«Jo ara dic qui soc i què m'ha passat»

«Jo ara dono la cara, dic qui soc i el que m'ha passat». Així es presenta María José Rodas, que ha decidit convertir la seva experiència amb el trastorn depressiu i amb les addiccions en un exemple que pot servir a moltes altres persones. Membre de l'associació TrebolMente, la seva participació en xerrades i en grups d'ajuda mútua, les intervencions en els mitjans de comunicació i la seva formació en programes d'empoderament són exemples del seu activisme en salut mental. «Ajudar els altres és també una manera d'ajudar-me a mi, d'aprendre a estimar-me, de pujar-me l'autoestima, i això m'ajuda a sortir de la meva depressió», ens confessa.

«La societat no ens pot fer fora com si no existíssim; existim i tenim dret a una vida digna, això és el que demanem, no demanem res més», reivindica, i anima a parlar-ne en tots els àmbits. Sensibilitzar la societat i reivindicar les necessitats de les persones amb trastorns mentals és un dels objectius de la seva tasca: «La salut mental no pot ser un tabú i hem d'evitar l'estigma, començant per l'autoestigma que sovint tenim les persones afectades».

La història de la María José, que comparteix amb tots nosaltres, és la d'una dona que s'ha recuperat d'un trastorn per addicció a l'alcohol i a les drogues amb esforç, un problema d'addiccions que va ser causa i efecte d'una depressió que està treballant a poc a poc. «És fonamental mirar-te per dins i veure què passa. Per què beus? Per què consumeixes? Per què ets addicta? Crec que el que fa l'addicció és tapar el problema principal», ens explica.

La societat no ens pot fer fora com si no existíssim; existim i tenim dret a una vida digna, això és el que demanem, no demanem res més

«Quan vaig deixar la beguda vaig haver de recordar qui era i què m'agradava». I va recordar que era una nena molt estudiosa i molt obedient, en una família amb sis germans, amb «poc amor», una mare absent i un pare que la va convidar a beure quan tenia només onze anys. «Quan bevia veia que les coses no eren tan grises, em sentia més feliç, bé, potser la parala no és feliç, però amb menys dolor». I aquesta sensació la va conduir a més de vint anys d'addiccions, que va poder superar «gràcies a un testimoni que vaig sentir a la ràdio d'una persona d'Alcohòlics Anònims, de qui vaig apuntar el telèfon i vaig trucar». Per això, ara, cada vegada que és ella qui dona el seu testimoni a la ràdio, només espera que «algú despengi el telèfon i em truqui a mi per poder ajudar-la».

La María José és ara una persona motivada per reivindicar l'espai de les persones amb trastorns de salut mental a la nostra societat, una persona que es mou, que parla, que s'informa i es forma per poder empoderar a moltes altres persones com ella. Té dies millors que altres i el trastorn depressiu sovint  «boicoteja» la seva vida social i li impedeix fer algunes activitats que abans la feien gaudir, com anar a la piscina, però sempre li queden forces per treballar per una comunitat on tothom tingui cabuda. «Les meves filles i el meu marit estan molt orgullosos de mi», ens explica amb un somriure. Normal.