El trastorn negativista desafiant a la infància

Entre el 30 i el 50% dels nens amb TDAH també presenten TND
Area Salud Mental SJD
Àrea de Salut Mental. Hospital Sant Joan de Déu Barcelona
trastorno negativista desafiante

És normal que els nens s’oposin i es mostrin desafiants de tant en tant. De fet, és un senyal d’un desenvolupament saludable. Llavors, quan es considera que un nen presenta un trastorn negativista desafiant (TND)? El diagnòstic no ha de donar-se, per exemple, a un nen petit que acaba de descobrir que la seva nova paraula preferida és «no».

El trastorn negativista desafiant (TND) generalment es diagnostica al començar la primària, amb sis - set anys, i deixa de diagnosticar-se a l’adolescència. Els nens que tenen TND tenen un patró ben establert de problemes de conducta.

Els símptomes inclouen:

  • Estar inusualment enutjat i irritable
  • Perdre la paciència amb freqüència
  • Molestar-se fàcilment
  • Discutir amb figures d’autoritat
  • Negar-se a seguir les regles
  • Són persones deliberadament molestes
  • Culpar els altres pels errors
  • Ser venjatiu

Tots els nens poden tenir aquests símptomes de tant en tant. El que distingeix el TND de la conducta d’oposició normal és com de greu és i quant de temps porta presentant aquests símptomes. Un nen amb TND haurà tingut problemes de comportament extrems durant al menys sis mesos. Un altre segell distintiu del TND és el cost que té en les relacions familiars. Les frustracions diàries regulars (ordres ignorades, discussions, arravataments explosius) s’acumulen amb el temps, i aquestes interaccions negatives fan malbé el vincle entre pares i fills i reforcen els patrons de comportament hostils. S’estima que el 6 % dels nens es veuen afectats pel TND. Aproximadament el 30 % dels joves TDAH també tenen TND.

Els nens que tenen problemes de conducta posen als pares al límit de la seva capacitat de contenció. Els pares se senten pressionats per una banda a actuar amb permissivitat i per l’altra a ser hipercoercitius amb l’esperança que un major control farà que el nen escolti. Cap d’aquests extrems contribueix a la paternitat ideal. Mai és la intenció dels pares reforçar el mal comportament i, sovint, no ens adonem de quan ho estem fent just al revés de com ens agradaria.

Es presenten a continuació dos escenaris comuns:

  • Un pare li demana al seu fill que deixi de jugar i es prepari per anar al llit. El nen ignora les dues primeres sol·licituds. La tercera vegada que el pare ho torna a demanar, està tan enfadat que ho demana cridant.
  • Un pare li demana al seu fill que deixi de jugar i es prepari per anar al llit. El nen fa una enrabiada perquè vol seguir jugant. El pare no vol que estigui tan alterat abans d’anar a dormir, així que retrocedeix i li diu que pot jugar deu minuts més, però després ha d’anar al llit.

En el primer escenari, el nen aprèn que cridar és una forma acceptable de transmetre un missatge. De manera més subtil, també podria estar aprenent que pot seguir ignorant aquestes primeres sol·licituds; quan el pare escala la situació és quan el nen sap que parla de debò.

En el segon escenari, el nen ha après que fent una rebequeria pot aconseguir allò que es proposa, per tant, serà més probable que ho torni a fer en el futur.

Tots dos escenaris poden suposar per a les famílies el desenllaç de conflictes futurs, i com més es repeteixen, més es converteixen en patrons de comportament familiars dels que és més difícil sortir-ne. No cal que el nen tingui TND perquè passin aquests escenaris, però les interaccions negatives repetides com aquestes fan que sigui molt més probable diagnosticar un trastorn de conducta.

Això també explica per què els nens amb TND poden comportar-se pitjor a casa. És probable que els nens amb TND s’oposin més a les persones que coneixen bé, en part perquè els patrons de relació entre elles estan ja molt afermats. Mentre que en un lloc com l’escola, on un nen té menys control en general sobre el seu entorn, els tipus de comportaments que són comuns als TND poden no donar el mateix resultat.

Hi ha una comorbiditat (dos o més trastorns que apareixen en el mateix individu a la vegada) molt alta en els nens amb TDAH als quals també se’ls diagnostica TND. Depenent de l’estudi, la comorbiditat podria ser del 30 al 50 % dels nens amb TDAH que també presenten TND.

Els nens que van tenir moltes dificultats per calmar-se per si sols quan eren petits i continuen de més grans presentant dificultats en mantenir una capacitat apropiada per controlar les seves emocions davant de la decepció o la frustració, de vegades poden desenvolupar TND. Els adults del seu entorn poden estar més inclinats a adaptar-se a les seves demandes perquè la família funcioni de la manera més harmoniosa possible. Els nens que han experimentat molt estrès i traumes a la vida també són més propensos a desenvolupar TND.

Els pares juguen un paper clau en el tractament del TND. Això pot ser sorprenent, ja que els nens són els que reben el diagnòstic, però en el TND, la relació entre pares i fills ha de reparar-se, el que significa que les dues parts han de fer canvis per tornar a situar-se en el camí correcte.

Tots els programes de tractament tenen certs objectius en comú, com ajudar els pares a trobar el terme mig entre ser massa autoritaris i massa permissius. Un terapeuta conductual ajudarà als pares a aprendre com entrenar el comportament dels seus fills establint expectatives clares, elogiant als nens quan compleixen el que se’ls demana i aplicant conseqüències efectives quan no ho fan. Els pares també aprenen a fer servir aquestes estratègies de manera constant; una de les raons per les quals les estratègies de gestió de la conducta de vegades no funcionen és perquè els pares proven tècniques diferents i conflictives o no segueixen un programa el temps suficient per veure resultats. Els pares i els nens també aprendran habilitats per resoldre problemes quan ho necessitin.

Un petit percentatge de nens amb TND desenvolupen el que es coneix com trastorn de conducta, que és un quadre més greu que inclou actes delictius com robar, provocar incendis i fer mal a les persones o als animals.

Aquest és un article original del 12è Informe FAROS «Una mirada a la salut mental dels adolescents - Claus per comprendre'ls i acompanyar-los»

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 25 de agost de 2022
Darrera modificació 25 de agost de 2022
Col·lectius
Area Salud Mental SJD

Àrea de Salut Mental. Hospital Sant Joan de Déu Barcelona