www.som360.org/ca
Mónica Gutiérrez Peña
Familiar de persona amb trastorn psicòtic

«Vam aprendre a conviure amb el trastorn de la nostra mare, a respectar-la i estimar-la tal com era»

La salut mental no és altra cosa que el benestar biològic, psíquic, social i espiritual d'una persona, situació difícil d'assolir en el temps actual, en què els desequilibris són cada cop més freqüents. Els trastorns mentals són malalties com qualsevol altra, però tant abans com ara tenen l'agreujant de ser tabús. La majoria de la gent no en volen parlar, no els reconeixen en si mateixos o en els seus familiars, els oculten i els fan por i, fins i tot, vergonya.

I això és veritat perquè jo hi he conviscut des de petita, ja que la meva mare va tenir el seu primer episodi de «crisi per esquizofrènia» quan jo només tenia 9 anys. Anomeno «crisi» a la primera vegada que va perdre la raó, que no sabia qui era, que veia al·lucinacions, que canviava de personalitat i que, sobretot, no ens reconeixia com la seva família i era agressiva amb nosaltres i amb el seu entorn. Vivíem un constant canvi emocional.

La meva mare va patir aquestes crisis almenys dues vegades a l'any durant tota la meva infantesa i adolescència. Aquestes crisis podien durar setmanes o fins i tot mesos i la seva personalitat canviava de crisi a crisi. Recordo veure una persona que s'assemblava a la meva «mami», però sempre que tornava, actuava d'una manera diferent, la veia diferent, es vestia diferent, em feia por. A mesura que anàvem creixent, aquestes crisis s'espaiaven en el temps i, quan ens vam fer adultes, els episodis van disminuir fins al punt que podia sortir d'una crisi en qüestió d'hores sense necessitat d'ingressar a cap clínica psiquiàtrica. Fins i tot li van canviar el diagnòstic per trastorn bipolar. Però, en realitat, ja no ens importava com es deia, només era un trastorn mental que ens havia canviat la vida a tots d'una manera o altra per sempre.

La malaltia mental de la meva mare ens va canviar la vida a tots d'una manera o altra per sempre.

Això, per a una nena, és difícil de viure i entendre. Tanmateix, vam tenir, tant la meva germana petita com jo, la sort de comptar amb el suport i la saviesa del nostre pare, els nostres avis i els nostres oncles, qui, amb moltíssim amor i paciència, ens van ensenyar que aquesta malaltia era només això, una malaltia com qualsevol altra. Que la nostra mare no ho havia triat, simplement li havia tocat. Que, així com algunes persones tenen càncer, d'altres tenen accidents i perden una extremitat, d'altres es posen malalts dels ronyons… I a algunes persones els toca el cap, i no ho fan a propòsit, ni estan manipulant, només pateixen un trastorn que de vegades els supera.

Ens van ensenyar a no avergonyir-nos-en, ja que no tenia res de dolent, ni en ella ni en nosaltres. I vam aprendre a estimar immensament la nostra mare, encara que de vegades no ho semblés. Ens van ensenyar a no jutjar-la, a respectar-la malgrat mostrar-se agressiva, vulnerable, fràgil i fins i tot terriblement insuportable de vegades. Vam aprendre que l'amor i la unió de la família pot amb tot, que amb paciència la podíem ajudar des de la tolerància.

Quan estava bé, «sense crisi», era esplèndida, afectuosa i molt bona. Li explicàvem com actuava en les crisis i li donàvem pautes perquè sortís dels moments de tràngol, perquè ens recordés i recordés qui era. Recordo que ella, des del seu amor infinit de mare, quan es trobava en aquests episodis, s'esforçava per recordar i intentava repetir, com si fos la taula de multiplicar, el seu nom, el nostre i la raó de ser allà.

Ens van ensenyar a no jutjar-la, a respectar-la malgrat mostrar-se vulnerable, fràgil i fins i tot terriblement insuportable de vegades. Vam aprendre que l'amor i la unió de la família pot amb tot.

El meu pare va ser immensament amorós i pacient, mai no ens va abandonar, i va compensar amb escreix les mancances que vam poder patir pel fet de tenir una mare amb trastorn de salut mental. Però recordo també que, amb disciplina, ens deia que estar en aquesta situació no ens feia menys responsables de les nostres vides, estudis i tasques a casa, i que no era excusa per ser menys que els altres, només que l'esforç havia de ser més gran. Ens llegia la novel·la Donetes i ens comparava amb els personatges, dient que a elles els havia tocat una guerra i no obstant això van tirar endavant com una família unida.

Recordo cuinar als deu anys, madurar molt de pressa, haver-me privat d'algunes coses de què gaudeixen els adolescents, com a tothom li toca alguna vegada. Però, sobretot, vam aprendre a conviure amb la malaltia com una cosa normal.

La meva mare era esplèndida, afectuosa i molt bona. Des del seu amor infinit de mare, quan es trobava en crisi, repetia com si fos la taula de multiplicar el seu nom, el nostre i la raó de ser allà.

Avui dia, tant la meva germana com jo, som persones sanes, sense vicis, alegres, realitzades, amb carreres professionals i postgraus, feliçment casades, amb fills meravellosos i servidores de la nostra comunitat, amb amor i agraïment per allò viscut. Perquè cadascuna de les experiències que ens ha tocat viure mitjançant aquest trastorn ens va fer més fortes, més unides i millors persones. Vam aprendre a valorar la salut, la família i la vida com un tresor, però sobretot com un regal de Déu.

La meva mare va morir als 61 anys a conseqüència d'un accident cerebrovascular (ACV) a la tija cerebral per una pujada de tensió ocasionada per l'angoixa d'una operació de crani al meu fill quan només tenia 4 mesos, i el meu pare va morir un any després de la seva partença, a l'edat de 64 anys; suposem que es va deixar anar…

En honor als meus pares: Nilda Consuelo Peña López de Gutiérrez, la mare més amorosa i entregada, i Ángel Humberto Gutiérrez González, el pare més savi i tolerant.

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 23 de març de 2022
Darrera modificació 1 de juny de 2023