Els trastorns de la conducta alimentària en persones amb diabetis

La diabulímia: què és, senyals d’alarma i conseqüències per a la persona afectada
Raquel Cecília Costa
Raquel Cecília Costa
Psiquiatra infantojuvenil especialitzada en trastorns de la conducta alimentària. Àrea de Salut Mental
Hospital Sant Joan de Déu Barcelona
Jordi Mitjà
Jordi Mitjà Costa
Infermer de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (UTCA). Àrea de Salut Mental
Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

La diabetis és una malaltia que es caracteritza per l’augment dels nivells de glucosa a la sang, una situació que s’anomena hiperglucèmia. Es pot donar a conseqüència de la disminució de la formació d’insulina per part de les cèl·lules beta del pàncrees, una activitat insuficient de la insulina, causes genètiques o determinades malalties o fàrmacs.

La insulina és una hormona necessària perquè el cos utilitzi l’energia que li proporciona l’alimentació. En les persones amb diabetis, però, la glucosa procedent dels aliments no és aprofitada de manera adequada per les cèl·lules dels teixits, i això comporta problemes metabòlics seriosos i pèrdua de pes.

La diabetis tipus 1 s’inicia en la infantesa o en l’adolescència, encara que l'edat d'aparició pot prolongar-se fins al voltant dels trenta anys. Està causada per una alteració immunitària que porta al mateix organisme a destruir les cèl·lules beta del pàncrees, que són les especialitzades en la fabricació d'insulina. El seu tractament consisteix en l'administració d'insulina subcutània diverses vegades al dia. La diabetis tipus 1 es produeix per múltiples factors que coincideixen en un mateix individu: una predisposició genètica sobre la qual actuen una sèrie de factors que desencadenen tot el procés de destrucció de les cèl·lules beta (factors infecciosos, dietètics, estrès ...).

En les persones amb diabetis la glucosa procedent dels aliments no és aprofitada per les cèl·lules dels teixits, i això comporta problemes metabòlics seriosos i pèrdua de pes.

La diabetis tipus 2, d’altra banda, sol aparèixer en l'edat adulta, encara que cada vegada es detecten més casos en infants i adolescents amb obesitatLes causes més importants són l'obesitat associada a una alimentació inadequada i la falta d'activitat física, però és més freqüent que aparegui si hi ha antecedents familiars. En aquest cas, les cèl·lules beta del pàncrees encara produeixen insulina, però aquesta no treballa del tot bé o la quantitat produïda no és suficient per mantenir els nivells de glucosa en sang dins de la normalitatMoltes persones poden tractar la diabetis perdent pes, canviant l'alimentació i fent més exercici físic.

Relació entre la diabetis i els trastorns de la conducta alimentària

L’alimentació és un dels pilars fonamentals en el tractament de la diabetis. En la de tipus 1, cal conèixer i tenir en compte diferents aspectes relacionats amb el menjar (calcular les racions, pesar els aliments, la mesura de la glicèmia, etc.), i també cal saber manegar-se davant les hipoglucèmies i les hiperglucèmies. En el cas de la diabetis tipus 2, les pautes del tractament exigeixen un control constant sobre la dieta, el pes i l’activitat física. Aquesta preocupació i coneixement augmentats sobre l’alimentació, amb altres factors afegits, podria relacionar-se amb el desenvolupament de trastorns de la conducta alimentària. A més, el diagnòstic i el tractament de la diabetis afecta la qualitat de vida de les persones per l'exigència que comporta el control de la dieta i les dosis d’insulina, i això pot provocar estrès, por a la hipoglucèmia o a la hiperglucèmia, ansietat i símptomes de depressió.

Hi ha estudis que conclouen que les persones amb diabetis tenen fins a 2’4 vegades més risc de desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària, afavorit per la necessitat de calcular les dosis diàries d’insulina i vigilar tot el que mengen, com per exemple els hidrats de carboni. (Colton et al., 2015). Un excés d’aquestes cures pot actuar com un factor desencadenant d’un trastorn de la conducta alimentària, que produirà un mal control metabòlic.

Les persones amb diabetis tenen fins a 2’4 vegades més risc de desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària, afavorit per la necessitat de calcular les dosis diàries d’insulina i vigilar tot el que mengen.

És molt important prevenir els trastorns de la conducta alimentària en persones amb diabetis per evitar les repercussions negatives que poden tenir per a la salut, especialment en persones amb diabetis tipus 1, ja que els TCA poden incrementar el desenvolupament de complicacions primerenques de la malaltia, a causa a l’empitjorament del control glicèmic. Així, un trastorn de la conducta alimentària en una persona amb diabetis pot accelerar el desenvolupament de complicacions cròniques (retinopatia, neuropatia, nefropatia diabètica, ceguera i osteoporosi) i complicacions agudes (cetoacidosi diabètica, hipoglucèmia), i, fins i tot, la mort. Pel que fa a les persones amb diabetis tipus 2 i trastorn de la conducta alimentària, a més a més de l’increment de les complicacions cròniques, s’hi associa el sobrepès i l’obesitat.

Senyals d’alarma i detecció precoç dels TCA en persones amb diabetis

Els senyals d’alarma d’un trastorn de la conducta alimentària en persones amb diabetis tipus 1 són:

  • Menjar menys quantitat d’aliments de la que correspondria per la insulina administrada (restricció alimentària).
  • Administrar-se menys insulina de la recomanada (diabulímia), un mètode purgatiu específic de la diabetis tractada amb insulina.

També poden presentar altres símptomes semblants als de les persones amb TCA sense diabetis, com ara:

  • Tenir un patró irregular de l’alimentació
  • Restringir aliments com dolços per perdre pes
  • Saltar-se àpats
  • Fer exercici físic per controlar el pes.

De vegades, la restricció alimentària, l’exercici físic compensatori i l’evitació de la insulina poden anar acompanyades d’afartaments, que generen grans sentiments de culpa, fracàs i ansietat.

A més a més, en el cas de la diabetis tipus 1, és molt freqüent el diagnòstic d’un trastorn de la conducta alimentària en un context d’una complicació aguda (cetoacidosi diabètica), que es relaciona amb una pèrdua de pes prèvia al diagnòstic.

Què és la diabulímia?

La diabulímia és la condició en què la persona amb diabetis s’omet o es disminueix la dosi d’insulina de forma deliberada amb la finalitat de perdre pes. Si la persona no s’administra la insulina necessària, la glucosa s’acumula a la sang i s’expulsa a través de l’orina i es produeix una pèrdua de pes. Actualment, aquesta afectació no està reconeguda dins del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals de l’Associació Americana de Psiquiatria (DSM 5), utilitzat pels psicòlegs i psiquiatres.

Ometre o disminuir la dosi d'insulina de forma deliberada amb la finalitat de perdre pes pot tenir conseqüències greus per a la persona

Aquesta pràctica pot tenir conseqüències per a la persona afectada, com ara l’aparició d’infeccions; problemes renals que poden degenerar en diàlisi; retinopatia, que pot produir ceguera; peu diabètic; i neuropaties. Si el descontrol de la glicèmia es manté en el temps, a més, poden aparèixer problemes que es relacionen amb els trastorns de la conducta alimentària: falta de menstruació, creixement i desenvolupament lent, en el cas de la infantesa o l’adolescència, i problemes gàstrics, dentals i de la pell.

D’altra banda, les persones que tenen diabulímia no presenten necessàriament conductes com la restricció alimentària, els vòmits o l’exercici compensatori, i això pot dificultar la seva detecció. La falta de consciència del problema tampoc ajuda i  es pot confondre amb un mal ús de la insulina per incompliment del tractament.

Alguns dels senyals d’alarma de la diabulímia són:

  • Hemoglobina glicosilada freqüentment alta.
  • Hospitalitzacions freqüents per cetoacidosi diabètica.
  • Controls de glicèmia amb resultats poc fiables o directament falta de controls.
  • Falta de menstruació o cicles irregulars.
  • Canvis en el pes inexplicables.
  • Preocupació excessiva pel pes i insatisfacció amb la imatge corporal.
  • Patrons d’alimentació irregulars.
  • Incomoditat quan s’administra la insulina davant d’altres persones.
  • Afartaments.
  • Baixa consciència del problema.
  • Saltar-se visites amb els professionals de referència.
  • Depressió, ansietat, canvis d’humor i fatiga.

Tractament en persones amb diabetis i TCA

Es recomana que les persones que tenen diabetis i TCA rebin atenció per part d’un equip interdisciplinari, amb la implicació de l’equip d’endocrinologia i de salut mental. Els objectius del tractament són els següents:

  • Recuperació dels hàbits alimentaris i relació saludable amb el menjar.
  • Recuperació i manteniment d’un pes saludable.
  • Millora de l’estat d’ànim i recuperació de la socialització.
  • Millora de l’autoestima, de l’autoconcepte i de la satisfacció corporal.
  • Correcció de l’administració d’insulina i millora de les glicèmies.
  • Adquisició de consciència de malaltia i motivacions per a la millora.
Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 10 de octubre de 2022
Darrera modificació 10 de octubre de 2022
Col·lectius
Jordi Mitjà

Jordi Mitjà Costa

Infermer de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (UTCA). Àrea de Salut Mental
Hospital Sant Joan de Déu Barcelona
Bibliografía
Colton A, Olmsted M, Daneman D, Farquhar J, Wong H, Muskat S, Rodin G. (2015). 2Eating Disorders in Girls and Women With Type 1 Diabetes: A Longitudinal Study of Prevalence, Onset, Remission, and Recurrence. Diabetes Care , 38(7) , 1212-7. http://doi.org/10.2337/dc14-2646