«Tenir feina em fa sentir que formo part d’un engranatge»

El Toni, el Rubén, el Noel i el Víctor són persones molt diferents, amb inquietuds i trajectòries diverses, però que conflueixen en un punt: tots quatre han passat per un trastorn de salut mental que els ha sacsejat les vides i han trobat en el Servei d’inserció laboral del Parc Sanitari Sant Joan de Déu un puntal per continuar formant-se, trobar feina i reorientar les seves vides. Bé, concretament l’han trobat en la Susana Martín, educadora social i insertora laboral que els ha acompanyat, i els continua acompanyant, durant aquest procés. 

«Soc conscient que les persones que atenc tenen un diagnòstic, però jo treballo amb la persona i no amb el diagnòstic. Una persona està constituïda per molts aspectes: fortaleses, aptituds, oportunitats, dificultats, interessos, experiències…. Quan se li faciliten les eines i el suport per reforçar les seves capacitats, les dificultats tendeixen a disminuir», ens diu la Susana només començar la conversa. Tota una declaració d’intencions que ja ens dona pistes de la seva manera de treballar.

Tenir feina és un dret per a totes les persones, també per a les que tenen algun problema de salut mental o alguna discapacitat, però sovint aquestes es troben davant d’un mercat laboral poc adaptable, molt exigent i contaminat pel mateix estigma que envolta la salut mental en qualsevol altra àmbit. «Cal fer pedagogia per evitar prejudicis, cal treballar l’estigma, però també l’autoestigma –puntualitza la Susana–, perquè més que dificultats a l’hora de buscar feina, el que acostumen a tenir aquestes persones són inseguretats».

La formació, un aspecte clau en l’orientació laboral

En aquest acompanyament, és clau potenciar la formació d'aquestes persones, a qui sovint el trastorn els ha obligat a abandonar els estudis. «Les empreses busquen un bon treballador, una persona amb garanties i qualificada per al lloc que ocuparà, això és el que preval», assegura aquesta educadora amb una llarga experiència. Per això, «no es tracta de facilitar cursos per tenir la persona ocupada, sinó que cal saber quin és el seu objectiu per poder orientar-la en l’itinerari que cal que segueixi».

Aquest és el cas del Rubén, un noi de 29 anys que va entrar al Parc Sanitari Sant Joan de Déu amb un trastorn psicòtic, «per la porta gran», com diu ell rient. Des de llavors, ha fet un camí llarg, de més de quatre anys, en què el servei d’inserció laboral ha jugat un paper important: «Te’n vas tan a baix i perds tantes coses, et perds tu, les ganes de tot, les amistats, ho perds tot…I de mica en mica, a través dels cursos que la Susana m’empenyia fer, em vaig veure capaç de moltes coses. Això ha estat un pont imprescindible per tornar a la vida», ens comparteix. I ara estudia un grau superior d’informàtica, i està treballant de dinamitzador digital en un centre cívic de Castelldefels a través d’un pla ocupacional. «Sento que torno a ser qui era, i això és increïble. Estic molt bé, tinc treball, tinc amics una altra vegada i tinc ganes de fer coses», confessa.

Quan a la persona se li faciliten les eines i el suport per reforçar les seves capacitats, les dificultats tendeixen a disminuir

El Toni, que ara treballa al negoci familiar, va reprendre i acabar la seva formació de guia de muntanya, es va treure el carnet de conduir i el títol de vigilant.  I no només això, sinó que va aprendre a fer-se el currículum, a buscar feina i a passar les proves de selecció, i ho va aconseguir tot. «La veritat és que em van ajudar molt –i es mira la Susana amb cara de complicitat–, no només per aquests motius, sinó també emocionalment, perquè és molt dur veure com tota la teva vida s’esfuma, quan et diuen que la teva realitat falla», explica. Durant tot aquest procés també l’ha ajudat molt la música, concretament tocar la guitarra, i per això l’omple tant fer de voluntari a l’associació ArtiMent, ensenyant guitarra a altres persones amb algun trastorn de salut mental. Amb coherència, el Toni considera que «aquest servei l’hauria de tenir tothom, no només les persones amb problemes de salut mental, perquè si m’haguessin ofert aquesta orientació quan vaig acabar l’ESO, per exemple, a mi m’hauria ajudat molt». 

Un prova que el servei d’inserció va molt més enllà de l’acompanyament en la cerca de feina és l’experiència del Víctor, de 33 anys que va arribar ara fa cinc anys de Colòmbia. «Quan ets una persona migrant sense papers, no ets ningú, no pots treballar ni homologar els teus estudis, i les dificultats es multipliquen», ens explica la Susana, que ha ajudat el Víctor en tot el paperam per demanar l’arrelament familiar, amb examen inclòs a Madrid per obtenir la nacionalitat, a homologar el seu títol de tècnic electricista i a trobar feina, encara lluny de la seva especialitat, ja que ara treballa en una empresa de neteja. A l’estigma de la immigració se li suma el del trastorn de salut mental. «Tinc esquizofrènia paranoide que em van diagnosticar ara fa dotze anys i que va suposar un canvi molt gran a la meva vida», ens explica el Víctor, a qui aquest fet també el va fer decidir a buscar una vida millor: «Al meu país tot era molt difícil, i aquí puc tenir un tractament com cal i em sento ben atès», ens comenta. Avui hem quedat per parlar tots junts a un lloc que ell coneix bé: el restaurant solidari Imperfect, que el va acollir i ajudar quan va arribar aquí sense res.

Per poder oferir aquesta atenció integral i de qualitat, la Susana remarca la importància de treballar en xarxa, amb la intervenció de la família i de les amistats de la persona atesa, però també dels diferents agents socials, dels recursos assistencials i sanitaris, del teixit formatiu i empresarial i de l'administració. 

Les pors d’enfrontar-se al mercat laboral

A l’hora de buscar feina, la por i la inseguretat entren en joc: «no podré, veuran com soc i tindran prejudicis, potser no em podré expressar bé i notaran alguna cosa…». I això també cal treballar-ho. El Noel, infermer de formació, ho coneix molt bé: «Jo només he dit que tinc una discapacitat i un trastorn de salut mental en entorns on m’he sentit protegit». Després de molts anys en un centre especial de treball, va decidir demanar una excedència de tres anys per anar a buscar la seva feina vocacional: la infermeria. Però no va passar el període de prova, «massa estrès i nits d’insomni», i es va trobar a l’atur. Aquí és on va conèixer la Susana, que l’ha ajudat a tornar a reincorporar-se a l’antiga feina.

El Noel explica amb orgull que des del 2017 és activista d’Obertament i que ara diu sempre qui és i com és: «Durant 17 anys vaig ocultar el meu trastorn, només el coneixia la meva família més propera; ara ja no, tot i que sé que moltes portes se’m tanquen quan ho dic». Però no deixa de lluitar per fer el que li agrada, que és ajudar les persones, i ara té pensat fer un curs de salut digital, que considera que pot ser un bon nínxol per treballar. «Ningú t’ha de dir el que has de fer: a mi em van dir que no podria estudiar, que no podria tenir parella, m’han dit de tot, i ho he tingut tot: parella, amics, estudis i feina». 

El Víctor i el Toni també pensen en els prejudicis que tenen els trastorns de salut mental. «Jo, si vaig a una feina, no dic “Hola soc el Toni i soc esquerrà”, doncs tampoc dic si tinc o no un problema, perquè a la gent no l’interessa. El que volen és que treballis bé, perquè no et coneixen de res», argumenta el Toni. Les raons del Víctor van més enllà: «Penso que les notícies de la tele no ajuden gaire a normalitzar trastorns com el que tinc, i segurament hi ha persones que no tenen prou maduresa per veure-ho com un fet normal».  

Tenir feina significa deixar de sentir-me una peça trencada i sentir que formo part d’un engranatge. Aquest sentiment de pertinença crec que és el millor que m'ha passat en molt de temps.

Tenir una feina és important per a tots quatre, no només perquè els representa tenir ingressos, sinó perquè els ajuda a tenir el dia estructurat, a estar ocupats, a perseguir les seves vocacions, a compartir i a sentir-se valorats. Vaja, el que representa per a tothom. «Per a mi tenir feina significa deixar de sentir-me una peça trencada i sentir que formo part d’un engranatge, que soc una peça que fa funcionar alguna cosa. Aquesta pertinença, trobar altra gent, relacionar-te, sortir de la teva zona més segura i tornar a formar una zona segura… crec que és el millor que m’ha passat en moltíssim temps», conclou el Rubén.