cultural (cinema, sèries, teatre, etc.) i la publicitat. Canviar la mirada en els espais públics que conformen l'imaginari social és un pas clau en la lluita contra l'estigma.

Encara que es tracti d' una tasca àrdua, és possible acompanyar les empreses de comunicació, de producció i de publicitat en la formació sobre aquest tema perquè puguin produir un contingut més ètic. Cas a part d'anàlisi mereixen les xarxes socials, un camp en el qual és més difícil conscienciar i actuar en tractar-se d'espais públics amb milions de persones, cadascuna d'elles exercint d'emissores de missatges i sobre els quals és gairebé impossible influir.

L'estigma que envolta la salut mental és general, però alguns trastorns tenen més visibilitat en l'esfera pública i això fa que les falses creences i la manera d'abordar-lo en els mitjans sigui més sensacionalista o esbiaixada. Un d'aquests casos són els trastorns de la conducta alimentària (TCA), que han guanyat molt protagonisme en els últims anys per l'increment de la seva prevalença en una població cada vegada més jove.

La forma d'abordar un tipus de trastorn tan identificat erròniament amb una extrema primesa fa que hi hagi altres tendències culturals i socials que no ajuden en res a la prevenció: confondre salut amb bellesa, el culte al cos, la pressió estètica a molt primerenca edat, etc. Encara que no sigui de forma intencionada, tots els espais socials públics estan impregnats d'aquesta cultura de la valoració les persones pel seu aspecte físic, exercint més pressió encara en les persones en risc de desenvolupar un TCA.

Així que la lluita contra aquesta cultura de la imatge és titànica, global i implica tots i cadascun dels àmbits socials. Podem, però, promoure activament més consciència sobre com comunicar, escollir les paraules, els enfocaments, les imatges... Entenem que els temps amb què es treballa la informació en els mitjans de comunicació i la pressió pel clickbait no ajuden a la reflexió ni a segones mirades, però això no eximeix de la responsabilitat intrínseca dels mitjans de comunicació d'elaborar informació veraç, plural, ètica i responsable socialment.

Recomanacions per parlar de TCA als mitjans

En general, quan parlem de salut mental, una de les recomanacions més rellevants per als mitjans és intentar no reduir aquests trastorns en un ball de xifres que, de vegades, no reflecteixen correctament la realitat, és important contextualitzar les dades que s'ofereixin. Tot i que la valoració i opinió dels professionals de la salut és rellevant i necessària, es recomana potenciar més els testimonis de les persones amb experiència en salut mental, que puguin compartir la seva vivència quan estan ja en una fase de recuperació. Empoderar les persones és bàsic per no banalitzar la informació i transmetre el missatge esperançador que la recuperació és possible.

Ens trobem que hi ha una sèrie d'idees preconcebudes sobre els TCA que es reflecteixen de forma freqüent en els mitjans de comunicació i que cal intentar evitar, com ens recorda la recent actualitzada Guia d'Estil per a Mitjans de Comunicació d'Obertament:

• Entendre que el TCA és un símptoma de malestar, és a dir, una manera de gestionar alguna cosa que no va bé en la nostra vida o aspectes amb els quals no estem a gust. La causa d'aquests trastorns és multifactorial i el tractament requereix una atenció integral per part d'un equip interdisciplinari.
• No adjectivar les persones. Són persones amb una TCA, que conviuen amb un TCA o tenen un TCA, però en cap cas referir-s'hi com a «persona anorèxica o bulímica».
• No culpabilitzar la persona amb un TCA. No es desenvolupa un TCA per voluntat pròpia.
• No reduir els TCA a un fenomen que afecta adolescents o dones joves, pot afectar dones de qualsevol edat i homes de qualsevol edat.
• El TCA no és un estil de vida, és un trastorn de salut mental. Les persones amb un TCA no viuen aquesta situació per voler assolir un aspecte físic concret ni volen imitar una celebritat.
• Evitar centrar l'abordatge mediàtic en el menjar o aspectes físics, es tracta d'un trastorn psicològic i sociocultural, no únicament físic. Persones amb pes considerat normal (normopès) també poden tenir un TCA.
• A més de l'anorèxia i la bulímia nerviosa, també hi ha la vigorèxia (dismorfia muscular), l'ortorèxia (obsessió irracional per menjar sa) o el trastorn per afartament, per exemple. La primesa extrema, per tant, no és un tret definidor d'un TCA.

En relació a les imatges que acompanyen aquestes informacions la recomanació és sempre mostrar imatges d'espais públics o privats de l'àmbit normal de la persona, que reforci la idea de la recuperació. Cal tenir en compte que la majoria de persones amb problemes de salut mental no es troben hospitalitzades. Així mateix, s'ha d'evitar les imatges que transmetin desesperació, foscor o aïllament social, que perpetuen els estereotips negatius. En el cas del TCA, cal evitar il·lustrar informacions amb imatges de persones amb una primesa extrema, aliments, plats amb aliments, bàscules o cintes mètriques que aprofundeixen en la simplificació del problema.

Els mitjans de comunicació tenen les seves pròpies guies d'estil i codis ètics que protegeixen aspectes com la veracitat de la informació, les fonts fidedignes, el respecte a la intimitat de les persones o l'apologia de, per exemple, de comportaments violents, racistes, etc. En aquest sentit, cal parar atenció a no relaxar-se davant informacions que poden acabar sent una apologia de comportaments poc saludables, com trucs per aprimar-se, tot allò relacionat amb l'anomenada «operació estiu», mencions a medicaments per perdre o modificar el cos, etc.