Experiències psicòtiques en la població general

La psicosi és un conjunt de símptomes caracteritzat per la presència d’idees delirants, al·lucinacions i pensament desorganitzat, entre d’altres, i es considera un trastorn mental perquè produeix malestar i interferència en la vida quotidiana de les persones que la tenen. S’estima que un 3% de la població mundial tindrà un trastorn psicòtic al llarg de la seva vida (Përäla et al., 2007).

Tradicionalment, s’havia definit la psicosi dintre d’una classificació categorial, és a dir, o tens psicosi o no la tens. O el que és el mateix, o tens trastorn mental o no el tens. Avui sabem que no és així, és a dir, la psicosi és un contínuum que va de l’existència d’experiències psicòtiques en població general (no clínica) a la presència d’un trastorn mental que requereix tractament.

En els darrers trenta anys, s’ha estudiat si els símptomes de la psicosi poden existir en altres condicions fora del trastorn mental, com s’ha observat en altres trastorns com la depressió. Els resultats indiquen que les experiències psicòtiques són habituals en la població general i la seva presència no està associada necessàriament al fet de tenir un trastorn mental. Segons diversos estudis, la prevalença mitjana d’experiències psicòtiques en població general és d’un 8,4%. En canvi, la prevalença d’experiències psicòtiques amb rellevància clínica, és a dir, els casos en què hi ha un trastorn psicòtic, és d’un 1,5% (van Os et al., 2008). Això vol dir que la majoria de les persones que tenen aquestes experiències no tenen cap problema de salut mental.

Les experiències psicòtiques són habituals en la població general i la seva presència no està associada necessàriament al fet de tenir un trastorn mental.

La incidència més alta de les experiències psicòtiques es troba entre la infància i l’adolescència tardana, i es produeix un descens en edats més avançades (Fonseca-Pedrero et al., 2008). Per al 80% de les persones amb experiències psicòtiques, aquestes són transitòries (Linscott & Van Os., 2013; McGrath et al., 2015), mentre que el 20% les tenen de manera repetitiva. En aquests últims casos, les probabilitats que aparegui malestar i, per tant, un trastorn psicòtic, són més elevades (Calkins et al., 2017).

Al·lucionacions i idees delirants

Pel que fa a les al·lucinacions, un 12,4% dels adolescents i un 12,7% dels infants avaluats n’han tingut en algun moment de la seva vida (Maijer et al., 2018). És a dir, han tingut experiències visuals, auditives, tàctils, olfactives o gustatives sense estímuls que ho justifiquin. Amb les idees delirants passa una cosa molt similar. La quantitat de persones que les tenen sense experimentar malestar és molt superior a la quantitat de persones que tenen trastorns psicòtics. Hi ha estudis que han trobat fins a un 28% de freqüència d’aquests pensaments (Bebbington et al., 2013). Alguns exemples de preguntes per avaluar si les persones tenen aquests pensaments són: «Creus que és millor que la gent no sàpiga moltes coses de tu per si les poden fer servir en contra teu?»; «Quan estàs en un lloc públic i veus a persones parlant, sovint creus que estan parlant de tu»; «En aquest últim any de vegades has sentit que la gent estava contra tu».

A partir d’una certa quantitat d’experiències psicòtiques una persona pot tenir més probabilitats de desenvolupar un trastorn psicòtic (o altres trastorns mentals), sobretot si s’hi afegeixen factors de risc com esdeveniments estressants o consum de substàncies

El desenvolupament de la psicosi, doncs, podria seguir un model molt semblant al d’altres condicions mèdiques. Per exemple, la pressió sanguínia, què pot oscil·lar de manera natural, però a partir de certs valors la persona té hipertensió arterial, factor que augmentar el risc de patir alguna malaltia cardiovascular (van Os., 2003). En el cas de la psicosi, a partir d’una certa quantitat d’experiències psicòtiques una persona pot tenir més probabilitats de desenvolupar un trastorn psicòtic (o altres trastorns mentals), sobretot si s’hi afegeixen factors com esdeveniments vitals estressants o traumàtics, consum de substàncies tòxiques o tenir predisposició genètica (van Os, 2003; Yung et al., 2006; Nelson et al., 2012).

En conclusió, tenir al·lucinacions o idees delirants és molt més freqüent del que inicialment es pensava. No totes les persones que les tenen han de desenvolupar un trastorn psicòtic. Tot i així, és important observar si aquestes experiències es repeteixen de manera habitual i, sobretot, si provoquen malestar i dificultats en la vida quotidiana. En aquest cas, és molt recomanable buscar ajuda especialitzada, ja que els trastorns psicòtics sovint tenen un bon pronòstic si es tracten de manera precoç. El metge o la metgessa de capçalera pot demanar una consulta amb l’equip de salut mental de la zona.