Més enllà del diagnòstic

Recuperar la teràpia centrada en la subjectivitat, els vincles i la resiliència
Francisco de Pedro Melgarejo
Francisco de Pedro Melgarejo
Psicòleg clínic. Unitat Terapèutica Acompanya’m
Hospital Sant Joan de Déu Barcelona

La Unitat Terapèutica Educativa Acompanya’m, on treballo com a psicòleg clínic des del juny del 2018, és un recurs residencial del tipus comunitat terapèutica per a menors amb problemes greus de salut mental lligats a l’alta complexitat familiar i social.

La major part dels nois i les noies que ens arriben tenen un llarg historial de patiment que han aconseguit suportar tan bé com han pogut. En certa manera són veterans dels serveis de salut mental, han pivotat en recursos ambulatoris i hospitalaris de la xarxa, han rebut multitud de tractaments farmacològics i venen, en general, carregats de diagnòstics amb els quals es presenten (o contra els quals es rebel·len) i que cobreixen la nostra necessitat, com a professionals, de posar un nom i atribuir un origen a allò que estem veient, encara que no ho entenguem del tot.

En el cas de la Cristina, una de les protagonistes de #JoHoCanvioTot, li havien diagnosticat trastorn de l’espectre de l’autisme, ansietat i depressió, però anteriorment trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH) i fins i tot trastorn bipolar. Ella, però, es queixava que mai no s’havia sentit escoltada. Ni en l’entorn familiar ni, més endavant, en l’assistencial. 

Una etiqueta diagnòstica pot impedir que veiem la complexitat del quadre sencer i, per tant, que ens adaptem a les necessitats més bàsiques. Classificar és necessari, ens cal anomenar les coses perquè ens deixin de fer por. El problema és prendre el nom per la realitat. Tal com ens diuen des de la teràpia sistèmica: el mapa no és el territori.

Hyman (2010) ho ha anomenat «reificació» del diagnòstic: creure que el nom que donem a un fenomen ens l’explica del tot o fins i tot és el fenomen mateix. El fet de pressuposar que un fenomen com el patiment psíquic pugui ser entès des d’un sol àmbit és reduccionista, limita la complexitat a una llista de símptomes i deixa fora la importància del context, la subjectivitat de la persona, les experiències sovint altament traumàtiques que ha viscut. Tot això fa créixer, encara que sigui amb les millors intencions, la vivència de la solitud.

Els símptomes sorgeixen en un context familiar i social del qual són indestriables. Per aquest motiu, la intervenció institucional no ha d’anar adreçada només a l’individu, sinó a la seva família i al context social, per tal de treballar la reparació dels vincles amb la comunitat i la inclusivitat d’aquesta.

Les noies i els nois als quals atenem provenen sovint d’entorns familiars i socials no protectors en els quals han estat exposats a experiències de trauma precoç. El trauma reiterat desorganitza el funcionament de la ment i provoca trastorns de la resposta a l’estrès, de l’afectivitat, problemes d’atenció i d’aprenentatge i alteracions de la conducta i de la socialització, entre d’altres.

A més a més, sovint les polítiques públiques i les condicions institucionals no s’adapten a les necessitats de la infància, cosa que provoca en conjunt un nou context de desprotecció i negligència, aquest cop per part del sistema. 

Oferir un context protector i segur

Per aquest motiu, la primera prioritat abans de cap altra intervenció és oferir un context protector i segur. Protector pel que fa a les pràctiques i segur pel que fa a la disponibilitat i el suport afectius, l’acceptació incondicional, l’absència de judicis i l’escolta real.

Això permet estabilitzar les rutines diàries en la vida de l’infant o l’adolescent i, mitjançant una relació sintonitzada amb el professional (terapeuta, educador…), fomentar la pròpia observació, la mentalització i la regulació emocional, unes eines essencials per al desenvolupament de la resiliència. 

La proposta terapèutica planteja, doncs, una perspectiva ampliada que situa el focus del tractament, més enllà de la malaltia i dels símptomes, en les experiències viscudes, el desenvolupament d’una narrativa biogràfica i els determinants socials, biològics, historicoculturals i intergeneracionals.

D’aquesta manera, la teràpia esdevé una construcció compartida en què la subjectivitat, els vincles i la resiliència agafen el protagonisme, amb l’objectiu d’ajudar a reconstruir un projecte de futur il·lusionador i ple de noves oportunitats.

Fotografia: Carles Salillas/OHSJD Aragó

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 25 de febrer de 2021
Darrera modificació 25 de febrer de 2021

Si pateixes i et sents sol o sola, truca'ns al 681 10 10 80 image/svg+xml 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4 1873A50A-300C-4511-9831-D8604C9717D4

Sempre hi trobaràs una veu amiga

Temes
Assetjament escolar
Comorbilitat
Fracàs escolar
Col·lectius
Persona atesa
Professionals de la salut
Francisco de Pedro Melgarejo

Francisco de Pedro Melgarejo

Psicòleg clínic. Unitat Terapèutica Acompanya’m
Hospital Sant Joan de Déu Barcelona
Bibliografía
Hyman, S.E. (2010). The diagnosis of mental disorders: the problem of reification. Annual Review of Clinical Psychology , Vol. 6 , 155-179. https://www.annualreviews.org/doi/abs/10.1146/annurev.clinpsy.3.022806.091532

Destaquem

psicosis y tca
Article

Psicosi en els trastorns de la conducta alimentària: símptomes d’alarma

La seva aparició és rara però potencialment greu
Ariadna Creus i Àngel García. Banc d'Imatges Infermeres.
Blog

Si has de tenir cura del teu fill pots demanar una excedència remunerada

En casos de malaltia greu, el pare o la mare pot acollir-se a la prestació CUME
Las autolesiones no suicidas cumplen dos tipos de funciones : motivaciones intrapersonales (más individuales) y otros que son de tipo más interpersonales (o sociales).
Article

Introducció al comportament autolesiu en adolescents

El progressiu increment de la incidència de les autolesions no suïcides en joves i adolescents genera gran interès i alarma en la societat. Què els motiva a autolesionar-se?
jocanviotot
Col·lectius vulnerables

#JoHoCanvioTot: joves contra l’estigma

TEAF
Col·lectius vulnerables

La vida amb un trastorn de l’espectre alcohòlic fetal (TEAF)

TEAF
Blog

Cinc mites sobre el trastorn de l’espectre alcohòlic fetal

Desvetllem les principals idees errònies sobre aquest trastorn encara poc visible
autolesiones
Blog

Com pots evitar autolesionar-te?

Alternatives per evitar fer-te mal quan tens un mal moment
Adolescentes
Article

On és la Marta?

La mort de la Marta va ser responsabilitat de tothom com a societat, una decisió individual i col·lectiva alhora, una decisió anunciada en nombroses ocasions, tant amb paraules com amb gestos i actes.
Webinar discapacidad intelectual
Col·lectius vulnerables

Persones amb discapacitat intel·lectual i problemes de salut mental

Tdah adulto
Testimoni

«Al saber que tenia TDAH, he hagut de reaprendre moltes coses»